Ambidextre: dit de la persona capaç d’emprar indiferentment la mà dreta i la mà esquerra, com a conseqüència d’una aptitud natural». Aquesta és la definició que apareix a la Gran Enciclopèdia Catalana d’aquesta paraula. Per extensió, en futbol, s’anomena també ambidextre al jugador que utilitza amb la mateixa habilitat els dos peus. Aquest era el cas de lateral de la selecció alemanya Andreas Brehme, que va tenir l’oportunitat de triar amb qui peu fer el gol que va donar a Alemanya el seu tercer Mundial.

L’equip dirigit per Franz Beckenbauer arribava a Itàlia’90 assedegat de venjança després d’haver perdut la final del 1986 contra l’Argentina de Maradona i l’Eurocopa del 1988 a casa en les semifinals contra Holanda. L’equip teutó va fer una primera volta arrasadora i després va anar passant rondes amb empentes i rodolons, sobretot a la semifinal contra Anglaterra, en què va necessitar una victòria a la tanda de penals.

Novament Maradona davant

I l’altre finalista tornava a ser Argentina. El joc dels sud-americans havia estat molt pobre, la classificació en la primera fase, miraculosa i Maradona no havia aconseguit marcar cap gol en tot el campionat. Els argentins havien superat Brasil amb un gol de Caniggia als vuitens i havien vençut dues tandes de penals consecutives, contra Iugoslàvia i l’amfitriona, Itàlia. El porter suplent, el desconegut Sergio Goycoechea, n’havia esdevingut l’heroi. Havia substituït el campió del món Pumpido, lesionat en el segon partit, i havia aturat dues penes màximes a cada tanda. L’eliminació d’Itàlia havia convertit Maradona en la persona més odiada al país transalpí i es va notar a la final, el 8 de juliol, a l’Estadi Olímpic de Roma.

Unes botes noves

Alemanya, que encara no incloïa la part oriental del país, ja que havia començat les eliminatòries abans de la reunificació, va dominar tot el partit. Argentina, que tenia la baixa de Caniggia, va fer un plantejament ultradefensiu i va buscar des del primer moment arribar a la tanda de penals.

Durant el partit, Andreas Brehme va llançar tres faltes, totes elles amb el peu esquerre. També va posar a prova Goycoechea amb un xut llunyà utilitzant la mateixa arma i va fer servir el peu dret en comptades ocasions. El col·legiat, el mexicà Codesal, es va empassar un penal de Goycoechea a Augenthaler i, a l’altra àrea, un de Matthäus a Calderón. En canvi, en va indicar un de més dubtós de Sensini a Völler al minut 85. L’encarregat oficial del tir era Matthäus, però tenia una superstició per la qual no llançava mai penals quan estrenava botes, com era el cas. El segon de la llista era Brehme. I el defensa, aleshores a l’Inter de Milà, va soprendre tothom fent el llançament amb la cama dreta, en teoria aquella amb la qual tenia menys domini. El xut, perfecte, va entrar. Posteriorment, Brehme va dir que havia canviat de cama perquè Goycoechea era un especialista a aturar penals i per por que no hagués estudiat com ho feia.