En els Jocs Olímpics de Londres d'ara fa quatre anys, el 2012, la delegació espanyola va aconseguir disset medalles. D'aquestes dues van tenir accent gironí. I van ser dues medalles. Una, la de Joel González en taekwondo, va ser l'únic or masculí en una prova individual guanyat per Espanya a Londres; i l'altra, la plata en waterpolo femení, va arribar de la mà d'un equip capitanejat per l'olotina Jennifer Pareja que va aconseguir posar en el primer pla mediàtic un esport, a priori, minoritari. Quatre anys després, las «Guerreras» del waterpolo, amb Pareja de gran veterana, encara són percebudes com un dels grans focus d'èxit de l'esport femení a Espanya, en una selecció amb majoria catalana i de jugadors del CN Sabadell, i Joel González és la cara, potser l'única cara, del taekwondo estatal. I, curiosament, avui dia, Joel González i Jennifer Pareja són els dos únics esportistes gironines que ja saben segur que aniran aquest estiu a Rio de Janeiro a disputar les olimpíades. Altres noms com Marta Xargay, Esther Guerrero, Carol Routier, Josep Antoni Hermida o Adel Mechaal tenen notables opcions de ser a la cita de Brasil, però amb el bitllet a la butxaca només hi ha Joel González, classificat des de finals del 2015, i Jennifer Pareja després que Espanya aconseguís aquest passat divendres la seva classificació en el preolímpic disputat a Holanda.

«Uns Jocs Olímpics són amb el que he somiat d'ençà que de petita els veia per televisió a Olot empassant-me tots els esports durant hores», explicava fa quatre anys Pareja en una entrevista amb Diari de Girona la golejadora jugadora garrotxina que, llavors, es delia per viure l'experiència olímpica després d'una carrera mantenint viva la flama del waterpolo femení a Espanya. Ara, amb l'experiència de plata a Londres i l'aval de la nominació de millor jugadora del món l'any 2013, Pareja tornarà a viure una experiència olímpica amb 32 anys i després de passar per un angoixant preolímpic.

I sí el camí cap a Rio no ha estat fàcil per a Pareja i la selecció que entrena Miki Oca, company dels Estiarte, Rollán i companyia Barcelona'92, el camí de Joel González ha estat més tortuós del que pot semblar vist des de lluny. Els problemes físics no han deixat d'acompanyar Joel González en els últims anys, arribant a estar, per moments, una mica allunyat del taekwondo en aquests quatre anys, i amb la cirereta final de la lesió ensopegant amb un cable pocs minuts abans de competir en el Gran Prix de Mèxic. Cita en la qual havia de confirmar la seva plaça el passat desembre. No va poder competir, però, per fortuna, el rival que tenia just per darrer en el rànquing va perdre el seu combat i Joel González es va acabar classificant pels Jocs sense trepitjar el tatami mexicà. Des de llavors treballa per enfortir el seu genoll amb l'objectiu de plantar-se a Brasil i, «acostumat a conviure amb el dolor», tornar a lluitar per pujar a l'esgraó més alt del podi. Amb tot sap que no li serà gens fàcil. «De moment, la meva millor alegria va ser la setmana que vaig aconseguir fer per primer cop tot l'escalfament amb la resta del grup d'entrenament», explicava ahir Joel ?González en una entrevista a El País.