Celta, Elx, Almeria i ... també Valladolid. "A algun li clavarem algun ensurt", havia pronosticat Josu Uribe només aterrar a Girona. A l'hora de la veritat, res de res, i l'equip, després de la derrota per la mínima d'ahir a Zorrilla, s'ha quedat a zero en aquesta sèrie de partits batejada com el Tourmalet. Amb les mans buides de Valladolid i sense cap punt al sarró el Girona ha dormit cuer a l'espera del que faci avui el Nàstic. I és que per molt que l'equip hagi guanyat en solidesa defensiva, la balança es desequilibra ara per l'altre cantó: l'ofensiu. Amb Uribe a la banqueta el Girona només ha estat capaç de fer un gol en cinc partits i, tot i que tothom digui que a Segona A la clau és no encaixar, si no marques gols també t'enfonses.
Ahir a Valladolid, el Girona va calcar el partit fet a Elx -possiblement amb una mica, no gaire, més presència en atac- i va acabar derrotat per un solitari gol de Víctor Pérez de penal. El Valladolid no va tenir el dia però va la sensació de superioritat va ser molt alta i els va dur a conformar-se amb la renda mínima. Evidentment que trobar-se amb un gol en contra de penal rigorós per unes mans involuntàries d'Acciari condiciona. Ara, el Girona tot i aquest entrebanc tant matiner (m.10), no va estirar línies fins ben bé l'últim quart de partit. I si quan les ocasions arriben només a pilota aturada, és que realment el problema és greu. El bagatge ofensiu del Girona és deficient i aquí vénen, ara mateix, tots els mals. Algú pot dir que la casa no es construeix per la teulada i que primer calen els fonaments, d'acord; però després de 25 jornades i amb l'equip últim a sis punts de la salvació -gràcies a l'Alcorcón no són 9-, cal mossegar en atac. La desesparació de Coro creix partit rere partit tip de saltar per pilotes impossibles i de veure com no li arriben esfèriques en condicions. Després del partit, la sensació a l'equip era d'alleugiment després d'haver passat el Tourmalet. És un error creure en això per a un equip que només ha estat capaç de vèncer tres partits de 35 i que ara es frega les mans pensant que els rivals seran més "assequibles".
Per al tercer classificat la visita del penúltim era vista com un simple tràmit en la persecució dels dos primers. A Valladolid la victòria local es donava per segura abans de començar. Era el més lògic. Tot jugava en contra per al Girona que arribava amb una defensa nova, jugadors com Goiria tocats i en una situació gairebé límit a la classificació. I ja se sap, quan no vols brou, dues tasses. Això és el que li va passar al Girona només iniciar-se el partit. Unes mans involuntàries d'Acciari dins l'àrea abans dels deu minuts va acabar amb penal transformar per Víctor Pérez que afegia, per si no n'hi havia prou, una mica de dificultat a l'empresa.
Uribe ja havia advertit que el Girona plantejaria un partit a no encaixar i a mirar de sorprendre el contracop. Amb aquesta intenció, Uribe va sorprendre amb la inclusió de Garmendia en el lloc de Tébar. El gol en contra però va trastocar-li els plans. A remolc ja tan aviat, l'aposta pel joc conservador no valia. En atac, el Girona estava obligat a fer molt més que darrerament per mirar d'esgarrapar quelcom de positiu. La primera aproximació gironina a punt va estar de trobar l'empat. Va ser en una centrada de Jandro que Goiria va rematar i Jaime va repel·lir en, possiblement l'acció més clara de gol del Girona dels darrers tres partits. Una acció aïllada enmig d'un monòleg aclaparador d'un Valladolid alegre però poc decidit a la recerca del segon gol. Semblava qüestió de temps.
Les transicions ofensives no acaben de sortir i Jandro no connectava amb perill ni amb Coro ni amb Goiria. Manucho i Peña van posar a prova Mallo abans que Nieto fes el primer xut a porteria del Girona de la segona part (m.73). Les accions d'estratègia eren la carta que tenia guardada Uribe. Així Tortolero i Acuña -víctima d'un penal força clar- van estar a punt de connectar bones rematades de cap abans que Jandro, de falta directa fes lluir Jaime per desviar a córner. El Girona havia despertat tímidament i tenia intenció de fer tremolar les cames als jugadors locals. No ho va aconseguir. La serenor i la qualitat dels castellans va esvair qualsevol intent d'ensurt visitant i va deixar el Girona un altre cop sense botí.
