´La medalla no em canviarà com a persona´, diu Joel González

DDG L'empordanès Joel González, campió olímpic de taekwondo en menys de 58 quilos, va viure ahir dijous un dia a mig camí entre l'alegria per un èxit, que ell desitja que sigui determinant per al creixement del seu esport a l'Estat, i el lògic atabalament amb els compromisos mediàtics i institucionals del primer or masculí de la delegació espanyola a Londres.

Joel González anava ahir de corcoll. Estava tan feliç com enfeinat. Havia dormit poc, la Federació el portava amunt i avall encadenant compromisos mediàtics amb reconeixements, i ell ho assumia sense perdre el caràcter planer que l'ha acompanyat en el seu viatge fins a dalt de tot del taekwondo mundial. La mateixa humilitat que li permet revelar que l'únic cop que s'ha barallat en una discoteca "només vaig rebre jo". Des de Londres agafa el mòbil i confirma que té pressa, no té clar si ha d'anar a sopar amb el Príncep a la casa d'Espanya, o a alguna televisió.

- Aquest cop sí que l' èxit ha tingut ressò. La seva foto surt a tot arreu.
- Sí. Això és el més important. Hem guanyat dues medalles en taekwondo en un pavelló que estava ple i amb molta molta gent que estava pendent de nosaltres. Hem demostrat que el taekwondo també pot tenir interès per a la televisió o que serveix per ocupar les portades.

- I això que en el primer combat, contra el suec Uno Sanlil, semblava que tot plegat es complicava. Va patir molt allà?
- No, jo tenia molt clar que les coses anirien així. En els Jocs Olímpics erem setze taekwondistes de primer nivell i qualsevol et podia deixa fora. El seuc o qualsevol dels altres, però jo sóc persona molt tranquil·la i sempre intento matenir la mateixa línia en tots els combats. Sense canviar.
- Ho va celebrar fins tard? Diuen que gairebé desperta el seu company d'habitació a la Vila.
- No, no. Després del combat vaig haver de passar tot el tema de l'antidopatge i no vaig arribar a la Vila Olímpica fins a les tres de la matinada. Amb la Brigitte (Yagüe, medalla de plata) vam decidir que ja ho celebraríem un altre dia. A més en Nico, l'altre company de la selecció, competia demà (per avui) i jo dormo a la seva habitació i la nostra feina és ara ajudar-lo perquè també 0btingui un altre bon resultat.

- Els seus pares, la seva xicota, família... tothom era aquí a Londres. Com ho han viscut?
- Amb molt alegria, com tota la resta de la gent que tinc al meu voltant. Sense ells és impossible que guanyi res. No paro de repetir que m'agradaria poder trencar la medalla en mil trossos per donar-ne una mica a tota la gent que m'ha ajudat a aconseguir-ho.
Ser campió olímpic és molt gran. Creu que d'aquí a uns dies agafarà més perspectiva del que significa?
Pot ser. El que tinc molt clar és que aquesta medalla no em canviarà com a persona. Jo seguiré sent el mateix, la principal diferència pot arribar en el reconeixement que tingui el taekwondo espanyol a partir d'ara.

- Sap que és el primer esportista gironí de la història que guanya medalla d'or olímpica?
- Ostres. No. La veritat és que no ho sabia.

- I a partir d'ara què? Tots just té vint-i-dos anys. Als Jocs de Rio de Janerio segur que hi arriba...
- Ara vull gaudir una mica del que hem aconseguit la Brigitte i jo i de valorar bé la importància que té pel taekwondo. Després em vull agafar uns dies per mi. Sí que em veig participant en més Jocs, però ara no hi penso. El proper objectiu serà el Campionat del Món de la primavera i a guanyar allà em concentraré.

- Canviant de pes? Passen els anys. Mantenir el menys 58 cada cop li serà més complicat...
- Això encara no està decidit. Aviat ens asseurem amb el meu pare i els entrenadors per veure cap a on anem. No hi ha res segur.