Sóc del pensament que és millor demanar perdó que permís. Posats a desobeir ordres i ser independents, fins quan pensen la FCF i la Secretaria General de l'Esport que se segueixi vulnerant la declaració dels drets dels infants? La declaració del drets dels infants resolta per l'Assemblea General de les Nacions Unides parla d'igualtat d'oportunitats (2), d'amor i comprensió (6), d'una educació que garanteixi el desenvolupament físic, mental i moral (7), de rebre socors (8), també de ser emparat de qualsevol forma de negligència (9), i la més important (10), que ha de ser protegit contra les pràctiques que puguin fomentar la discriminació de qualsevol mena.

Actualment a Catalunya hi ha al voltant d'un miler de nens «es?trangers» que no poden practicar l'esport que els agrada amb els seus amics ni amb l'equip que volen perquè algú pensa per ells i no els autoritza a ser feliços. Fins quan? No és estrany que molts s'avorreixin en l'intent de tramitar la seva llicència si després se'ls demana: CAT Salut, partida de naixement del nen, empadronament familiar en castellà, empadronament personal del nen, certificat mèdic, contracte de treball del pare, contracte de treball de la mare, declaració jurada de no haver jugat en un altre país, declaració dels pares explicant el motiu del perquè hi són, a Catalunya, declaració del club que el jugador (en alguns casos de 8 anys) no rep cap compensació econòmica, document de tramitació de llicència, passaport del nen, document de sustentació econòmica, passaport del pare, passaport de la mare, permís de residència del pare, de la mare, sol·licitud del jugador per tramitar la llicència emparant-se en l'article 19.2 de canvi de residència, sol·licitud de certificat de transferència internacional (CTI) o primera inscripció com a menor.

Encara més difícil

Hi ha alguna emoticona per explicar això? Esclar que això és complica molt més en situacions en què la Federació i l'aplicatiu informàtic, que no entenen de sentiments, es troben amb un nen que sigui adoptat, que els seus pares siguin del mateix sexe, que la pàtria potestat sigui d'un familiar distint als seus progenitors, o si els seu pares són solters, vidus o divorciats.

En aquests casos, l'escola del nen ha de certificar que té més de cinc anys d'antiguitat al centre, els documents originals d'adopció... Algú pot aturar definitivament aquest atracament?

Si com diu el Sant Pare no és ningú per jutjar, qui li dóna la potestat a qui reprimeix que un nen jugui a futbol? Si de veritat és una prioritat resoldre aquest problema, una declaració de felicitat, un informe mèdic d'atac de riure i un desig incontenible de jugar haurien de ser els tres únics requisits per garantir una llicència federativa i després ja discutirem qui té la raó.