Que els únics diners que ha rebut Mario Martínez en la seva trajectòria en l'handbol hagin sigut durant la seva estada al FC Zurich de Suïssa diu molt de la situació que viu aquest esport a Espanya. Tenia 19 anys i després de rebre una beca per estudiar allà -Economia-, a St.Gallen, la millor universitat de ciències econòmiques i socials del país, va pensar que també seria una bona oportunitat per crèixer com a jugador. Gràcies a Carlos Lima, un exjugador suís amb passat Asobal, va fer una prova en un equip de Primera divisió i tot i que al cap de tres setmanes ja li oferien un contracte, va rebutjar-lo perquè temia que no tindria gaire continuïtat. A la segona oferta no li va fer fàstics. El Zurich buscava algú pel seu equip filial i el van triar a ell. Després d'aquella aventura a l'estranger, Martínez tornaria a casa, a La Roca, on va viure l'ascens a Plata i dues temporades en aquesta categoria, tot i que el curs passat, per motius laborals, va estar bona part de l'any a fora i es va perdre pràcticament tota la segona volta. L'equip vallesà va baixar, cosa que va deixar «una espina clavada» a un Mario Martínez que pretenia seguir «jugant i millorant». Propostes no n'hi van faltar, podia haver fitxat per diversos clubs de Plata, però ell volia estar a prop de casa. I no li va tremolar el pols per anar-se a oferir a Pau Campos, «un tècnic que sempre m'havia agradat, del qual tothom m'havia parlat bé, i amb el qual m'identifico amb la manera d'entendre l'handbol».
Mario té, amb uns amics, una consultoria de transport i logística que li permet treballar a distància. Fins i tot a l'autobús de l'equip, si li cal, se'l pot veure responent correus electrònics durant un llarg viatge. I malgrat que la seva residència segueix fixada a Barcelona, pot fer nit a Girona un parell de dies a la setmana, quan baixa a entrenar, a casa d'uns familiars. Sabia que les condicions per jugar al Bordils són invariables per a qualsevol: l'equip és totalment amateur i, malgrat això, «és impressionant veure com tothom es deixa la pell en els entrenaments i en els partits, i la manera com viu l'handbol un poble de 1.700 habitants», reflexiona.
El moment clau per concretar el seu fitxatge, la seva entrada en un vestidor integrat bàsicament per jugadors formats a la base del Blanc-i-Verd, va ser quan es va concretar la marxa d'Eduard Nonó al Bidasoa de l'Asobal. Campos de seguida va pensar en aquell oferiment que li havia arribat unes setmanes abans «i dues hores després em trucava i jo li deia que estaria encantat de venir aquí». Martínez té clar quin és el seu rol a l'equip: «donar un plus i ajudar a suplir les baixes que s'han produït, perquè la meva percepció de l'handbol ha variat molt i del que es tracta no és de sumar mèrits personals, sinó d'aconseguir que el club assoleixi els ?èxits que s'ha proposat».
La rebuda a Bordils
Tota una vida a La Roca converteix el Bordils en un rival habitual, tant en categories de base com en sènior, a Primera Nacional al seu moment i a Plata les dues últimes campanyes. Mario explica que «he tingut una rebuda molt millor de l'esperada perquè a la pista tothom juga amb caràcter i les últimes experiències al Blanc-i-Verd no havien estat gaire bones, d'on n'havia sortit derrotat». En un parell de mesos ja és un més de la família. Coneixia Farrerons i Hospital de les seleccions catalanes, i Pep Reixach pel seu pas pel Granollers. De fet, per a Martínez, els derbis autèntics eren els que enfrontaven La Roca amb d'altres equips vallesans o el Barça. «El Bordils o el Sarrià eren uns rivals més», subratlla, ara que vesteix la samarreta blanc-i-verda.
L'experiència, fins ara, li és completa. Amb l'amargor d'haver deixat escapar diumenge un punt contra el Carabanchel que mai havia d'haver-se'n anat a Madrid. «Tenim un equip molt jove i segurament ens va faltar experiència als últims minuts», considerava ahir. En tot cas, gaudeix com mai de l'efecte Blanc-i-Verd ara que hi actua de local: «És increïble veure com viu l'handbol un poble de 1.700 habitants i on tothom et coneix».
