L'Atlètic de Madrid va solucionar un triomf més al Vicente Calderón, incontestable per actitud, per ambició, per ocasions i per gols, un en pròpia porta del mexicà Diego Reyes, un de Saúl -íguez i un altre de penal del francès Antoine Griezmann, per superar la Reial Societat i pressionar el Barcelona. L'equip blanc-i-vermell no va necessitar donar-ho tot en el seu quart duel en deu dies, encarrilat molt aviat, sentenciat només començar la segona part i indubtable de principi a fi, sempre per sobre del decebedor rendiment en atac i en defensa del conjunt donostiarra, derrotat sense discussió.

Perquè l'Atlètic va guanyar gairebé sense debat en els 90 minuts, pel màxim interès que li va donar al partit, pel seu potent inici, per la seva alineació sense rotacions, amb només un canvi respecte el derbi de dissabte (l'argentí Luciano Vietto per Fernando Torres), i per l'ambició amb la qual va encarar el duel. I també perquè el seu adversari va ser un rival menor des de l'inici fins al final, incapaç gairebé sempre d'encadenar quatre passades més enllà de mig camp, superat en cada sector del joc, en què va arribar tard a la pilota, desubicat, controlat i manejat sempre per l'Atlètic, que a sobre només va trigar vuit minuts a fer el 1-0.

No s'havia assabentat de res la Reial fins llavors, obstruïda per la pressió del conjunt blanc-i-vermell i per darrere en el marcador amb un gol en pròpia porta del mexicà Diego Reyes a centre de Koke, ni tampoc es va sentir prop de l'empat després, impotent per posar en discussió un triomf que va ser l'Atlètic amb aparent facilitat. Ni amb el 0-0 ni amb el 1-0 li va generar un sol compromís real al seu rival, tampoc quan l'equip madrileny va proposar els seus atacs, gairebé sempre en una posició còmoda, sense ningú a l'aguait, per moure la pilota com i quan va voler , ni quan l'Atlètic li va tocar defensar. A la represa, els locals en van fer prou d'apujar les revolucions per decidir el duel.