Curses

"Des que corro descalç i amb sandàlies soc més ràpid, no em lesiono i recupero millor"

Ismael Terrón, corredor de Castelló d'Empúries, ha adoptat un estil minimalista a l'hora de córrer

19.04.2017 | 09:47
Terrón corre descalç per asfalt i amb sandàlies per muntanya

Ismael Terrón té 34 anys, viu a Castelló d'Empúries i recentment ha adoptat un estil minimalista a l'hora de córrer. És a dir, en curses populars sobre asfalt, hi participa descalç i, en les de muntanya, amb unes sandàlies que ha dissenyat ell mateix. Terrón és, juntament amb l'escalenc Pau d'Armengol, el centre d'atenció de les carreres en seguir l'estil barefoot, que li ha permès millorar en temps i en qualitat amb les vambes aparcades.

En quin moment decideix apostar per un estil minimalista en córrer?

Sóc bomber, quan vaig aprovar les oposicions entrenava a la meva bola i vaig decidir córrer tranquil·lament, era el 2011. Vivia a Roses, sortia per muntanya i no em notava carregat, però per planer feia 7 km i no podia doblegar els genolls en arribar a casa, sobretot el dret; les escales les pujava com un avi. En el genoll dret tinc hiperlaxitud; els lligaments que aguanten les articulacions són dèbils i la feina que no fa el lligament el fa el múscul, la tíbia se'm desplaçava, però el fisioterapeuta me la col·locava a lloc. Vaig anar al podòleg, però em continuava fent mal. Però un dia, coincidint que feia una guàrdia a Llançà, vaig tenir una conversa amb en Sergi Merodio que em va canviar la vida esportivament. Em va dir si talonava, que és un dels problemes dels corredors populars, que l'aterratge del peu es fa amb el taló. Hi ha gent que no ho fa, el problema és que les vambes típiques de córrer t'ajuden a talonar i a tenir una tècnica incorrecta. Vaig veure algun vídeo per Internet sobre com aterrar amb el peu més planer i en lloc de 7 km en vaig fer 12 i vaig arribar a casa amb els genolls perfectes. Va ser com si anés pel bosc amb els ulls tapats, et fots hòsties amb els arbres i de cop et treuen la bena. Els bessons i el soli se'm van carregar. El bessó és un múscul molt fort que, quan talones, no el fas servir, vaig tenir cruiximents, però el genoll el tenia perfecte. El valencià Emili Sáez Soro explicava que des que va començar a córrer a l'estil minimalista ha deixat de tenir lesions i cada cop va més de pressa i que els dolors degeneratius passen a ser regeneratius, com els cruiximents, que són readaptacions del cos.

Quan fa el canvi?

El canvi el vaig fer del 2012 al 2015. Feia passes endavant i moltes enrere, començava a córrer com un boig perquè em notava bé. El primer dia que vaig córrer descalç per asfalt vaig fer 1,5 km i vaig tenir unes butllofes als peus com una moneda de dos euros. Quan en Merodio m'ho va dir, vaig buscar vídeos de tècnica i vaig arribar fins al minimalisme, que es coneix com a barefoot. Et deia que era la manera de córrer natural, no necessites ni el taló aixecat ni cap reforç plantar. Les sabates eren planes fins al 70, quan va entrar en escena Nike. Des d'aleshores, ens posen falques. La vamba ens ha canviat la manera de córrer, no hi ha cap estudi que digui que amb sabatilles no et lesiones. Des dels 70, ens lesionem cada cop més, i el més greu és que continuem inventant càmeres d'aires i molles per pal·liar-ho. Amb el minimalisme t'ho treus tot, corres amb el mínim, però necessites temps per adaptar-t'hi. Des que utilitzo aquest estil corro més ràpid, em recupero millor i no em lesiono, és un canvi brutal. Del 2012 al 2015 provava entre córrer descalç i amb vambes minimalistes, que tenen la puntera ampla i són més baixes. Anava fent i el 2015 ja les comprava amb la sola més fina, amb el taló més petit, fins que el 2016 vaig fer el canvi total: amb sandàlies o descalç. El canvi s'ha de fer a poc a poc, necessites una inversió de temps, però estic contentíssim.

Ha deixat enrere les vambes típiques que portem tots per córrer.

He vist fotos d'alguns corredors que són fisioterapeutes, que estan formats de com funciona el cos, i van amb cada vamba que és increïble, és com si fossis mecànic i no li canviessis mai l'oli del cotxe. Han sortit al mercat unes vambes que s'anomenen maximalistes, són molt altes i, si trepitges un clau, no te n'assabentaràs, però és molt inestable. En anar a molta alçada, si et torces el turmell, és una trencada segura, perquè fas més palanca. Hi ha tot un màrqueting al darrere que et diu quin tipus de vambes necessites per córrer. Córrer és una cosa innata que fem des de fa tres milions d'anys, i quasi et fan sentir por, que no ets capaç de fer-ho, si no portes tot allò. Jo soc tot el contrari a això.

No li fan mal les plantes del peu?

La planta del peu és la primera que t'avisa, si corres 200 metres descalç, pot ser que tinguis problemes. L'asfalt punxa amb les petites esquerdes que hi ha, però s'ha d'anar progressant lentament; al principi feia 200 metres, al cap de dues setmanes 400... Al cap de quatre dies ja tens la pell feta i els músculs i les articulacions s'acaben adaptant.

Alguna cosa es deu haver clavat anant descalç.

En un any, només una cosa, un vidre de bombeta. De xinxetes, no en trobes, el peu està preparat per trepitjar i es recupera ràpidament. Ara, quan corro no miro més enllà de dos metres, has d'anar buscant els llocs per passar.

El primer dia que el vaig veure va ser a la Mitja de Figueres. Com li han anat a les curses que ha participat?

A la Cursa de la Badia de Roses, de 10 km, vaig baixar una mica el temps de Figueres. A l'estiu, a la Cursa del Fau de Maçanet, de 21 km, vaig rebaixar 17 minuts de ­l'any anterior; havia entrenat, evidentment, però pujant i planejant soc més ràpid. Abans, estirava molt, ara molt poc. Sé que no faré mai podi, tampoc m'ho jugo, no tinc cap patrocinador, però estic a mitja taula de les classificacions i prefereixo guanyar sensacions.

Fins i tot té, des de fa un any, la seva pròpia empresa de sandàlies, Free Foot Sandals.

Les primeres sandàlies les vaig comprar a Lleida, però no em podien modificar la part del taló i em vaig construir les meves. Al principi, en venia per passejar i ara tinc cinc models, la majoria per córrer, per asfalt i muntanya, canvia el gruix i el material de la sola i el preu va dels 20 als 38 euros. Les fabrico com a hobby, n'he venut un centenar llarg per Barcelona, Saragossa, Madrid, Andalusa i València, que és terra de minimalistes.

La seva és una tècnica força desconeguda a la comarca.

Al principi, la gent em deia si estava fent un homenatge a temps antics, si havia fet una promesa o si m'havia deixat les vambes. No sóc fisioterapeuta, però em baso amb la meva experiència per ajudar la gent a córrer millor. La meva idea no és que surtis corrent descalç ni que em compris unes sandàlies; sinó que revisis la tècnica i saber que les vambes te la modifiquen. No fa falta que vagis amb sandàlies o descalç, hi ha vambes minimalistes que et permeten tenir el peu com ha d'anar, són molt fines, per muntanya, més gruixudes, però et conserven la forma natural del peu. D'aquesta manera, costa molt que et facis un esquinç i que perdis l'equilibri, estàs arran de terra i la palanca és menor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema