Gabriel Esparza és l’actual preparador físic de la selecció espanyola de taekwondo -s’encarrega de l’àrea fisicotècnica i fisicotàctica- i és conegut per obtenir, a Sidney 2000, una medalla de plata en taekwondo. El navarrès, de 43 anys, va ser, a terres australianes, el primer taekwondista espanyol a obtenir un metall en uns Jocs Olímpics. Esparza també ocupa el lloc de Toledo quan no hi és i diu que també fa “de pare i psicòleg” del planter de la selecció.

Com ha canviat el taekwondo des que vostè competia?

Ha canviat bastant, també és més just ara amb les armilles electròniques i els àrbitres no tenen tant poder. Ha sigut un pas bo en l’evolució, però tampoc és que sigui més vistós que abans.

Com ha vist Joel González en els darrers quatre anys?

Per a Londres 2012, el vam preparar molt bé, no va tenir cap lesió i ho va guanyar quasi tot. Ara, és diferent, ha tingut alts i baixos, lesions i el cos, quan el poses al màxim, passa factura. Hi ha una intensitat elevada en genolls i turmells que s’ha d’anar modulant i entrenant. Però confio que torni a quedar campió olímpic; és talentós, la pressió l’aguanta molt bé, és un noi molt fred i suporta molt bé les situacions extremes, encara que vagi perdent està tranquil i això et dóna confiança, que pugui remuntar, si va perdent el combat.

Quines qualitats li veu tècnicament?

Des que va arribar al CAR de Sant Cugat, ara fa nou anys, he vist com ha crescut. Estic content amb la seva evolució. La seva qualitat més important és a escala tàctica, s’anticipa al que pot succeir, sap llegir molt bé els combats i els optimitza molt bé. N’hi ha que no tenen aquesta habilitat; per guanyar, no fa falta ser el més ràpid ni el més fort.

El veu físicament capacitat per arribar, amb 30 anys, als Jocs de Tòquio, el 2020?

Jo vaig plegar amb 31. Si el seu cos ­aguanta i les lesions no tornen a jugar-li una mala passada, sí. Quan tens 20 anys, et recuperes de pressa, però, amb 30, tardes més.