Després d'una llarga carrera a les banquetes, tant masculines com femenines, la seva arribada a Girona va ser un caramel per a Miguel Ángel Ortega. El tècnic de l'Hospitalet de Llobregat es trobava dirigint un equip d'Eurolliga que aspirava a títols, de fet poc després d'aterrar al club va guanyar la Supercopa, però la marxa de Chelsea Gray a Turquia, i una lesió de Spanou pocs dies després, va fer miques el seu projecte i va deixar al descobert els problemes de fons. La seva escassa empatia amb els responsables del club, començant per Pere Puig i Xavi Fernández i acabant per la resta de directius; una manera de veure el bàsquet, amb la pressió per recuperar pilotes com a principal obsessió que, pel que sembla, agrada molt a Salamanca, tant a directius com a aficionats i resta de l'entorn, però que tenia, i segueix tenint, molt menys predicament a Girona; i, finalment, el desgast de la seva relació amb jugadores importants d'aquella plantilla (Coulibaly n'era l'exemple més clar).
La combinació de Lliga i Eurolliga va acabar de fer estralls a la plantilla i, després de perdre contra l'Avenida en les semifinals de la Copa, una derrota a Fontajau contra el Bembibre va acabar esgotant el crèdit d'Ortega. A diferència del que havia passat un mes abans, quan la junta ja tenia decidit acomiadar el tècnic, Xavi Fernández va fer un pas endavant i es va posar a la banqueta. Curiosament, però, en aquelles mateixes dates, a Salamanca Alberto Miranda estava «sentenciat» després de la seva derrota en la final de Copa contra el Conquero de Buch i Peters. El club castellà volia fitxar Lucas Mondelo, però la FEB no li va deixar compaginar els dos càrrecs, i el Perfumerías Avenida va pensar en Ortega. Tres dies després d'haver ser cessat a Girona, i mentre seguia en directe la Copa ACB a la Corunya, Miguel Ángel Ortega va acceptar l'oferta de Carlos Méndez i Jorge Recio per fer-se càrrec de l'Avenida. I aquí començava aquest malson per a l'Uni. Set partits contra l'equip entrenat pel tècnic català amb el balanç de sis derrotes i una victòria (a la pròrroga en el segon duel de la final de Lliga).
Sis victòries que han donat a l'Avenida, i a Ortega, sis títols. I tot plegat sense variar ni una coma del seu llibre d'estil: la intensitat per sobre de qualsevol maldecap tàctic. Mentre Ortega encetava la seva etapa a Salamanca, Xavi Fernández es feia càrrec de l'Uni. L'actual director de l'Uni va provar de capgirar l'estil de joc de l'equip com un mitjó. Es va passar a defensar molt més prop de cistella i a buscar més el talent individual en atac. Sense el desgast de l'Eurolliga, i amb el retorn d'Ify Ibekwe, l'equip va anar cap amunt i es va classificar per al play-off fent un gran partit, sense la lesionada Jordana, a Saragossa i eliminant bé el Conquero en les semfinals de Lliga. Entremig: el primer duel contra Ortega. Sense res en joc, l'Avenida va guanyar a Fontajau en l'última jornada de la lliga regular (80-90). Més disputats van ser els tres partits de la final, tot i que l'Uni hi va arribar molt minvat per les lesions de Pikctiute i, sobretot, Ibekwe. En el primer, l'Uni va perdre 72-60 a Salamanca amb Givens i Jordana intentant amagar que, sense les lesionades, a Xavi Fernández només li quedaven set jugadores. I algunes com la mateixa Jordana o Vita Kuktiene amb poques forces. Pocs dies després, a Fontajau, va arribar l'única victòria contra un Avenida entrenat per Ortega: 81-75 després d'una pròrroga amb Jordana, Givens, Spanou, Coulibaly, Knezevic, Kuktiene i Lucas.
I va arribar el tercer partit. Ibekwe tampoc va poder jugar ni un minut, sempre quedarà a l'aire la pregunta què hauria passat en aquella final si la nord-americana no s'hagués lesionat, i un nou gran esforç de l'Uni va quedar sense premi després d'un final dramàtic amb Givens fallant dos tirs lliures a manca de quinze segons. 60-57 i Ortega, que llavors ja tenia un balanç de 3-1 contra el Girona, es va proclamar campió de Lliga amb el Perfumerías Avenida.
Passa l'estiu. Arriba la nova temporada i, mentre a Salamanca Ortega té una plantilla d'alt nivell emportant-se Givens i fitxant Milovanovic o Elonu, entre d'altres; a Girona es confia en el novell Èric Surís per dirigir un equip on també hi ha molt talent. El jove entrenador gironí aplica un llibre d'estil contraposat al d'Ortega. L'Uni d'aquesta temporada es troba a gust corrent, deixant-se anar en atac i guanyant els partits jugant a vuitanta punts.
L'aposta de Surís agrada a club i a entorn. Fontajau s'acostuma a viure les millors entrades de la història i tot va bé. Fins que s'ha de jugar contra l'Avenida de Miguel Ángel Ortega. Tres enfrontaments i tres derrotes. Dues en lliga i una en la final de Copa a Fontajau. El guió massa semblant totes tres vegades. L'Uni juga bé fins que, en un moment concret, normalment en el tercer quart, la intensitat de l'Avenida treu del partit l'Uni, que quan vol refer-se ja està perdent de quinze punts i no pot tornar a capgirar el marcador.
Unes derrotes que, però, no han fet canviar de pensament a la gent de l'Uni. A Fontajau continua agradant més el llibre d'estil de Surís que el d'Ortega, però, si s'arriba a un nou duel a la final, s'hauria de començar a trobar un antídot per a aquest malson que és jugar contra el tècnic barceloní.
