Com a jugador va passar pel Ripoll, Banyoles i Camprodon, entre d'altres, sense fer gaire soroll. Com a tècnic, en canvi, n'està fent, i molt, amb el Pachuca mexicà amb qui, com a entrenador assistent, fa poc es va proclamar campió de la Lliga de Campions de la Concacaf. A punt de fer 30 anys, el ripollès viu i gaudeix de la seva passió: el futbol. Una lesió el va empènyer a la docència i d'aquí va passar a crear una empresa que ha captat l'atenció d'un grapat d'equips. Els èxits no són pocs. El seu somni és començar una carrera en solitari a prop de casa.

Com arriba un ripollès a Mèxic?

El Grup Pachuca, propietari de diversos clubs a Mèxic, Argentina i Xile, em va convidar com a ponent al IV Congrés Internacional de Ciències de l'Esport a Mèxic. Va ser allà on vaig conèixer Diego Alonso, que ja feia un any que era al capdavant del Pachuca. Es va interessar per incorporar-me al seu equip tècnic com a entrenado assistent després de ser a les meves ponències, on vaig exposar el treball tàctic que durant 7 anys havia estat fent amb jugadors i clubs professionals arreu del món.

És en un club molt important en l'àmbit mundial. L'experiència a nivell professional deu ser espectacular.

En l'aspecte professional i també personal és espectacular. I encara més quan ets al club mexicà més guanyador dels últims 18 anys i l'equip màxim participant en Mundial de Clubs juntament amb Barça (4 participacions).

A més a més treballar al costat d'exjugadors reconeguts com Diego Alonso o Claudio Arzeno també ha de ser una experiència productiva...

Conviure dia a dia amb un uruguaià, un argentí i un mexicà, tots tres exjugadors professionals, et proporciona molts aprenentatges, la majoria dels quals no pots aprendre en cap llibre, curs o màster. El creixement que he fet en 18 mesos ha estat meteòric, especialment en gestió d'egos. No és gens fàcil tractar amb jugadors que cobren més de 100.000 dòlars al mes, que són seleccionats amb els seus respectius països i han disputat mundials.

El títol de la Concacaf Lliga de Campions és el màxim? Es devia celebrar moltíssim.

Vaig aterrar a Mèxic just a l'inici del torneig Clausura 2016. Vam vam ser-ne campions després de 9 anys sense que el club obtingués aquest títol nacional. I precisament va ser aquest campionat el que ens ha permès disputar i aconseguir la Concacaf Lliga de Campions. La celebració va ser gegant per diversos motius. Feia 7 anys que el Pachuca no guanyava aquest títol, el vam aconseguir derrotant Tigres, un equip amb un pressupost infinitament més gran i amb homes com el francès Gignac, l'argentí Pizarro o el xilè Vargas. També per l'accés al Mundial de Clubs de la FIFA 2017 que es disputarà a Emirats Àrabs el pròxim mes de desembre.

Així, l'any que ve al Mundialet de clubs. Un autèntic privilegi ser en un torneig tan important i amb la possibilitat d'enfrontar-te als millors del món?

Poder disputar la màxima competició a nivell de clubs del món es un somni fet realitat. Sempre he dit que volia aixecar una Champions League i anar a un Mundial de Clubs i, tot i no ser la de la UEFA, ja he pogut complir part d'aquest complex objectiu. Ara, toca fer el millor paper possible en representació de la Concacaf al Mundial de Clubs, i seguir lluitant per arribar a competir algun dia a la Champions europea.

Com és el seu dia a dia a Mèxic? S'hi ha adaptat bé?

El meu dia a dia es una autèntica bogeria, i més en haver tingut doble competició l'últim any. M'encarrego d'analitzar el model de joc de l'equip després dels partits disputats, preparant també treballs individualitzats mitjançant vídeos i tasques de camp per als jugadors i les línies de l'equip. Participo com a ajudant de camp en les sessions d'entrenament i també realitzo anàlisi del rival amb les consegüents adaptacions del nostre model de joc a les seves característiques. Quant a l'adaptació, va ser relativament senzilla quant a funcions i responsabilitats, però realment complexa en qüestions d'idiosincràsia del país, així com de gestió de la pressió. En un club tan gran i amb objectius tan potents, la pressió és enorme i per treballar aquí cal acostumar-se ràpidament a conviure-hi.

Perquè vostè és entrenador però també professor universitari, oi?

Bé, jo soc entrenador de futbol. Ho porto a la sang. Amb només 21 anys vaig tenir l'oportunitat d'iniciar un projecte laboral com a director del Departament de Futbol a la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya- on més tard obtindria el Doctorat en Ciències de l'Esport i vaig decidir emprendre. Paral·lelament a l'activitat docent i investigadora, vaig fundar l'empresa MBP (Making Better Players), la qual em va permetre treballar amb entrenadors, jugadors i clubs professionals en 10 lligues del món (Espanya, França, Itàlia, Colòmbia, Argentina, Xile, Uruguai...). També vaig poder participar indirectament a la Copa Mundial Sub-20 Nova Zelanda del 2015, a la Copa Amèrica Xile 2015, la Gold Cup USA 2015 i els Joc Olímpics de Río 2016, així com la UEFA Europa League 15-2016 i la Champions League del 14-2015.

Abans de fer carrera com a tècnic, també va tenir els seus moments com a jugador a Banyoles i Camprodon, entre altres.

Als 19 anys vaig decidir formar-me com a entrenador al Cidarf (Centre d'Investigació i Desenvolupament de l'Alt Rendiment en el Futbol), fet que em va desvincular com a jugador del Ripoll. En aquell moment, el Campdevànol em va donar l'oportunitat de seguir jugant tot i no poder-m'hi entrenar. Aquell fet, que sempre agrairé a la institució, em va ajudar a fer el salt al Banyoles i més tard al Manlleu, on vaig tenir la sort de disputar un play-off d'ascens a 2a B i la final de la Copa Catalunya.

Es va retirar per dedicar-se a l'estudi del futbol i a fer d'entrenador?

En realitat no. Va ser el futbol qui em va marcar el camí. Després d'una greu lesió quan jugava amb el Manlleu, vaig acabar la meva etapa com a jugador al Camprodon, amb només 15 partits sencers en pràcticament un any i mig. Aquesta situació va coincidir amb el punt més àlgid del procés de creixement com a entrenador i vaig entendre que era el futbol qui m'estava convidant a penjar les botes i a agafar la pissarra. I així ho vaig fer. Com deia Steve Jobs, es poden connectar els punts però només cap enrere, i avui els connecto tots, ja que no seria on soc si no fos per la decisió presa anys enrere.

Abans del Pachuca havia treballat en algun altre club?

Havia tingut diverses experiències professionals amb jugadors i clubs, formant part de títols des del 2014 amb el Cruzeiro (Brasil), Universidad Católica (Xile), Atlético Nacional (Colòmbia) i Saprissa (Costa Rica) i clubs on optimitzava el rendiment de jugadors amb assessorament tàctic.

Ha tingut propostes d'entrenar més a prop de casa?

La idea que tenim amb l'equip tècnic és fer el salt a la lliga espanyola. Diego Alonso va jugar amb Atlètic de Madrid, València, Racing i Màlaga. De moment però, estem centrats en el Pachuca i sobretot a preparar-nos per poder gaudir al màxim de l'experiència de jugar un Mundial de Clubs d'aquí a mig any. Personalment, i encara que soc molt jove, espero poder iniciar aviat la meva carrera com a primer entrenador i, si pot ser a prop de casa, molt millor.

Segueix el Girona?

Fa molts anys que vaig seguint al Girona, l'equip d'una ciutat meravellosa i un gran club. Hi tinc coneguts com en Jordi Balcells, l'Àlex Granell o en Mate. No vaig coincidir al vestidor amb ells però sí fora del terreny de joc, i els desitjo el millor. Ja és hora de rebre el premi de l'ascens després d'uns quants anys consecutius fent una feina enorme. La Segona A és de les competicions més exigents que existeix fora de les millors lligues mundials i, tant equip com jugadors tenen tot el meu respecte pel que estan fent i com ho estan fent. Tant de bo ho aconsegueixin.