Ide cop i volta, en l'instant menys pensat, arrenca la Lliga. No se sap gaire bé ni el dia ni l'hora, atès que els de Mediapro miren de rendibilitzar el producte pel qual han pagat una morterada de pasta als clubs. Per a això, estan obligats a exportar el futbol espanyol a més de mig món, i això comporta oferir-lo en directe i en horaris de màxima audiència televisiva, a xinesos, japonesos, australians, argentins, senegalesos, filipins..., i a tots ells, a la vegada. Un embolic. En definitiva es tracta de convertir la Lliga de les Estrelles -encara, malgrat els seus detractors, reuneix als millors futbolistes i als equips més atractius- en un producte de màxim consum, apetible per a qualsevol mercat, quan més exòtic i allunyat d'aquesta banda de món, millor.

L'edició que ara arrenca ho fa embolicada en la polèmica. La fuga de jugadors, el repartiment de beneficis de la venda dels drets de televisió, la mala gestió que està abocant a alguns clubs a la ruïna i l'auge que van adquirint altres tornejos com la Premier o la Bundesliga, posa dels nervis a la crítica patriòtica, que veu perillar l'hegemonia espanyola. No n'hi ha per tant. En qualitat de joc, la LFP (Lliga de Futbol Professional), segueix ocupant el primer lloc, a anys llum, en mitjana, del futbol britànic, i encara per damunt de l'alemany. De la resta, inclòs el Calcio, ni en parlem. Les estrelles més rutilants i cares del planeta futbol segueixen aquí, actuant cada cap de setmana per al públic que acudeix als nostres estadis. Els retrets a la planificació i la programació del torneig són, gairebé sempre, interessats, procedents, en la majoria de les ocasions, d'emissores de ràdio i de diaris, als quals els pertorben la reixeta d'emissions, l'horari de tancament i fins i tot els interessos personals de molts locutors i comentaristes...

En referència al gastat tema dels diners de la televisió, l'inquietant no és tant el repartiment actual, com el que els espera als clubs en el futur immediat. No sembla que les cadenes i productores estiguin disposades a seguir pagant els preus que han vingut oferint pel futbol. O els clubs rebaixen les seves pretensions, o els nous contractes es quedaran sense signar. No hi ha diners per al futbol en la mateixa quantitat que n'hi ha hagut fins ara. Així que tots hauran d'estrènyer-se el cinturó, inclosos els jugadors, acostumats percebre quantitats desorbitades. Mana la crisi. En aquest context, la LFP haurà de replantejar-se molts dels principis, fins ara aparentment intocables, sobre els quals se sustenta. No és correcte que el futbol segueixi gestionant-se amb idèntics paràmetres que abans de la recessió, ni que pretengui seguir sent una illa econòmicament paradisíaca, enmig d'un oceà agitat per la tempesta financera. Això s'ha d'acabar. Al futbol li ha arribat l'hora de trepitjar la realitat. Com a la resta dels mortals.

I pel que fa al joc en si, una dada reveladora: de les deu últimes lligues, el Madrid només n'ha aconseguit tres. És evidents que molts retrets al futbol que es practica, procedeixen de comentaristes desenganyats i dolguts, que respiren per aquesta ferida. Com sempre passa amb els tornejos en els que el Madrid no hi pinta res, són menyspreats pels influents mitjans de comunicació nacionals. De manera que, si no la guanya el Madrid, la Lliga no té qualitat. I al contari: un triomf madridista, la prestigia. Sempre mesurant segons l'òptica del Bernabeu. Alguna cosa -o molta- d'això, és el que passa ara.