Laia Vives portera del voltregà

«Ho deixo ara perquè volia acabar bé i competint a un alt nivell»

27.04.2017 | 06:30

El mes que ve farà 30 anys i encara podria tenir corda per a estona. Per què es retira ara?

És una decisió molt meditada, que ja feia temps que tenia al cap, però no sabia ben bé com fer el pas. Sempre he tingut l'obsessió d'acabar bé, a un bon nivell, amb bones sensacions. Per mi mateixa, per l'equip i pel club. Quan va començar aquesta temporada em vaig dir que seria l'última. I així l'he viscuda, com si fos la darrera. Això em permet estar tranquil·la, amb la feina feta. Fa un temps ho vaig dir a casa, als amics, i passat el mes de març ho vaig comunicar als meus entrenadors, al president i, una per una, a les jugadores. Sempre estaré agraïda al Voltregà.

Com acaba una noia de Santa Coloma jugant 16 temporades al Voltregà?

Són coses de la vida. Jo estava jugant amb el Farners, amb 14 anys, l'equip del meu poble, i el Voltregà buscava una portera. Els meus pares van decidir que podia ser bo intentar-ho. Estudiava quart d'ESO a Santa Coloma. Des dels 14 anys fins els 19 els meus pares, fent molts sacrificis, eren els encarregats de fer de taxi. De mi i dels meus dos germans. Els haig d'estar molt agraïda perquè sense els meus pares no hauria arribat fins on he arribat.

L'hoquei li ha donat tot menys diners?

L'hoquei m'ho ha donat tot. Tot el que necessitava. Hi he trobat grans companyes, bons moments, vivències inoblidables, experiència, solidaritat... tot això m'ha omplert. M'ha encantat jugar a hoquei. Ho he gaudit molt. I he tingut la sort d'estar en un dels millors equips del món. És com una droga. Cada temporada vols i vols i vols... i et sents molt recompensada.

He llegit que plega una de les millors porteres d'hoquei del món. Accepta aquesta etiqueta?

No, no hi he estat mai d'acord. Això és un joc d'equip. He estat en un dels millors equips del món, amb jugadores fantàstiques. Sempre m'he sentit una privilegiada. Ser o no ser la millor portera del món m'és indiferent. L'important és l'equip, el col·lectiu. Jo sempre he intentat sumar, ajudar l'equip en el màxim de coses que he pogut.

Se sent una triomfadora?

Triomfar és una línia tan fina... al final pots triomfar però no gaudir-ho, no passar-t'ho bé. I jo he prioritzat ser feliç, amb la sort de poder viure tot el que he viscut perquè jugava al millor equip del món, amb cinc Copes d'Europa. Si no haguessin arribat aquests èxits també hauria triomfat. Hauria aconseguit arribar a dalt i gaudir, jugar finals, viure amb aquesta pressió, competir amb les millors. Independentment de les copes, aquesta sensació ja la tinc coberta. Amb Espanya he jugat Mundials i Europeus. No em queda res per fer.

On guarda tots els títols?

Els meus pares, des de petita, han anat acumulant les medalles i les anaven organitzant per temporades. Ara quan em retiri faré la segona part, on i com ho posaré tot plegat a casa. Ordenaré els records creant una caixa fantàstica de moments.

Com serà la seva vida sense l'hoquei?

No en tinc ni idea. Ara ve una etapa diferent. Fa 20 anys que no la visc. No sé com serà quan no tingui l'hoquei. Intentaré estar tranquil·la. He parlat amb gent que ha passat per situacions semblants i sé que en ocasions es passa malament. Segurament ho trobaré molt a faltar. Però tinc altres reptes per començar. En àmbit professional tinc ganes d'involucrar-me més amb la meva feina a l'escola La Salle; visc encara a casa, i em vull independitzar, hi ha esports que em criden l'atenció que vull practicar... mai de la vida deixaré de fer esport.

Amb quina copa es queda?

No ho sé perquè totes són especials. Però segurament aquesta última Copa d'Europa ho és més perquè jo sabia que era la última. En l'aspecte personal ha estat molt emocionant. Ara estic gaudint els últims partits a l'OK Lliga. Som segones, a sis punts del Gijón, amb sis partits per davant. Aquest títol està difícil, però hem de seguir lluitant per si surt l'opció de poder entrar en la pugna. Ara també miro enrere i penso en els primers campionats. Érem nenes molt innocents, estàvem molt nervioses. Cada cosa té el seu què.

S'imagina l'últim partit? Serà contra l'Sferic Terrassa, a Sant Hipòlit, el 27 de maig...

No, no me l'imagino. Per molt que t'imaginis una cosa, no acabarà passant res de tot allò. Sí que vull que vingui la gent de la família, els amics... No sé què passarà. En l'hoquei, de totes maneres, he rigut més que no pas plorat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema