El nou seleccionador espanyol d'handbol, Jordi Ribera, té una llarga trajectòria a les banquetes després d'haver passat per quatre equips de l'Asobal -Arrate, Gáldar, Bidasoa i Lleó- i tres seleccions -Argentina, Brasil (en dues etapes) i ara Espanya-, però el seu inici com a tècnic està lligat al Sarrià i a la figura d'Emili Rodríguez. «En Jordi Ribera havia jugat al club fins a l'any anterior, era un jugador normal que alternava el segon equip amb, esporàdicament, el primer; però que a més de jugar també entrenava equips de base, organitzava tornejos, recordo que tenia una gran dèria per estar al cas d'anotar estadístiques, portar el control de jugadors, golejadors... Era molt perfeccionista en la feina i tenia una gran facilitat per observar partits», recorda Rodríguez, conegut en el món de l'handbol per Emilín. L'estiu del 1984, quan incorpora Ribera de Segona a l'equip de Primera Nacional, ja havia estat gairebé dues dècades dirigint el Sarrià. Aquella primera temporada, Emilín i Ribera, que llavors tenia vint-i-un anys, van passar «de manera natural» a formar més un tàndem que no pas ser, de manera estricta, primer i segon entrenador, i la següent lliga l'actual seleccionador espanyol ja agafaria en solitari el timó del primer equip del Sarrià, que entrenaria fins que va fer el salt a l'Asobal de la mà de l'Arrate d'Eibar, el 1989.

«En veure les seves condicions, i conscient que feia falta un relleu perquè jo feia molts anys que entrenava, a poc a poc ell va anar agafant protagonisme de manera natural perquè, segurament, podia aportar més que un que ja estava massa vist, potser s'havia quedat estancat, i segurament no tenia tant temps com ell d'anar a observar partits, anar a participar en clínics per formar-se», recorda amb sinceritat un Emili Rodríguez que és història viva de l'handbol a Sarrià. Jugador durant molts anys, entrenador històric del club, germà (Josep Maria i Quim) i pare (Xavi i Jordi) de jugadors destacats en diferents èpoques, ja acumulava el 1984 prou hores de vol per veure que aquell jove Jordi Ribera podia, primer, agafar-li el relleu a la banqueta del Sarrià i, després, triomfar en el món professional. «Tenia vint-i-un anys i al vestidor hi havia veterans, però sabia portar una disciplina i un ordre, escoltava les opinions de la gent que l'envoltava però quan prenia una decisió aquesta era ferma», detalla Emili Rodríguez d'un tècnic que està convençut que pot fer un gran paper al capdavant de la selecció espanyola.

«El món de les seleccions és diferent que el dels clubs. Els contactes són esporàdics i amb pocs dies has de fer un equip per competir contra els millors, però crec que ell ho pot fer molt bé. Per hores no serà, ho posarà tot de la seva part, anant a veure partits, viatjant, preparant-se... Està absolutament inoculat d'handbol i ho viu al cent per cent», argumenta Emili Rodríquez que, però, apunta que «també li farà falta un punt de sort, perquè al final sempre es valora la feina dels seleccionadors pels resultats i ell pot fer molt bona feina però si després perds per un gol no vas als Jocs Olímpics, com li ha passat ara al Manolo Cadenas, i ja és vist com un fracàs».

Espectador fidel a Sarrià

Referent del Sarrià, el club d'un poble «on no hi havia camp de futbol i l'handbol era l'única cosa que podíem fer sortint de l'escola», Emili Rodríguez continua veient «dos o tres partits cada cap de setmana» i, reconeixent els mèrits del Bordils que «ha tingut la generació bona de jugadors en el moment idoni i ho ha sabut aprofitar amb l'empenta del club i una bona direcció d'equip», recorda bé els moments que els sarrianencs han estat a punt de fer el salt. «Sempre ens ha faltat tenir una mica més de condicions, recordo que pocs anys després de tornar a pujar a Primera Nacional (1974), llavors una competició amb quatre grups i en què per sobre només hi havia la divisió d'honor amb Barça i companyia, vam arribar a fer una fase d'ascens però sempre ens faltaven aquelles grans estrelles que marquen diferències o més bones condicions, per no arribar a jugar una hora abans de l'inici del partit...»

Posteriorment, amb Jordi Ribera, i encara més tard amb Martí Geis, a la banqueta el Sarrià es va quedar a les portes de l'ascens en més oportunitats. Un salt a Divisió d'Honor B?es va acabar aconseguint fa pocs anys en la fase jugada a Palau, però «era aquella època d'en Delgado, que llavors tenia més problemes amb el futbol, i veient que no tindrien seguretat econòmica la junta va renunciar-hi». Avui dia, Emili Rodríguez veu un «bon Sarrià en transició, amb molts jugadors joves que han pujat a l'equip i necessiten temps».