o dubtin que avui ho negarà tothom per activa i per passiva, però si el Girona FC hagués perdut ahir contra l'Hèrcules, el futur de Raül Agné a la banqueta de Montilivi hauria estat realment complicat. Per no dir que avui, o en els pròxims dies, Agné ja hauria format part del passat del club gironí.
Però una cosa també sap segura el tècnic de Mequinensa, i és que els jugadors estan a mort amb ell. Agné havia demanat i reclamat un pas endavant de tothom, i els seus homes li van fer cas.
Contra l'Hèrcules, Jose i Migue varen complir com sempre; un Tortolero espectacular va ser l'autèntic líder de la defensa; David García va descobrir que hi ha vida més enllà de la ratlla del mig camp; Juanlu va tornar a semblar el de l'inici de lliga; Moha va fer una altra demostració de professionalitat i lluita als seus 34 anys; Tébar i Dorca varen tocar al seu ritme per desarticular el mig camp del líder; Saizar va aprofitar l'opció de la titularitat i Coro va seguir demostrant que el que no sap, s'ho inventa, com el penal. Això, sense oblidar que Nieto va enamorar els directius alacantins i que Benja en va tenir una de mèrit en el quartet d'hora llarg que va estar al camp. Reitero, dient tot això, que els jugadors varen fer el pas endavant que se'ls havia exigit. I ho van fer perquè aquest grup creu en el tècnic, en la seva filosofia i en l'aposta de futbol que els proposa. És indubtable també que l'equip va fer el millor partit, si parlem dels noranta minuts complerts, del que es porta de temporada. I per obvi, no menys veritat, que l'equip va fonamentar aquest bon partit i el gran resultat final, en el fet de mantenir la porteria a zero. Cosa que succeïa per primera vegada aquesta temporada. També es veritat que els tres punts sumats contra l'Hèrcules no han servit per sortir de les places de descens, però a part d'això haurien de servir per tota la resta. O sigui, per tornar l'autoconfiança als jugadors i al grup; per entendre que el partit d'ahir pot ser el punt d'inflexió que l'equip buscava; i per saber que sempre és millor jugar a prop de l'àrea rival que de la pròpia. I també per una cosa molt important: Dels quatre equips que van perdre la categoria la temporada passada, tots havien canviat d'entrenador almenys una vegada, i alguns dues i tres. I a la vista hi ha que de res els va servir. Potser la millor definició és la donada pel president Ramon Vilaró al final del partit: "Hem de donar un deu a tots els jugadors, sense excepció, perquè han estat extraordinaris, han demostrat la seva qualitat i és així com l'equip ha d'anar amunt".
