El món de l'esport, i molt especialment el del futbol, està ple de rivalitats. N'hi ha de territorials, socials o esportives, fins i tot culturals. O totes juntes. No seria el primer a dedicar quatre línies al vergonyant comportament que alguns mostren excusant-se en el sentiment que senten pel seu equip, sovint alimentat pels dirigents del mateix club, ni tampoc l'últim, però en realitat val més fixar-se en l'altra cara de la moneda. Aquella que en la majoria d'ocasions passa desapercebuda.

Els últims anys la UE Llagostera-Costa Brava ha despertat certa animadversió en alguns rivals; Nàstic de Tarragona és l'exemple. Amb d'altres en canvi l'uneix una curiosa relació d'agermanament difícil d'explicar. Per mostra, el Racing de Santander. En ambdós casos sorgides durant la fase d'ascens de fa dues temporades. En aquell moment l'equip d'Oriol Alsina era pràcticament un desconegut, i contra pronòstic va fer suar de valent els càntabres per assolir l'ascens a Segona Divisió. Potser per la crueltat del gol de Marc Sallarés en pròpia porteria a 3 minuts del final o simplement pel caràcter dels gironins en l'eliminatòria va infondre gran respecte en l'afició del Campo de Sport del Sardinero, que va decidir esperar a la seva sortida dels jugadors per acomiadar-los amb una ovació. Aquest vincle es va reflectir en el cartell promocional del partit d'ahir amb el missatge «Ascendimos juntos, soñemos juntos», encara que tractant-se de la Copa del Rei un havia de quedar fora. I no tot queda al camp. Aquest any el Racing de Santander ha volgut agrair el suport de tots els accionistes que van contribuir a evitar la desaparició del club per culpa dels greus problemes econòmics que el van afectar fa dos anys gravant els seus noms a la segona samarreta. Més de dotze mil, entre ells, el dos socis del Llagostera que van voler col·laborar amb un dels històrics del futbol espanyol. Amb un equip amic.