Uns mesos després de ser presentat com a integrant del nou cos tècnic del Girona, com li van les coses a Miquel Àngel Muñoz?

Estic molt il·lusionat, però alhora d'allò més enfeinat. Amb el pas dels dies m'he anat adaptant al meu rol i crec que, cada setmana que passa, m'hi sento més a gust i més còmode.

És molt important si s'hi sent a gust...

És que és una feina molt agraïda. Encara més: és un somni fet realitat. Poder formar part del primer equip del teu club, poder col·laborar de tu a tu amb l'entrenador, els jugadors i ajudar-los al màxim. Això és un veritable somni, però també comporta tenir molta més feina. Ara bé, la faig amb molt de gust!

Vostè que ha dedicat una gran part de la seva vida al Girona, ja deu haver passat per tots els equips del club, oi?

Sí, i tant. Ho he tastat tot. També és cert que havia estat al primer equip en alguna altra etapa. Vaig tenir la meva implicació en el cos tècnic del mateix Ricardo i de Javi Salamero quan estàvem a Tercera i vam pujar. També l'any 2000 vaig estar de segon durant unes jornades. Com diu, he fet totes les tasques possibles d'aquesta entitat, fins i tot en el futbol femení.

El màxim esglaó l'ha pujat ara?

Sí, sí. Amb l'equip a Segona A i jo allà al mig. Realment no m'ho esperava mai.

Em deia que era un somni. També és un orgull?

Absolutament. És un veritable orgull i cada cop més gent m'ho reconeix. Sense anar més lluny, l'altre dia va ser el meu aniversari i molta més gent de la que m'esperava em va felicitar. Tinc la sensació que rebo molt més del que dono, això que la meva missió sempre ha estat poder ser útil a tothom que m'envolta: jugadors, entrenadors, l'equip... Tot perquè l'entitat en surti beneficiada.

No sigui exagerat! Deu ser que vostè dóna més del que creu i per això rep tant, no troba?

No ho sé, la veritat. No crec que aporti tant. Crec que no mereixo tot el que rebo. Al contrari. Trobo que m'he d'esforçar una mica més.

Abans recordava la seva anterior etapa amb Ricardo Rodríguez. Ara que els seus camins s'han creuat de nou, expliqui'm com és treballar amb ell?

En Ricardo és una persona molt treballadora, constant i pulcre a l'hora de fer la feina. És un home observador, que està a sobre de tots els detalls. Una persona fantàstica pel que fa al tracte humà, al que li agraden molt les decisions consensuades. Fa sentir important a tothom que l'envolta i trobo que és l'entrenador ideal per aquest club.

Un segon entrenador pot fer de tot. En cada club, aquesta figura ocupa mil i un rols diferents. Què fa el segon entrenador del Girona?

Moltes coses, la veritat. Assisteixo en tot allò que necessita en Ricardo, dissenyo les tasques de la setmana, observo també l'equip contrari amb en Diego Tuero (entrenador de porters), qui és el veritable analista del cos tècnic. També col·laboro amb el preparador físic sobre tot allò que em pot demanar, analitzo també el nostre equip... En definitiva, som un equip de treball que ho consensuem pràcticament tot. Tothom té el seu punt de vista i participem tots plegats. També participo activament en les accions a pilota aturada. Vaja, que tinc molta feina! També faig d'interlocutor amb el filial, amb tots aquells jugadors que pugen, baixen i s'entrenen amb la primera plantilla. Això, sobretot, ho faig amb molta estima perquè el futbol formatiu és el que realment sento i el que m'ha portat al Girona. Crec que la fabricació del producte propi ha de ser un dels aspectes més importants dins el club i el que realment em motiva per continuar treballant.

Ara que treu el tema de la base, vostè que ha tastat les categories inferiors d'aquest club com se sent en veure l'alta participació de joves jugadors amb el primer equip?

Per a mi és un veritable orgull. Em gratifica moltíssim, sobretot pels meus companys del futbol base, ja sigui el coordinador o els entrenadors. La gent hauria de saber amb quina càrrega d'il·lusió, estima i implicació ho fan tot plegat. Sóc un privilegiat de poder gaudir en primera persona tot l'esforç d'un col·lectiu tan gran; per això dic que rebo més del que dono i no sé pas si m'ho mereixo.

Veure a futbolistes com Carles Mas, David Juncà i Pere Pons, entre d'altres, que poden debutar a Segona A fa créixer la il·lusió entre els més joves i els demostra que arribar al primer equip del Girona no és tan complicat?

Evidentment! El primer objectiu que hem de tenir tots plegats és que els nostres nanos han de ser del Girona. Vivim en una zona en la qual és molt fàcil ser del Barça o de l'Espanyol, els clubs que tenim més a prop. Per això mateix hem de fer créixer el sentiment del Girona entre els més joves. Han de ser d'aquest equip i el seu primer objectiu ha de ser jugar algun dia a Montilivi. Això té una part molt bona, que és veure com els més joves arriben des de la base fins al primer equip. Però també hi ha una part més amarga: molta gent es queda a mig camí i sento un deute moral amb tots ells. Fa molt de mal dir a un jugador que s'ha implicat molt que la seva etapa al Girona ha acabat i s'ha de buscar la vida a un altre lloc.

A vostè, que els coneix perfectament, l'ha sorprès el rendiment que han demostrat els més joves quan els ha tocat jugar a Segona A? Em refereixo als Mas, Juncà i Pere Pons...

No, gens. Al contrari. Estic convençut que aquests futbolistes que em diu, com també Gumbau, Vivancos i uns quants més, tenen un sostre molt alt al qual encara han d'arribar. Es troben ara mateix en una fase inicial. Fent un paral·lelisme, ara estan estudiant un màster després de deixar enrere el batxillerat o la carrera, com li vulgui dir. Tot el que poden guanyar aquí, amb el primer equip, és qualitat. Ens entrenen amb professionals i fins i tot competeixen en una categoria tan exigent com ho és la Segona Divisió A. Tot això és or per a ells. Estic convençut que aquests jugadors arribaran ben lluny, fins i tot a Primera.

Llavors no era pas cap coincidència l'excel·lent temporada que tots ells van fer ara fa dues temporades amb el juvenil?

No, no! En el seu moment ja ho vaig dir jo. Van fer la millor temporada de la història del juvenil del Girona. No era coincidència quedar només per sota del Barça i de l'Espanyol. A més, alguns d'aquests futbolistes l'any passat van pujar de Segona a Primera Catalana i molts ells estan fent ara una excel·lent campanya, fins al punt de no dubtar que estaran lluitant per ser a la part alta fins al final. Vaig dir que era una de les millors fornades en molts anys i ho mantinc. Afortunadament, el temps m'ha donat la raó.

Una fornada que el club hauria d'aprofitar?

Absolutament. S'ha d'aprofitar, nosaltres l'hem d'aprofitar i l'aprofitarem.

M'ho diu molt convençut...

Sí, sí. És que no en tinc cap mena de dubte!

Entre una de les moltes funcions que té dins el cos tècnic, m'ha comentat ara fa una estona que li toca analitzar la plantilla actual del Girona. Si me'n pot fer cinc cèntims, creu que és tan curta com la majoria de gent considera?

Independentment de si som pocs o molts, del que estic convençut és que tenim una plantilla per estar-ne orgullosos. Els jugadors són una pinya, estan implicats, treballen el dia a dia. Penquen com els qui més. Tot plegat m'ha sorprès. Tenia un altre concepte del futbolista professional; pensava que venien a entrenar-se i després marxaven cap a casa fins a l'endemà. No és així. Aquí, a la tarda, uns quants apareixen per fer feina al gimnàs, d'altres per treballar unes altres coses... Tenen una implicació pel club tan gran que ens fa sentir a tots plegats com uns privilegiats. L'afició del Girona pot estar ben tranquil·la perquè hi ha uns professionals sensacionals en tots els aspectes.

La derrota amb el Las Palmas i les nombroses lesions potser han fet destrempar una mica l'afició. Hi ha motius per estar tranquils?

I tant! Vam perdre contra el Las Palmas, és cert, però jugàvem contra un dels millors equips de la categoria i tant de bo sigui l'últim parti que perdem. La Segona A és molt complicada; només cal veure el Jaén. Vam perdre allà i ens van caure pals per tot arreu. Però el mateix Jaén va eliminar el Numància de la Copa, va crear molts problemes al Las Palmas i va empatar amb el Còrdova! Sap què passa? Que les comparacions són odioses i els contextos sempre són diferents. Ho hauria de tenir ben clar la gent. La temporada passada va ser fantàstica i això no s'ha d'oblidar, però ara ens hem de marcar nous reptes: tornar a crear una base, un equip i un conglomerat que ens permeti, a la llarga, superar els èxits més recents. Si serà aquest any? Bé, per què no? Però probablement, l'any vinent. Qui sap... Lluitarem cada dia, serem ambiciosos i intentarem no quedar-nos en el record.

Pel que em diu, noten en excés la comparació amb l'últim any en què es va estar a punt de pujar?

Sí, però pel que fa l'entorn. No pas dins el vestidor. Els jugadors tenen molt clar el que s'ha fet i on som ara. És molt noble que la gent, si un any el seu equip ha quedat quart, vulgui quedar tercer la temporada següent. I jo m'hi incloc! Però el temps dirà si l'equip que tenim ara és bo o dolent, si som pocs o molts. De moment, tenim la gent que s'ha quedat a mort amb el club i amb els joves del filial. ¡Volem que l'afició se senti orgullosa del seu equip! Que ens critiqui si ens equivoquem, però que mai ens jutgi la nostra capacitat d'esforç.

Els últims anys, vostè compaginava la tasca d'entrenador amb una altra feina. L'hi permet encara el fet d'ocupar el càrrec que ara ostenta?

Sí, sí. Encara mantinc la feina. Faig una mitja jornada, menys hores que abans, i després vaig cap a Montilivi. M'aixeco molt d'hora per anar a treballar i després vinc cap aquí per seguir amb la feina d'entrenador. És un no parar, és cert, però a mi ja m'agrada. És d'agrair a tots els meus caps i també als meus companys de feina, perquè han entès quina és la meva situació actual i em fan que el dia a dia sigui encara més satisfactori.