La teoria del Big Bang

Un moment. He dit Wembley? Sí, a punt de començar els Jocs de Barcelona, a punt de fer trenta anys, a punt de ser pare, un grup d'amics vam decidir viatjar una setmana a Londres, una excursió l'epicentre de la qual seria dimecres a l'estadi de Wembley. Vam marxar el 17 de maig, el mateix dia que Joan Pau II va beatificar Escribá de Balaguer. I nosaltres sense cap estampeta del nou beat a les maletes, la cosa no començava amb bon peu. Però posem-nos en context. Què era 1992? Aquell any a les discoteques es ballava el Please do'nt go de Double You, el tenista de moda era André Agassi, Derek Walcott guanyava el Nobel de literatura, Javier Marías publicava Corazón tan blanco, al cine vèiem El sol del membrillo i Bòsnia-Hercegovina acabava de declarar-se independent. Ja que parlem de futbol, el programa esportiu de moda a la TV era Goles son amores, presentat per, glups, Manolo Escobar, el més interessant del qual eren les vint senyoretes voluptuoses que, vestides amb mini-short i samarreta ajustadíssima de cada equip de la Primera Divisió, es situaven al plató en el mateix ordre que la classificació, movent sensualment els malucs mentre al cantant de Mi carro li relliscaven les ulleres del nas (d'altres presentadors de l'època eren Jordi Hurtado, Alfonso Arús, Ramón García i Bertín Osborne, així estan les coses al món audiovisual espanyol).

Pel que fa a la política catalana, Jordi Pujol alliçonava els catalans des de la presidència de la Generalitat, instant-los a fer país i traient-se de la màniga lemes com ara «La feina ben feta no té fronteres». Aleshores no ho sabíem, però ens estava confessant crípticament que evadia diners a Andorra. Els seus fills encara no treballaven, en això no ha canviat el món. Però sobretot, un grapat de catalans es preparava per enriquir-se gràcies als Jocs Olímpics mentre la resta, sense saber-ho, es preparava per pagar aquest enriquiment durant les dècades properes.

Londres ens va rebre sense les banderes a mitja asta que esperàvem per la mort, el mes anterior, de Benny Hill, còmic de tota una generació, que avui seria lapidat per masclista i per «cosificar» -es diu així?- les dones. Com el pobre Manolo Escobar, Déu els tingui tots dos en la glòria.

Els records d'aquells dies s'apilonen a la memòria: Museu Britànic, un club de streptease del Soho on l'artista principal -i única- era d'Albacete, i vam acabar bevent junts sangria, i allotjant-nos en un dels avui tan infamats pisos turístics l'amo del qual ens portava cada matí dues ampolles de llet, pintes de cerveses als pubs, passejos per Hyde Park, riures, comprar una samarreta amb la foto de Joan Pau II fumant herba, travessar el carrer juntament amb Carme Conesa i si no era ella era una dona amb la seva mateixa boca i atractiu -mai he sabut si realment la Conesa va estar aquella setmana a Londres- més pintes de cerveses, més riures, pizza a porcions per dinar.

I el dia D, fa avui 25 anys: beure la llet que ja ens esperava a la porta, inflar i vestir amb samarreta i bufanda del Barça la nina inflable que ja era talismà -la noia havia assistit a la final de la Recopa, a Berna-, pintes de cervesa, riures, agafar el tren fins a Wembley, tenir la bufeta a punt d'explotar perquè Wembley era més lluny de l'esperat i la cervesa reclamava sortir, pixar en la paret d'una estació aprofitant una parada, arribar als voltants de Wembley, cerveses i riures amb els aficionats de la Sampdoria, fotos amb ells, bona germanor de les dues aficions, entrada al camp i ser l'únic aficionat de tots els milers allà presents que està content per la titularitat de Julio Salinas, diguin-ne debilitat personal.

Del partit, que molts presumien un passeig pel Barça, només puc dir que, ja que estàvem en terra de Shakespeare, es va complir el que diu Bolingbroke, a «Ricard II»: Per l'home que pateix, una hora en semblen deu. Recordo estrènyer la nina contra mi cada vegada que Vialli encarava Zubizarreta, recordo abraçar-la quan Stòixkov va estavellar una pilota al pal, just al davant nostre, i recordo quasi sodomitzar-la quan Julio Salinas -com m'hauria agradat fer callar tots els seus crítics- es va escapolir de quatre defenses com només ell ha sabut fer en tota la història -és a dir, sense saber com- però el porter li va furtar l'entrada en la història a espatlles de cinc arcàngels. I finalment, la falta i el xut de Koeman, també a la porteria del davant nostre. Tan a prop de la gespa estàvem que la publicitat ens tapava una mica la part inferior porteria, no vam saber que era gol fins que no vam veure moure's la xarxa. La bogeria. La història. El Big Bang. Enrere quedaven mil·lennis de foscor, glaciacions, el llarg hivern i els dinosaures. I quan em vaig despertar, el gol de Koeman encara continuava allà.