Pocs esportistes poden explicar el gust de la derrota com Peter Buckley. Aquest boxejador anglès es va convertir en una petita celebritat al Regne Unit pel nombre de derrotes que va ser capaç d'acumular en la seva carrera. Fins tres-centes vegades va pujar al ring els dinou anys que es va mantenir com a professional. Només 33 victòries. Una xifra ridícula. Però Buckley va ser famós a la seva manera. Mai va dir que no a una baralla, fins i tot a aquelles per a les quals li avisaven només unes hores abans. El seu és també un exemple.
"M'encanta la boxa i pujar al ring a barallar". Amb aquesta senzilla frase, allunyada de qualsevol pretensió, responia Peter Buckley als que contínuament li preguntaven per què seguia en actiu acumulant derrotes i ferides de guerra en el seu cos. No trobava una altra manera d'explicar-ho. La seva carrera no es va fer sota les llums dels grans casinos de Las Vegas ni entre grans bosses de dòlars, sinó en petits gimnasos i clubs del Regne Unit on va acabar per convertir-se en una celebritat. Les derrotes van fer famós a Buckley. La seva estadística en els tres-cents combats que va disputar al llarg dels dinou anys de professional és aterridora: 256 derrotes, 12 nuls i 32 triomfs.
Per aquest limitat boxejador la forma de mostrar respecte al seu esport era anar cada dia al seu gimnàs, entrenar i esperar la invitació per a la pròxima baralla conscient que les seves condicions no li donaven per aspirar a grans sumes de diners, ni a títols de renom . Però era la forma de guanyar-se la vida fent el que més li agradava.
Sense la boxa Buckley hauria portat una vida molt més complicada. Nascut als afores de Birmingham el 1969, en un entorn social complicat, va ser des de petit un malfactor que no va trigar a ser expulsat de la seva escola i portat a un centre de menors per participar en diferents robatoris. Semblava el clàssic noi amb una capacitat innata per atreure els problemes. Però tot va canviar el dia que algú li va suggerir entrar en un gimnàs per canalitzar tota aquella fúria. Buckley va gaudir d'una apreciable carrera com boxador amateur en què fins i tot va guanyar diversos títols de la regió de les Midlands. De tota manera, era tan evident la seva dedicació com la seva falta de recursos per arribar a ser un boxejador important. Li sobrava orgull, però li faltava mà.
L'abril de 1989 Buckley va fer la seva estrena professional amb un nul davant Alan Baldwin i poc després va encaixar la primera derrota davant Ronnie Stephenson als punts. Arribaria després una bona sèrie de combats (va guanyar 11 dels seus primers 20) i fins i tot va lluitar per un títol intercontinental per la WBO davant l'austríac Harald Geler que el va guanyar amb claredat. En les ressenyes que s'han fet de la seva carrera es cita aquest dia com el que va poder canviar la vida de Buckley, però costa creure-ho. És cert que es va produir una lesió a l'espatlla que mai va deixar curar per l'absència de descans, però el petit púgil de Birmingham no podia aspirar a molt més.
A partir d'aquest moment va acumular sèries interminables de derrotes que esquitxava de tant en tant amb algun triomf. Va arribar a perdre 85 combats de forma consecutiva. Poca gent entenia quina era la seva motivació, quin sentit tenia a perdre. Ell sempre repetia el mateix: "m'encanta la boxa". Per això mai deia que no a una baralla encara l'avisessin amb prou feines unes hores de marge. El suficient per agafar el cotxe o pujar a un tren i presentar-se al club, pavelló o gimnàs convingut. Es va fer cèlebre precisament per això. A casa estaven acostumats que enmig de la tarda rebés una trucada de telèfon i hagués de sortir a tota velocitat a la recerca del següent combat. Si algú necessitava a última hora un boxejador Peter Buckley sempre estava disponible. "Si truques a un paleta perquè et faci un mur, no et demana tres setmanes per preparar-se" li agradava repetir. Aquesta improvisació li va jugar també alguna mala passada com quan es va pagar de la seva butxaca el viatge en tren a Glasgow i en arribar a l'estació es va assabentar de la suspensió de la baralla. L'havien trucat al telèfon, però la bateria li havia jugat una mala passada. Cinc hores d'anada i altres tantes de tornada per a res.
De vegades pujava al ring amb les ferides encara visibles del seu anterior combat. Així va anar engreixant la seva estadística de baralles, encara que no de victòries. Però crida l'atenció que de les 256 derrotes només deu es produïssin abans del límit. Buckley era discret, però orgullós i coratjós. No s'agenollava per gust. "La meva defensa sempre va ser bona i era un gran encaixador" explicava en una entrevista recent. Això el convertia també en un rival apreciat pels que volien foguejar als seus boxadors perquè sabien que el de Birmingham no aniria a la lona al primer cop, que resistiria fins al límit amb decència. De fet, davant seu es van creuar 42 campions britànics, europeus i fins i tot mundials com Naseem Hamed o Acelino Freitas. Tot això li va fer guanyar-se una merescuda fama al Regne Unit que assistia amb sorpresa a la seva estadística, el mateix que la Federació Nacional que el sotmetia a continus exàmens mèdics per conèixer el seu estat físic. Tots els superava sense problemes.
Quan va disputar la seva baralla número 200 ja va rebre un gran reconeixement, però el 28 d'octubre de 2008 ja va ser l'apoteosi. Aquest dia va disputar amb 39 anys a Birmingham el seu combat número 300. Sky Sports el va oferir en directe i l'Aston Villa Events Center es va omplir d'aficionats i amics que van voler agrair la seva dedicació i amor a la boxa. Va ser la seva última baralla i paradoxalment la va guanyar enmig d'un fenomenal gresca.
Peter Buckley va ser el derrotat més feliç de la història i algú que cada vegada que pot agraeix tot el que la boxa va fer per ell. El seu germà va morir en tràgiques circumstàncies, els seus dos nebots compleixen condemna a la presó un per traficar i un altre per robar cotxes, i molts dels seus amics d'infància també estan a la presó. "Jo hauria acabat com ells si no fos per la boxa. M'ha donat una casa, un cotxe, vacances i la meva dona i la meva filla viuen bé. És impossible que em vegi com un perdedor".
