Plou a Banyoles, fa un dia rúfol, però això no eximeix Adrià Mitjavila ni Aleix Martí de les seves dues hores d'entrenament a l'Estany. I menys ara, que són més a prop que mai d'un somni olímpic que, segurament, fa només uns mesos haurien considerat utòpic. Río passa per remar 20 quilòmetres al dia, els set de la setmana, i gairebé els 365 de l'any. Al matí, a l'aigua. A la tarda, al gimnàs fent peses. Amb una estona per estudiar i dinar. «Jo per Nadal em vaig entrenar, el dia 1 no perquè el club (CN Banyoles) estava tancat i ningú va venir a obrir», explica Mitjavila, un antic futbolista del Fontcoberta i el Porqueres de 21 anys, estudiant de Biotecnologia a la UdG, que fa vuit anys va penjar les botes per agafar els rems. Al seu costat, Aleix Martí, barceloní de naixement però establert a Banyoles des que hi va anar a viure amb 5 anys, i ara en té 22, perquè el seu pare s'hi va traslladar per entrenar al club. «Des de sempre he estat vinculat al rem i poder anar als Jocs és el meu somni, és allò que espero des que vaig començar», subratlla aquest estudiant de Publicitat i Relacions Públiques.

Després d'estar concentrats a Sevilla amb la selecció espanyola, Mitjavila i Martí han tornat a casa per continuar la preparació. Hi ha dos objectius sobre la taula. El primer, l'1 d'abril, a Piedeluco (Itàlia), on Martí i el seu company al doble skull pesat, Joaquín Montero, es posaran a prova amb un altre bot espanyol per determinar quin dels dos va a la repesca de Lucerna a intentar aconseguir els dos últims bitllets olímpics que hi ha encara disponibles. Aquesta prova no serà tant determinant per a Mitjavila i Rodrigo Conde, que remen el doble skull lleuger. Ells, tot i que tot just van tenir la certesa que podrien aspirar als Jocs a finals de gener, afrontaran la cita italiana com un test més abans de jugar-se el tot pel tot a Suïssa, amb Holanda, Portugal i Dinamarca, gent amb molta experiència i quilòmetres d'avantatge, com a principals rivals. La data la tenen marcada en vermell: del 20 al 22 de maig.

«No pensem què passarà si no assolim l'objectiu ni si ens caurà el món a sobre. L'opció olímpica ens ha arribat una mica inesperada, el més normal és preparar el cicle olímpic a quatre anys vista, però ha anat així. La falta d'experiència no ha de ser cap handicap i passi el que passi, durem el cap ben alt amb orgull», reflexiona Adrià Mitjavila, que subratlla la importància d'estudiar «perquè d'una banda et permet no angoixar-te amb el rem, si només fèssim això, i per l'altre perquè has de ser molt bo per poder-te guanyar la vida en aquest esport. Al final la retribució és la pròpia satisfacció».

Aleix Martí i el seu company Joaquín Montero porten més rodatge i poden presumir d'haver quedat sisens i quarts al Mundial sub-23 en els dos anys que remen plegats. Abans de poder accedir a la repesca hauran de demostrar que són el bot espanyol més competitiu. Assegura que «ens hi deixarem la pell» i reitera que poder anar als Jocs és una ambició perseguida des de fa molt temps. Encara que són joves, molt joves, i podrien tenir opcions molt clares de ser olímpics el 2020 o el 2024, veure Río tant a prop els fa estar exclusivament concentrats en això.

«Per ser aquí he hagut de renunciar a sortir de festa, a relacions de parella, a amistats, a estius... a moltes coses. Però estic molt content d'haver arribat fins aquí i vull seguir treballant per fer realitat el meu somni», afageix. La parella de doble skull pesat que forma amb el gallec Joaquín Montero ve avalada pels bons resultats en categoria sub-23 i això va valer perquè la Federació també els fes confiança ara. Ahir Río els quedava 20 quilòmetres més a prop.