Un accident de moto mentre disputava la Baixa Almanzora (Almeria) al març de l'any 2007, va obligar a Isidre Esteve a readaptar la seva realitat. Aquest incident li va produir una lesió medul·lar aguda, que el pilot espanyol desafia dia a dia des d'una cadira de rodes, sense perdre el seu habitual somriure.

Isidre Esteve, subcampió europeu d'Enduro el 1995 i campió d'Espanya el 1999, es defineix com un home "feliç" i es considera "afortunat" per haver pogut reaparèixer al Ral·li Dakar vuit anys després del seu anterior intent en la modalitat de cotxes.

"Quan vaig tenir l'accident vaig decidir que lluitaria al màxim per no deixar de fer el que més m'agrada i ja vaig tenir l'oportunitat de córrer al Dakar l'any 2009, la primera edició que es feia a Sud-amèrica. Però aquesta vegada he tingut alguns problemes d'úlceres per pressió i he hagut d'estar un any i mig tombat", ha recordat aquest dijous durant la seva visita a la seu de l'Agència EFE a Madrid.

Pensava que ho solucionaria al seu retorn a Barcelona amb un tractament "de xapa i pintura", però la recuperació es va allargar un any i mig. "Els metges em van dir que m'oblidés d'una cosa tan exigent com el Dakar i em vaig resignar. Vaig pensar que això no era per mi", ha afirmat.

Però el nou disseny d'un coixí intel·ligent li ha permès no només reaparèixer al ral·li més dur del món sinó tornar a sentir-se competitiu. Va quedar en la posició número 34. I ara somia amb més.

Entrevista a Isidre Esteve

Ha reaparegut al Dakar després de vuit anys i no només l'ha acabat sinó que ha tornat a mostrar-se competitiu amb el lloc 34 en la general. Pot considerar-se un guanyador?

Per a mi aquesta vegada era molt important acabar. Vaig fer deu anys el Dakar, vaig tenir l'oportunitat d'estar en equips importants, de lluitar per guanyar i és fantàstic, però quan vaig tenir l'accident vaig decidir que lluitaria al màxim per no deixar de fer el que més m'agrada, que són les carreres i la competició.

Després de l'accident ja vaig tenir l'oportunitat de córrer el Dakar, l'any 2009, la primera edició que es feia a Sud-amèrica. Però aquesta vegada he tingut certs problemes derivats de les úlceres per pressió i he estat un any i mig tombat. Per això tornar aquest any per mi era important. D'una banda, per veure si podia seguir sent competitiu; i per l'altra, perquè vist el que va succeir el 2009 volia saber si el coixí intel·ligent m'aportava realment el que volia.

L'hi ha aportat?

Sí, en realitat ha estat un èxit. Em permetrà no haver de preocupar-me per la meva salut i centrar-me únicament a competir. Per a mi era important provar aquest coixí a la carrera més dura del món, amb aquests canvis de temperatura, de condicions i d'altitud.

Si abans del Dakar ens haguessin dit què en podiem esperar, no haguéssim exigit tant. El coixí intel·ligent ha funcionat molt bé, la meva esquena ha estat impecable cada dia i de fet estic com abans d'anar-me'n, perfecte. Això ens garanteix que puc plantejar-me reptes més ambiciosos, que és el que intentarem fer l'any que ve. Vull tornar al Dakar per parlar només de competició i per estar cada vegada més a prop dels pilots del davant.

Quina és la seva aspiració?

Intentaré seguir els mateixos passos que al seu moment vaig fer amb la moto, però ara amb el cotxe. Sabem que el cotxe és molt més complicat per un tema de pressupost, naturalment, i perquè el nivell és altíssim quant a mecànica i pilots, però hem de recórrer aquest camí.

Aquest any hem fet un pas important en saber que jo puc afrontar tot això. Ara toca millorar. Volem plantejar un 2018 amb un equip més competitiu, i intentar fer proves de la Copa del Món. Vull tornar l'any que ve i ser més competitiu.

Font: Javier Tormo/EFE

Creu que podria arribar a signar un top-15?

Sóc conscient que hi ha deu pilots amb estructures diferents que ara mateix no estan al nostre abast, ni ho estarien encara que disposéssim del mateix cotxe que ells. Però hi ha un espai entre el 10 i el 15 o el 18 on crec que podré estar-hi, amb una bona planificació i amb un bon cotxe que s'adapti a les nostres necessitats. Volem lluitar per això i fer-ho requereix una bona planificació. Si fem dues o tres carreres, més la 'Baja Aragón', arribarem ben preparats al Dakar.

Podria pensar en aquests reptes sense el coixí intel·ligent?

El coixí intel·ligent ha estat la palanca que m'ha fet tornar a competir. Era l'eina que necessitava per tornar. Quan vaig tornar del Dakar al 2009 amb aquestes úlceres per pressió, pensava que quan arribés a Barcelona se solucionaria en quatre mesos amb una mica de xapa i pintura. No va anar així. Vaig necessitar un any i mig per recuperar-me i els metges em van dir que m'oblidés d'una cosa tan exigent com el Dakar, que no podia estar tant de temps assegut de forma continuada. D'alguna forma em vaig resignar i vaig pensar que això no era per a mi.

Què el va portar a plantejar-se el retorn al Dakar?

El 2011 vaig conèixer a Josep María Lloreda, el president de KH7, i en una reunió em va dir que havíem de córrer el Dakar. Li vaig dir que no podia, li vaig explicar el que va succeir l'any 2009, però va insistir. Li vaig dir que necessitava un coixí intel·ligent, que es mogués, que fes una sèrie de moviments als glutis que evitessin l'aparició de les úlceres per pressió. Això no existia i em va animar a fer-ho. Vam crear un equip de medicina especialitzada, amb professionals de la unitat de lesions medul·lars de la Vall d'Hebron de Barcelona, de medicina esportiva, amb personal del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, i vam buscar empreses que ens assessoressin en diferents àmbits.

Els metges ens van dir com havia de ser aquest coixí i el vam dividir en vuit zones, amb sensors de pressió, electrovàlvules i microcompressors. Vam utilitzar el Campionat d'Espanya durant quatre anys per desenvolupar el coixí. Després, des de la Fundació que porta el meu nom i el seu patronat, vam arribar a la conclusió que havíem de fer arribar a l'usuari aquest avanç. Hi ha moltes persones que, a causa de les úlceres per pressió, no tenen la qualitat de vida que desitjarien tenir, així que aquesta decisió ha estat molt important.

Quan arribarà al mercat?

Durant el segon semestre del 2017, en diferents versions segons les necessitats. L'empresa OKM de Girona el distribuirà a nivell mundial. Crec que aquest és el gran triomf d'aquest projecte.

Com ha respost el Dakar al seu retorn?

Haig d'agrair a l'organització que el món del motor sigui el màxim exponent de l'esport inclusiu. Encara que tingui la discapacitat que tinc, puc competir a les carreres al costat dels meus companys, en una mateixa classificació i amb unes mateixes dificultats. El que busco és la màxima normalització en el meu dia a dia i també al món de la competició. El món del motor ens aporta aquesta normalització, i li estic agraït per fer-ho possible. Estar allà competint és el millor. Si no hi hagués aquest sentit d'esport inclusiu, jo crec que no ho faria.

Necessitava tornar a sentir-se com un més?

El Dakar em tracta com abans i no busco res més. Al final, vaig al Dakar i em sento com el que era abans. Abans competia en motos, ara ho faig en cotxes. Tinc una discapacitat, sí, però em tracten igual. No tinc més facilitats ni les vull. Vull estar aquí com un més. No busco un tracte diferencial per anar en cadira de rodes a causa de la meva lesió. De fet, quan vaig en cotxe no veig cap diferència amb la resta. L'única diferència és que quan punxem jo no baixo del cotxe. I en aquest cas Txema Villalobos, el meu copilot, és qui ho fa.

En aquest sentit, haig d'agrair a Cristina Gutiérrez i Pedro López. A la primera etapa amb sorra de Bolívia, a 3.800 metres d'altitud, vam embarrancar el cotxe. Cristina i Pedro van parar quan ens van veure i, al final, vam poder treure el cotxe. Els agraeixo aquest detall, naturalment. Això és el que té el Dakar.

Font: Javier Tormo/EFE

La seva actitud davant l'adversitat el converteix en un exemple?

Un exemple, no. La vida em fa veure que tothom té problemes i que per cadascú el seu problema és el més important. En una societat complexa com en la que vivim, amb problemes diversos, és difícil donar exemple. Si això serveix per motivar algú, genial, però no pretenc ser un exemple perquè entenc que cada persona té les seves dificultats.

Per moltes persones les dificultats són menors gràcies al treball de la seva fundació.

Tot va néixer el 2011, arran de la meva experiència personal. Quan vaig tenir l'accident i em van donar l'alta, teníem moltes ganes de tornar a casa i de normalitzar el nostre dia a dia. Però ens vam adonar que hi havia companys amb els quals havíem compartit la recuperació als quals donar-los l'alta era un problema. Tornar a casa era un problema, una cosa difícil d'afrontar.

Juntament amb Lidia Guerrero, la directora de la Fundació, vam pensar que hauria d'haver-hi un lloc que fes de pont entre l'hospital i la normalització del dia a dia de qualsevol persona en qualsevol tipus de situació. Vam decidir utilitzar l'esport com a eina. Vam crear dos centres pont, a Barcelona i a Vigo, i estem treballant en la creació d'un altre a Madrid per tancar el triangle. Aquests centres pont són espais d'entrenament de persones amb discapacitat. Els dissenyem una rutina d'entrenament d'acord amb la seva discapacitat, amb l'objectiu de fer persones cada vegada més independents. Aquesta activitat fora de l'àmbit hospitalari els serveix per socialitzar i per trobar-se millor. Aquest projecte i el llançament del coixí ens enorgulleixen, a mi i a l'equip que ha format part de tot això.

A vostè li ha permès tornar a somiar amb el Dakar.

Sí, sé que ara puc plantejar-me un projecte que em permeti intentar fer el que vaig fer en motos. Abans ni m'atrevia a plantejar un projecte esportiu als patrocinadors, pensant que potser la primera setmana havia de deixar el ral·li. Ara estic segur que el coixí em permet competir. El coixí és el perquè del meu retorn, i ara intentarem ser més competitius.