Rubi té un dilema. I dels grossos. Li manca una peça important, pràcticament essencial. Té coix el mig del camp, el migcentre, la dupla pràcticament inamovible, que només les lesions i les sancions s'han atrevit a variar. Disponible Marcos Tébar, perd Luso Delgado, castigat per acumulació de targetes. I, evidentment, necessita el tècnic un recanvi de garanties. Ara ve el dilema per a Rubi, que mira al vestidor, buscant-ne el substitut perfecte. No sap si donar minuts a Ritchie Kitoko o a Moisés Hurtado, comodí en els últims partits, després d'haver actuat de central i de mig. O, en canvi, escombrar cap a casa i gironitzar una mica el mig del camp. Aquí ja té on escollir, ja hi pot triar. Dues peces compleixen els requisitis perquè així sigui. Eloi Amagat (Girona) n'és una; un jugador cada cop amb més confiança, qui fa dues setmanes ja va completar gairebé tot el partit contra l'Osca. L'altre, el jove Pere Pons (Sant Martí Vell), la il·lusió personificada, un futbolista que, de mica en mica, està complint "el somni" que persegueix des de petit. Encara sense saber el nom de l'escollit, està clar que l'un i l'altre es moren de ganes de saltar demà a la gespa en l'onze titular.

Mentre Rubi s'ho pensa, mentre el tècnic decideix què és el que vol per contrarestar el Mirandés, Eloi Amagat i Pere Pons s'esforcen al màxim a la caça d'una oportunitat. "Estic preparat", diu el primer. "M'entreno com sempre, amb totes les ganes i la il·lusió", avisa el segon. Tant un com l'altre són conscients que el tècnic blanc-i-vermell no donarà el seu veredicte "fins a última hora", però tots dos confien a jugar de nou, com van fer dues jornades enrere, en la victòria davant l'Osca. Aquell dia, Pere Pons i Eloi Amagat van jugar els últims minuts d'aquell matx plegats, fent així del doble pivot un territori cent per cent gironí.

L'ún, Eloi, és el present. Futbolista que després de voltar amunt i avall ha tornat al Girona, club que ja el va veure defensar els seus colors. I l'altre, Pere, el futur. "Sóc un més del primer equip", admet, satisfet, ja que veu que el seu treball comença a donar-li els fruits que desitja: "Començo a viure el somni que arrossego des de petit. És una alegria immensa per a mi. El salt d'un temps enrere a aquest any és immens, però ja m'he acostumat. Aprenc una barbaritat al costat de jugadors professionals i quan tinc minuts els intento aprofitar al màxim", s'esplaia.

Egoistament, tots dos volen jugar. Però també els uneix el fet de pensar per l'equip, el voler que aquest Girona, ja salvat, lluiti fins a darrera hora per complir el somni del play-off o, per què no, de l'ascens directe a Primera. Coincideixen a l'hora de reconèixer que el vestidor viu "sense pressió", que han de "seguir forts a casa" i que la intenció de l'equip és "treballar al màxim per continuar a la part alta de la classificació".

La primera oportunitat per allargar la bona inèrcia de resultats es presenta demà mateix a Montilivi, amb la visita del Mirandés, un equip que tot i estar enfonsat a la taula va ser capaç de donar la campanada fa dues jornades al camp del líder, l'Elx (0-1). "Ja va bé que hi hagi sorpreses com aquestes. Això ens demostra que no ens podem relaxar. El Mirandés és un equip al qual agrada jugar en llarg i, com tots els equips, s'hi farà molt en aquests últims partits. Hem d'intentar marcar com més aviat millor perquè s'obri el partit", s'explica Eloi Amagat, qui admet que ara és l'hora que l'afició ompli Montilivi: "Necessitem el seu suport, ara més que mai. El dia de l'Osca es va notar que era la millor entrada de la temporada; això ens va ajudar a remuntar".