La nedadora de sincronitzada Ona Carbonell (Barcelona, 1990) repassa en el llibre "Tres minuts, quaranta segons" la seva carrera esportiva, l'esforç dedicat per arribar a l'equip espanyol i els triomfs acumulats en els setze anys de dedicació a aquest esport.

El títol del llibre és el temps que dura el tango que va nedar amb Andrea Fuentes a la final del duo dels Jocs Olímpics de Londres del 2012, segurament el seu èxit més gran, ja que va aconseguir la medalla de plata després d'un exercici memorable.

"No parlo en aquest llibre de medalles o d'èxits, sinó de vivències, d'experiències i de maneres de veure les coses i d'afrontar aquesta vida que les nedadores de sincronitzada ens juguem en un lapse tan curt de temps", assegura.

Carbonell explica el que ha après de l'esport i com després li ha servit per enfrontar-se a la vida. Per exemple, explica com el principi li va costar esborrar aquella imatge "de nena maca" que en un dels entrenaments al CAR de Sant Cugat va aixecar la mà per demanar permís per anar al servei com si estigués al col·legi.

Descobreix en el llibre un dels seus principals inconvenients per a la pràctica d'aquest esport és el fred, una sensació que l'envaeix des de sempre. El seu cos és hipersensible amb la qual cosa la sensació de fred és més intensa que la de la majoria de les persones.

Repassa totes les vivències en les diferents competicions, especialment la viscuda en els Jocs de Londres, la importància que té en el seu dia a dia la família, l'esperit de superació que la va portar a la selecció absoluta sota la lupa d'Anna Tarrés, el desencant per quedar-se fora de l'equip en els Jocs de Pequín (2008) i l'èxit que li va arribar quatre anys més tard.

I és que segurament tot es resumeix en un pensament de Jordi Carbonell, el seu pare: "Té tota la raó. La meva relació d'amor amb la natació sincronitzada té molt de melodrama romàntic i tempestuós. Un dia tot és meravellós i sóc la persona més feliç del món; l'endemà tot és un drama i torno a casa entre llàgrimes".

Revela la nedadora que després d'aconseguir la medalla de plata en el duo de Londres amb Andrea Fuentes i el bronze en la prova per equips pensa en la retirada.

"Els tres últims anys que he passat fins a viure el somni olímpic de Londres han estat duríssims físicament, però sobretot psicològicament", recorda.

No obstant això, la seva idea canvia quant la Federació d'Espanya decideix a la tornada dels Jocs de Londres destituir Anna Tarrés, una decisió que coneix mentre es troba de vacances a l'Índia amb el seu nòvio Pablo.

"El canvi produït en la direcció tècnica de la selecció fa que m'ho estigui replantejant (..) Ningú m'assegura en un principi que hagi de ser millor, ni que (les noves entrenadores) comparteixin la seva manera de veure l'esport i els valors que crec que s'hauria de tenir", es sincera.

Al final, una conversa amb Pablo la fa canviar d'opinió: "Prova un any. Si resulta que després no pots més, doncs ho deixes. Però, jo que tu, provaria una altra manera de viure l'esport", li aconsella la seva parella.

Sabia des del principi que Anna Tarrés i la seva relació amb ella apareixeria en el llibre. "Va ser la meva entrenadora des que era nena. Parlo amb sinceritat i naturalitat, explico la meva realitat. No m'ha costat, Anna ha estat part de la meva vida", insisteix.

Carbonell admet en el llibre que amb la nova entrenadora, Esther Jaumà, "tot és més lògic i més humà" i que la metodologia d'entrenament té "un perquè", així com que existeix "més organització i planificació" en els entrenaments que en l'anterior etapa.

Ha utilitzat entre vuit i nou mesos per escriure un relat en el qual ha comptat amb l'ajuda de Santi Anaya. "És un llibre de vivències, és la història d'una nena que la primera vegada que se submergeix a l'aigua veu que el seu somni s'ha complert", assegura.

Ona explica la seva relació amb la família i com qualsevol contingència es tracta en el que denominen 'gabinets de crisi'. "En la vida dels esportistes hi ha molta feina, però també és essencial l'entorn: la família i els amics. La família sempre m'ha inculcat els valors de la comunicació i la sinceritat", recorda.

Ara lluny de pensar en la retirada, amb 26 anys i 26 medalles en grans competicions en tota la seva carrera, Ona Carbonell assegura que li agrada viure el moment.

"El meu cos i la meva ment tenen molt per donar i moltes coses per aprendre. Vull seguir aprenent de l'esport i de la sincronitzada. De les primeres coses que vaig aprendre és que els bons es queixen i els millors s'adapten", ha afegit.