Com s'afronta l'endemà?
Com un dia normal. Diumenge a Vallnord em vaig retirar de la disciplina olímpica, el cross country, però la temporada que ve seguiré pedalant. Ara em ve de gust fer alguna cursa de llarga distància per etapes, com la Cape Epic o la Titan Desert. També estic en converses amb el meu equip, Multivan Merida, per veure quins projectes se'm poden obrir allà. Tot està encara pendent de madurar i en els propers mesos veurem cap on em porta el futur.
O sigui que la seva és una retirada a mitges.
Sí, baixo a mitges de la bici. Deixo la disciplina que he practicat els últims 20 anys, que és la més exigent, i també la que m'ha donat reconeixement esportiu i mediàtic. Però no és una retirada total. Un ciclista no es retira mai. Sempre continues fent bici, pots abandonar la part professional, però sempre segueixes pedalant i sempre et surt alguna romeria, que dic jo, per anar a córrer.
Necessitava poder competir sense l'exigència dels resultats?
Jo sóc sempre molt competitiu. Vull guanyar qualsevol prova en què participi. El cap de setmana que ve, per exemple, me'n vaig a Suïssa a fer una prova de sis dies, la Swiss Epic, on faré parella amb el meu company d'equip Thomas Litscher. Ja ho veu, a Vallnord potser em vaig acomiadar de la Copa del Món de BTT i de l'escena internacional, però seguiré competint. A més a més, em trobo bé. Des del juny he recuperat la meva millor versió i he tornat a ser un corredor del Top-10. He estat progressant i torno a ser competitiu.
Què li ve de gust fer ara?
El que li deia abans, córrer proves de resistència i llarga distància perquè uneixen molt i m'agrada per la pinya que es forma i el companyerisme que es viu. És clar, també voldria estar més temps amb la família, poder-ne gaudir. Però tinc tantes coses sobre la taula que potser em veuran menys a partir d'ara.
Va ser especial l'última cursa?
Sí, vaig viure un moment molt intens i emocionant. A una volta del final, a la zona tècnica, els tècnics em van fer el passadís rebent-me amb les rodes enlaire. La veritat és que encara quedava un quilòmetre i mig de cursa i per fer-lo em vaig haver de refer d'aquell moment tan emotiu. Però no només va ser allò. Per exemple el campió del món i olímpic, Nino Schurter, que havia quedat una mica despenjat del capdavant, quan em va veure poc abans de l'arribada, em va esperar com un autèntic gentleman i vam entrar plegats. Jo el dotzè i ell en tretzena posició. Després, a l'arribada, em van venir a veure amics i coneguts, i vaig poder saludar tothom. I amb Absalon també vam estar parlant una estona. Ell ha estat el meu amic i el meu rival.
La medalla de plata als Jocs Olímpics d'Atenes el 2004 repersenta el seu millor moment professional?
La plata olímpica va ser un reconeixement més. Tot el que he aconseguit ho he valorat per igual perquè m'ha costat molt d'esforç. El primer Mundial, la Copa del Món de 2001, haver participat en cinc Jocs Olímpics, cinc, cada un amb unes circumstàncies personals diferents i cada vegada més madur... Tot el que he fet, allà està i no cal donar-hi gaires més voltes. És clar que la medalla olímpica em va catapultar a nivell mediàtic, amb tot allò del Pistoler, però també dono un gran valor al Mundial de 2010, que era el títol que em faltava.
Se'n va satisfet?
Sí, el pastís que he anat elaborant al llarg d'aquests vint anys ha quedat molt xulo. No cal refer res. Estic content de com s'ha anat amotllant amb el temps.
