«Que cada quinze dies hi hagi un partit de Plata a Bordils és una meravella»

D'entrada l'objectiu principal ha de ser la permanència. A partir d'aquí, la resta és secundari. Volem seguir a la categoria perquè per a nosaltres és un somni, una meravella, que cada quinze dies hi hagi partits de Divisió de Plata al Blanc-i-Verd. Un cop assolit l'objectiu ens en plantejarem de nous com ara superar rècords propis de l'equip a nivell de gols marcats, encaixats, punts o posició a la classificació. Però tot això és secundari.

El Bordils continua sent la Ventafocs de la categoria?

Som la Ventafocs per recursos, per possibilitats d'entrenament -som l'equip que menys s'entrena de la categoria, no per què no volguem sinó perquè no podem, ja que ho hem de compaginar amb les nostres feines professionals i, per altra banda, hem de compartir la pista amb altres equips i a vegades no la tenim ni sencera-, per pressupost. Tenim limitacions en molts sentits. Hi ha altres Ventafocs però per exemple Zarautz, que té un pressupost semblant al nostre, disposa de pisos on pot allotjar els jugadors que li cedeix l'Anaitasuna. A nosaltres tot això se'ns escapa. En tot això sí que som la Ventafocs. En l'aspecte esportiu ja fa anys que estem demostrant que no.

Té la sensació que si salven aquesta temporada, la del relleu generacional després de perdre Canyigueral i Nonó, hi ha Bordils a Plata per estona?

Sí, si superem aquesta temporada serà un cop de puny sobre la taula molt notable després de la pèrdua d'aquests dos jugadors aquests últims anys, o de Masmiquel, que s'ha retirat. Si ens salvem, els joves s'ho sentiran com un èxit seu. Però aquí a Bordils som un aparador. I hi ha el risc que si aquests jugadors, que entrenen menys que els altres i no cobren, són capaços de mantenir-se a Plata, els vingui un altre equip i els digui "escolta, jo et donaré millors condicions per entrenar i millors condicions econòmiques, i podràs aspirar a alguna cosa més". És veritat que podem salvar-nos perquè els nostres joves tenen molta qualitat, però igualment ho és que cada mes de maig i juny tremolem quan sona el telèfon.

D'on treu la motivació, quatre anys després?

Primer perquè m'agrada molt el que faig. I poder aportar coses a aquests jugadors joves, veure com responen als entrenaments, m'omple. On més trobo gratificació? Doncs miri, amb reptes personals com el de dir "mira, t'han desmuntat l'equip en dos anys, a veure si tens els pebrots de tirar-ho endavant". Doncs ja ho veu, aquí estem, amb ganes de tirar-ho endavant. Per ganes no serà. Aquesta pretemporada he vist cares i sensacions que em recorden les del primer any a Plata. La gent té ganes que això comenci. Els jugadors volen anar a la pista del Covadonga, que vingui el Carabanchel... L'equip té ganes de Plata perquè la majoria són gent que havien tingut fins ara deu minuts com a molt i que ara en passaran a tenir 40, com a mínim. Aquests any les jugades importants passaran per les seves mans. L'equip té gana i això, s'encomana.

Veure Canyigueral i Nonó a l'Asobal és la millor recompensa per a vostè?

Sí, per mi personalment, sí. Se'm va posar la pell de gallina veient com Nonó feia set gols al Naturhouse La Rioja en un partit a Elgoibar el mes passat. Quan el vam anar a fitxar fa sis anys era un jugador i ara n'és un altre. I volem pensar que hem participat en la seva evolució. I amb Canyigueral igual, que quan tenia 10 anys gairebé jo li netejava els mocs.

Quins són els jugadors que pugen de la base que aquesta temporada tindran un paper notable al primer equip?

Arnau Palahí va debutar fa dos anys i el curs passat ja va començar a tenir deu minutets per part a final de temporada. Té molta capacitat de llançament exterior i està progressant amb el joc tàctic, en entendre quan i on ha de llençar i quan i on ha de passar. Vindrà a Gijón tot i que fa una setmana que no s'entrena perquè es va fer mal treballant. Només va ser dir-li que no tenia res trencat, i ja s'hi va apuntar. Un altre nom propi ha de ser Sergi Mach, un central amb moltíssima visió de joc i mobilitat. Més jugadors: Jairo Montes, un pivot molt corpulent que l'any passat ja va deixar-se veure algun partit, que ha après molt a moure's als sis metres; Isaac Alemán i Robert Hospital a l'extrem, tots dos en la mateixa posició però jugadors de característiques diferents.

Aquest any la feina s'ha de fer per avançat: el calendari els posa els rivals directes per començar i els complicats, a la part final.

Sí, el sorteig ha volgut que juguem amb els forts al final de la lliga i amb els que no ho són tant, al principi. D'entrada aquest any hi ha quatre equips nous, tres que han pujat i un que ha comprat plaça, i els visitem o ens visiten en les deu primeres jornades. Hem de veure com accepten la nova categoria, però em diuen que s'entrenen matí i tarda. Compto que almenys dos d'aquests equips no estaran en la lluita pel descens perquè la por a baixar els ha fet reforçar-se a consciència. En aquestes primeres jornades també tindrem de rivals els equips que el curs passat van quedar per sota nostre i vam acabar patint per salvar la categoria.

Algun dia es pot somiar en veure el Bordils jugant la fase d'ascens a l'Asobal?

Per mi la bomba ja és estar aquí, haver quedat vuitè la temporada passada. Si recupera entrevistes de fa tres anys, ens feia por jugar a Plata perquè temíem que si entravem en dinàmica perdedora els jugadors es desmotivessin. Mirar cap amunt és molt complicat. Sorpreses, equips revelació, són un, màxim dos, i sis o set equips més, per pressupost, estan cridats a optar a l'ascens.