Què farà l'any que ve?

Fa tres setmanes em van renovar el contracte, de moment només per un any més, ja que a diferència dels clubs grans, els ­equips petits són més prudents, ja que no saben a quina categoria jugaran l'any que ve.

És el que esperava? Està a gust?

Jo em sento molt a gust i estic molt content, sí que és veritat que preferiria un contracte de tres anys, ja que et dóna més tranquil·litat i et facilita molt les coses. Estic on volia, l'entrenador em coneix i confia molt en mi i visc a 20 minuts de casa.

Perquè l'any passat...

L'any passat vaig deixar de jugar, ja que el nou entrenador no confiava en mi i les altres opcions que tenia eren massa lluny i no em compensaven jugar-hi per motius familiars. No podia estar quatre o cinc hores cada tarda fora de casa. Al desembre, després de set mesos parat, vaig tenir la sort que em van trucar per veure si estava interessat a tornar a jugar. Jo ja no tenia intenció de tornar a les pistes, però la veritat és que la temporada ha anat molt i molt bé.

La vida la té allà, no?

Mentre jugui a bàsquet, estaré allà; la meva dona hi treballa i jo hi treballo d'una cosa que m'agrada, el bàsquet. Un bàsquet que em dóna una qualitat de vida molt gran, tinc molt de temps lliure per estar amb el meu fill de tres anys. Estic amb ell cinc-sis hores al dia i el puc veure créixer, cosa que considero una gran sort que no tothom pot tenir amb una feina més convencional.

Mentre jugui diu, ara té 34 anys, fins quan es veu jugant?

Físicament em trobo molt bé, potser perquè la lliga portuguesa no és tan exigent com altres lligues, per això espero, si tot va bé, continuar un parell o tres d'anys més. Ara bé, jugaré fins que em compensi econòmicament, el dia que no sigui així, miraré altres opcions. Tenim un fill i és important que algú estigui per ell, no puc marxar a jugar molt lluny, ja que la situació familiar obliga que sigui jo qui es cuidi més d'ell.

Però tornarà a casa?

Evidentment m'agradaria molt tornar i viure aquí, però no és fàcil, ja que la meva dona té la feina allà i la vida allà. Si venim aquí, començarem els dos des de zero, en canvi, allà només jo hauria de començar de zero. A més, tindríem la seguretat de tenir com a mínim un sou.

Em pot fer un petit balanç de la seva trajectòria esportiva?

Jo he intentat sempre jugar al màxim nivell possible, per exemple, m'hauria agradat debutar a l'ACB. Ara bé, estic molt content de com ha anat tot, he estat amb equips campions i he fet més o menys el que he volgut. Sempre he tingut diverses ofertes per triar què fer i on jugar, he viscut en 15 ciutats diferents i he conegut altres cultures de les quals he après molt.

Fa unes setmanes va visitar el campus de l'Adepaf, com va anar?

M'ho vaig passar molt bé, els nens són molt agraïts i estan molt contents.

Parlant de l'Adepaf, com veu la situació del club des de fora?

Ho veig trist, l'Adepaf ha sigut sempre el club de referència de la comarca, molt jugadors com en Xavi Vallmajó, l'Albert Sàbat o en Jordi Trias han passat pel club i després han jugat a categories com l'ACB, i aquest any no tindran un sènior de veritat que competeixi. L'Adepaf té un alt valor sentimental per a mi. Tot i així, veig que la nova directiva fa bé les coses, és sang nova i renovada i la majoria són exjugadors de nivell. Són joves i tenen moltes ganes i és un treball a molt llarg termini.

I en general, com veu el bàsquet de la comarca?

Fa falta un club de referència que aglutini tot el talent que hi ha a la comarca, que és molt, per tal de competir millor en l'àmbit gironí i català. Fa falta també abaixar els egos de tothom i anar tots a una. Així, la motivació entre els jugadors augmentarà i tots els clubs en sortiran beneficiats.