El Baix Empordà estava en alerta pel risc d'innundacions després que municipis com Sant Feliu, Platja d'Aro o Sant Antoni de Calonge haguessin viscut un parell de dies abans una gran riuada; a Catalunya governava el tripartit i a Girona, Temporada Alta havia dut amb èxit l'espectacle Metamorfosis, de La Fura dels Baus. Al cine triomfava el tercer Torrente. La paraula crisi encara no apareixia al diccionari. I si no, que li ho preguntin al CB Girona, que en l'àmbit esportiu, amb l'equip de futbol de la capital a Tercera, el Llagostera a Primera Regional i el Figueres com a principal referent a Segona B, tallava el bacallà gràcies a les expectatives i il·lusions que havia generat l'arribada d'Akasvayu al patrocini.

De patir gairebé sempre per salvar la categoria, a figurar en totes les travesses de favorits gràcies a l'arribada d'estrelles com Raül López, repatriat dels Utah Jazz de la NBA, o Fran Vázquez, a qui es van comprar les ganes perquè no fes el salt als EUA. L'era Akasvayu va debutar avui fa 10 anys a l'ACB amb una sonada victòria contra el Madrid (78-74) que va fer embogir Fontajau i va elevar encara més les expectatives al voltant de l'equip. Al final, però, el projecte mai va acabar d'esclatar a pesar de l'arribada, en la temporada posterior, de Marc Gasol i Svetislav Pesic, i més enllà de la FIBA Cup (2007); el subcampionat de la ULEB (2008) i la Lliga Catalana de 2006, l'equip gironí no va passar mai dels quarts de final ni a la Copa ni als play-off de la Lliga, per acabar-se enfonsant el 25 de juliol de 2008 quan, aleshores sí, la crisi econòmica, ja era en boca de tothom i un dels primers sectors que ho va notar va ser l'immobiliari. Una dècada que aquell 16 d'octubre de 2005 tothom hauria aventurat prodigiosa, va acabar de la pitjor manera possible i avui per avui els principals referents del bàsquet masculí a la província són el Quart i el Salt, competint en una Lliga EBA que és la quarta de l'escala espanyola. Dels 20 anys de Girona a l'ACB el llegat gairebé únic és Fontajau.

Però 10 anys enrere tot eren flors i violes. Aquell diumenge 16 d'octubre, a les 7 de la tarda, el pavelló gironí es va vestir de gala i amb gairebé 5.700 espectadors a les grades va voler creure que aquella victòria inicial contra el Madrid, vigent campió, dels Bullock, Felipe Reyes, Gelabale i Sonko, que dirigia Maljkovic des de la banqueta, era la primera pedra cap a un futur esplendorós. I això que encara Josep Amat, l'amo d'Akasvayu i l'impulsor de tot plegat, encara no s'havia tret de la màniga projectes com la construcció d'un nou pavelló. L'equip d'Edu Torres, que seguia de la temporada anterior, va estar liderat per Terrell Myers, que també continuava, autor de 24 punts i un 5/10 en triples determinant sobretot en els instants finals per eixugar un desavantatge de 8 punts.

D'entrada el partit va tenir un nom: Raül López. Vuit punts seus al primer quart i una eficient direcció de joc van donar els primers avantges a un Akasvayu que, en el segon parcial, va arribar a guanyar de 14 (33-19). Però el Madrid no ho havia dit tot, ni molt menys, i entre Bullock i la millora defensiva va aconseguir anar-se'n al descans perdent només de cinc (44-39). Els blancs van acabar de donar la volta al marcador en el tercer quart (55-61) i semblava que tenien el partit encarrilat quan a falta de cinc minuts per al final dominaven de vuit (62-70). Aleshores van aparèixer els triples de Myers i la feina fosca de Kammerichs per tornar a capgirar el resultat i deixar la victòria a Girona (78-74).

Aquella victòria no va acabar tenint continuïtat i l'Akasvayu va patir per classificar-se per a la Copa (ho va fer en l'última jornada de la primera volta, a Menorca), i en el torneig va quedar eliminat a la primera pel València a Madrid. Al play-off, el Tau va eliminar els gironins a quarts per 3-1. La temporada següent, amb Pesic i Gasol, van caure la FIBA Cup i la Lliga Catalana, i en la 2007/08, abans de l'esfondrament, es va ser subcampió de la ULEB, a Torí, caient a la final contra el Joventut.