Diumenge al migdia, el València es va emportar la victòria del Palau Blaugrana superant el Barça (91-94) completant així una primera volta immaculada a la Lliga ACB: disset victòries en disset jornades. El cop sobre la taula a Barcelona, que arrodonia sis mesos de pel·lícula per a un equip que aquesta temporada no ha perdut cap partit a l'ACB i només un a l'Eurocup contra el Llemotges (en total 29 victòries en trenta partits), comença a fer real el vell, i complicat, somni del propietari de Mercadona, Juan Roig: tenir un equip de bàsquet que pugui competir contra Barça i Madrid sense la «vitamina» extra que representen els diners que vénen del futbol.

A final de temporada, quan de veritat es decideixen els títols, el València tindrà complicat superar a Barça i Madrid, però, de moment, la seva espectacular primera meitat de temporada ja ha traspassat moltes fronteres. Només tres dies més tard de la derrota contra el Llemotges de la setmana passada, divendres el corresponsal esportiu del New York Times a Europa, Sam Borden, publicava en el diari nord-americà un reportatge comparant la ratxa de l'equip de Pedro Martínez amb el domini dels Golden State Warriors a l'NBA (24 victòries seguides a l'inici del campionat). «The Hairy Face of a Most Unlikely Winning Streak», titulava Borden amb una idea que es podria traduir com a «La cara peluda de la ratxa de victòries més improbable» i que feia referència a la promesa d'un dels nord-americans de l'equip, John Shurna, de no afaitar-se fins que l'equip no perdés un partit.

Ara Shurna ja va sense barba. Anècdotes a banda, les bromes sobre el pèl de «vagabund» o «d'home de la muntanya» de l'aler pivot nord-americà demostren que el bon ambient, aquell que només poden donar les victòries, està instal·lat en el vestidor de La Fonteta. Una fortalesa del grup que, per exemple, va permetre al València oblidar ràpidament la desfeta a casa contra el Llemotges per, quatre dies més tard, guanyar a la pista del Barça. Una cohesió del grup a la qual no és gens aliena la presència al vestidor d'un jugador que, encara que no jugués ni un minut a la pista del Barça ni en molts altres partits de lliga, no deixa de rebre elogis dels companys, de l'afició i, fins i tot, d'un entrenador amb un caràcter tan exigent i poc donat a les alegries com Pedro Martínez.

Jordi Trias (Girona, 1980) esgota la seva carrera professional a València conscient que Martínez el va portar allà amb una missió molt concreta: ajudar en els partits però, sobretot, en els entrenaments. En el reportatge del New York Times, Justin Hamilton diu que al tècnic de Badalona «li agraden més els entrenaments que els partits». Segurament és una exageració, però Pedro Martínez no va dubtar en empotar-se Trias cap a València quan el pivot gironí seguia sense equip passat l'estiu un cop l'Andorra no el va renovar. «Des del primer moment he sabut quin era el meu rol i he intentat estar preparat. Encara que hi hagi partits en els quals no jugui, sempre intento concentrar-me per si el tècnic em necessita», explicava Jordi Trias abans del partit del Palau, deixant clar que estava «content» del seu pas per València ja en el tram final d'una carrera que va començar a les categories inferiors del CB Girona. Un parell de cessions, Adepaf i Múrcia, abans de consolidar-se al primer equip del llavors Casademont Girona i seguir la seva carrera al Barça, Joventut i després a l'Andorra.

En aquesta darrera, o no, estació seva a València, Trias ha coincidit amb un entrenador que també coneix Girona, perquè Pedro Martínez va ser el darrer entrenador del bàsquet gironí a l'ACB. Martínez va rellevar Pesic a l'Akasvayu i, coincidint amb el darrer gran any de Marc Gasol a Europa, el tècnic badaloní va pilotar la nau gironina enmig de fortes maregasses de problemes econòmics i impagaments de salaris fins a jugar la final de l'ULEB Cup a Torí i als quarts de final de la Copa (derrota contra Madrid) i de la lliga (Joventut). En aquell Akasvayu també hi jugava Fernando San Emeterio, avui una de les peces importants d'aquest històric València.