L'Uni Girona com a club va rebre dijous la Mosca de Sant Narcís, que crec, amb tota sinceritat, el Col·legi de Periodistes de Girona li va atorgar de manera totalment merescuda. Un premi que em va tocar glossar, cosa que vaig fer amb aquestes paraules:

Girona va viure dimecres una jornada històrica. Per primera vegada en l'esport gironí, la ciutat va ser escenari d'un partit de la màxima competició continental de bàsquet. De fet, una setmana abans, el dimecres 14, l'Uni ja havia debutat en aquesta competició, però ho havia fet a Rússia, no pas a Fontajau. Fins ara, i en l'etapa de l'extingit CB Girona, el bàsquet masculí havia jugat la Copa Korac, la FIBA Cup i la ULEB CUP, però mai la ?màxima competició masculina.

En noies, amb l'Uni, s'ha aconseguit aquesta fita. Potser la gent que no estigui tant avesada al món de l'esport, pot no entendre què vol dir això ben bé. I en altres llocs, una fita així no sé què pot representar, però aquí, a Girona i a l'Uni, això vol dir: Seriositat en la feina feta; rigorositat absoluta en el model econòmic; una aposta clara pel bàsquet d'elit, però també una aposta clara per la base. Mirem si no, els èxits que tenen els equips de formació cada temporada.

El club, no sé si per la manera de ser del seu president, té un punt d'objectiu/somni que el fa anar sempre un pas més enllà. Només els diré que fa vuit anys, només vuit anys, hi havia gent que veia impossible pujar a la Lliga Femenina (i es va aconseguir al segon intent). N'hi havia que no creien que l'equip pogués aguantar a la màxima categoria (I ja hi han estat set temporades i mai han quedat per sota del cinquè lloc). No cal que els digui que ningú veia l'Uni guanyant la Lliga -i la primera ja és a les vitrines de Fontajau-. Per cert, al costat d'unes quantes Lligues Catalanes i també de la Supercopa d'Espanya. N'hi havia que veien impossible jugar a Europa. I malgrat que algunes temporades enrere el mateix club havia desistit de participar en la segona competició continental, aquest any s'hi ha entrat per la porta gran. I encara n'hi ha que veuen impossible guanyar l'esmentada Eurolliga, però per si de cas, jo els aviso.... en Llorenç diu que un dia ho farem... No m'allargaré gaire més, però sí m'agradaria fer un ràpid repàs individual, sabedor que aquí no estaré fi. I no ho estaré perquè no m'atreveixo a anomenar tots els membres de la junta directiva que durant tots aquests anys, des de la fundació del club la campanya 2005/06, han treballat de manera abnegada, silenciosa i sense cap mena de pretensió personal, per fer créixer l'entitat i per dotar Girona ciutat i Girona comarques d'una de les seves joies esportives.

Quan el president va recollir el premi, els aplaudiments anaven també per a tots aquests directius, que, creguin-me, han estat el gran valor de l'entitat. I amb el perill d'equivocar-me encara més, voldria citar cinc noms propis, només cinc, amb l'esperança i el prec que ningú se m'enfadi. Els dos primers són els de l'Eduard Herrero i en Joan Solé. En el seu moment, el primer era president del CE Santa Eugènia i el segon ho era del Vedruna. Al col·legi tenien més noies, però a Santa Eugènia ja feia dos anys que dominaven a Catalunya i que es deixaven veure amb èxit en el campionat d'Espanya. I malgrat que tots dos tenien raons suficients per continuar treballant en els seus respectius equips, no varen dubtar a posar-los al servei d'un projecte que tenia les mires posades molt més enllà i que només podia néixer, i posteriorment créixer, si ells dos feien el primer pas, com així van fer, i com així crec que se'ls hi ha d'agrair. Ells són l'Uni, que vé d'unió.

El tercer nom propi seria el de Llorenç Biargé, que en aquell moment d'arrancar el projecte ja era el patrocinador dels equips del Vedruna i que va ser-ho també de l'Uni Girona en les primeres temporades de vida de la nova entitat. No és cap secret que sempre ha liderat el club amb una ambició total, de la mateixa manera que mai ha fet cap pas en fals en el tema econòmic. Una tàctica que sempre li ha donat bons resultats. I òbviament no podem oblidar l'apartat esportiu del club, on els noms de Pere Puig i Anna Caula s'hi escriuen amb majúscules. Perquè de la mateixa manera que sense Solé i Herrero no hi hauria hagut unió, i que probablement sense Biargé no hi hauria hagut aquest punt tan necessari d'ambició, sense Puig i Caula, difícilment haguessin arribat els resultats que han anat consolidant la trajectòria de l'Uni en aquesta dècada de vida que té l'entitat. No deu haver-hi en el món un director esportiu a qui agradi menys sortir a primera fila, però que a l'hora es mogui tan bé en els despatxos, com en Pere. Aquests darrers dies, dues proves més amb Coulibaly i Myelozinska.

De la mateixa manera que no deu haver-hi una entrenadora tan preparada i que hagi assolit tant pel seu propi club com l'Anna, a qui tot i haver estat la gran referència del primer equip des de la banqueta, mai li ha fet res agafar un conjunt de base si ha calgut; o treballar colze amb colze amb la junta quan va decidir agafar-se un temps de descans a la pista. Perquè el de l'Anna, el d'en Pere, el d'en Llorenç, el d'en Solé i el de l'Herrero, és el sentiment de l'Uni, que ve d'Unió -si em permeten un punt crític, cosa que a la ciutat no hem sabut entendre en el bàsquet masculí.

Un sentiment, deia, de treballar per una causa, per un objectiu i per una il·lusió, a la qual sortosament fa algunes temporades s'hi van unir Joaquim Vidal i Cayetano Pérez, per arrodonir un projecte que les institucions en la mesura que han pogut pels moments econòmics que hem travessat sempre han fet costat. Mirin, només així es pot anar a Europa, només així aquesta setmana hem pogut viure una nit històrica a Fontajau i només així hem pogut viure unes temporades realment brillants, posant el nom de la ciutat i de les comarques per davant de tot. Felicitats per la vostra Mosca.