«Si Josep Parra hagués nascut a les Illes Britàniques, o en algun altre lloc on el futbol tingués memòria, avui tindria una estàtua a l'estadi de Cornellà-El Prat. Jackie Milburn, l'home a qui Parra va anul·lar a Maracanà, la té molt a prop de St. James Park». L'historiador Ángel Iturriaga, un dels referents actuals en l'estudi de la història del futbol espanyol, escrivia això sobre Josep Parra (Blanes, 1925) que va morir ahir sent el darrer supervivent de la selecció espanyola que va brillar en el Mundial del Brasil de 1950.

Menys conegut mediàticament que Ramallets, Basora o Zarra, el central blanenc va l'únic jugador de la selecció espanyola escollit per a l'onze ideal d'aquell Campionat del Món, on una Espanya, que llavors no havia guanyat absolutament res a escala internacional, va somiar durant uns dies a fer-la grossa després de derrotar Anglaterra a Maracaná -gol de Zarra, grans aturades de Ramallets i Parra assecant els davanters anglesos (Milburn i Mortensen) - fins que els amfitrions els van baixar a la realitat amb un contundent 6-1, també a Maracaná. Espanya acabaria quarta en un Mundial que acabaria passant a la història pel «maracanazo» que va donar el títol a l'Uruguai, en la final contra els brasilers.

Referent històric de l'Espanyol, amb qui va jugar 12 temporades a Primera Divisió, Parra és un dels dos únics futbolistes gironins que han disputat un Mundial. Ell, el del 1950 a Brasil, el primer que es va celebrar després de la Segona ?Guerra Mundial, i el migcampista vidrerenc del Barça Martí Vergés, el d'una dècada més tard, a Xile (1960). Parra també és un dels únics vuit gironins que han estat internacionals absoluts amb la selecció espanyola -una llista que obre el ganxó Conrad Portas (1928) i tanca l'actual davanter de l'Everton Gerard Deulofeu, a qui Del Bosque va fer debutar fa dos anys en un amistós contra El Salvador- a més d'un dels que més partits va jugar a Primera Divisió, tot i que els seus 216 es queden a una considerable distància dels 504 de Miquel Soler.

Nascut a Blanes el 22 de setembre de 1925, Parra era fill d'un matrimoni de murcians que van arribar a la població gironina per treballar la històrica fàbrica tèxtil SAFA i, un cop retirat del futbol, va viure a Terrassa i en els últims havia reconeguts alguns reconeixements per part de l'Espanyol, que dijous li farà un homenatge en el partit contra el Betis a Cornellà-El Prat. Júpiter i Terrassa, ciutat on va treballar de jove en una altra fàbrica tèxtil, van ser els seus dos primers equips abans que l'Espanyol el fitxés, el 1947. Allà un tècnic, Pepe Espada, li va endarrerir la posició passant del mig del camp a jugar de central, on va fer carrera destacant per ser un defensa diferent dels de la seva època. Elegant i poc agressiu, Parra no necessitava fer gaires faltes per ser un notable defensor, que arribaria a ser internacional gràcies a un Espanyol que, amb l'argentí Leandro Scopelli d'entrenador, tindria una defensa d'alt nivell amb Argilés, Parra i Cata.

Al cap de dotze temporades al primer equip blanc-i-blau, i veient que el llavors tècnic Ricardo Zamora havia deixat de comptar amb ell, Parra va deixar el club de Sarrià i acabaria retirant-se jugant amb el Cartagena a Tercera Divisió quan s'arribava a la dècada dels 60, just deu anys després de ser considerat el millor defensa central del Mundial de Brasil.