El sector del totxo ha vist com la punxada de la bombolla immobiliària, provocada pel tancament del crèdit, l'ha fet entrar en caiguda lliure. La crisi més llarga viscuda fins ara per aquest sector encara està situada entre el 1975 i el 1985, amb gairebé deu anys en negatiu, però aquesta, que acumula cinc anys, té una intensitat mai vista amb una caiguda de mitjana anual del 8,1% del PIB, mentre que entre el 1975-1985 mai es va superar el -6%. Ara, en cinc anys, la destrucció d'ocupació ha estat del 62% quan els vuitanta va ser del 52%. Unes xifres que deixen al sector davant la crisi més intensa des de l'obertura de l'economia espanyola el 1959, al final del cicle econòmic de la postguerra espanyola.

Josep Oliver, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), afirma que ''fa por'' observar les estadístiques de l'economia aquests últims cinc anys però si la mirada es dirigeix sobre les sèries del sector de la construcció les gràfiques d'activitat econòmica presenten caigudes gairebé en vertical.

Rafael Romero, expresident de la Cambra Oficial de Contractistes d'Obres de Catalunya, qualifica l'actual crisi del sector de la construcció com la més intensa fins ara viscuda des del final de la postguerra civil espanyola i assenyala que ha deixat el sector en una situació que es podria qualificar de ''sinistre total''.

Romero fixa el final de la postguerra civil espanyola en termes econòmics en el 1959, quan es va aprovar el pla d'estabilització econòmica que va liberalitzar mínimament l'economia autàrquica franquista. Abans, en el període entre el final formal de la Guerra Civil, el 1939, i fins el 1959, l'economia espanyola va viure un procés de restriccions i de màxima autarquia, que no la fa gens homologable a l'economia oberta que es va consolidar amb l'inici del període democràtic a partir del 1975.

Àlvar Garola, economista i professor de l'escola d'enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), expert en la construcció i autor de l'informe de conjuntura de Construmat, també s'apunta a la tesi de què el sector de la construcció viu en intensitat la pitjor crisi del sector des de la postguerra civil espanyola.

Una caiguda del 8% del PIB contra el 2%

Garola reconeix que la crisi entre 1975 i el 1986 va ser més llarga, deu anys de caigudes del PIB, però en aquest període mai el PIB del totxo va caure més d'un 6% en taxa interanual, quan entre el 2008 i el 2013 la major part dels trimestres les caigudes han estat molt superiors al 8% i la mitjana sostinguda d'aquests 19 trimestres ha estat de l'entorn del 8,1%. La mitjana anual sostinguda de caiguda del PIB de la construcció durant el període de 1975 a 1985 va ser del 2%.

Les taxes interanuals negatives acumulen 19 trimestres consecutius en negatiu i ho són des del tercer trimestre del 2008 (0,1%), (3,1%), (5,6%), (7,3%), (9%), (9,3%), (12,7%), (15,1%), (15,5%), (13,8%), (8,6%), (6,1%), (4,3%), (4,5%), (7,5%), (7,7%), (8,9%), (8,5%) i (6,3%) per al primer trimestre d'aquest any. El 29 d'agost es coneixeran les xifres del segon trimestre d'aquest any i tots els indicadors preveuen que també serà negativa cosa que suposarà acumular 20 trimestres en vermell en termes interanuals, cinc anys complets.

Contràriament als altres experts consultats, Oliver es mostra més prudent en el moment d'identificar l'actual crisi de la construcció com la més important dels últims 50 anys. El catedràtic de la UAB reconeix i coincideix amb la resta d'experts consultats que aquesta és sens dubte la crisi més intensa que la construcció ha viscut des del 1959, però recorda que de moment la més llarga és la que va del 1975 al 1985.

Oliver creu que aquesta crisi de la construcció que encara no s'ha acabat ha superat generosament en cinc anys el que l'altra va destruir en deu anys i per això, afirma, que en termes econòmics avui per avui són dues crisi ''comparables''. Sí que és veritat, diu, que aquesta crisi ha destruït més ocupació i ha perdut més PIB en la meitat de temps que l'altra, però, ''potser'' caldrà esperar un temps per acabar d'afirmar de manera acadèmica que la crisi de la construcció de la primera part del mil·lenni del dos mil és la pitjor que s'ha viscut, conclou.

El sector de la construcció va acumular el quart trimestre del 2007 el seu màxim de persones ocupades amb 448.600 persones, prop del 13% de la població ocupada a Catalunya. El segon trimestre d'aquest any, després d'haver destruït prop de 280.000 llocs de treball, el nombre de persones ocupades en la construcció va sumar 170.200 persones, el 6,10% del total d'ocupats, un espectacular aprimament del sector en termes laborals de set punts percentuals en cinc anys.

L'ocupació recula 25 anys

El cens de 170.200 treballadors ocupats en la construcció en l'Enquesta de Població Activa que s'ha registrat el segon trimestre d'aquest any no es donava a Catalunya, fora de l'últim trimestre del 2012, des de fa 25 anys, en concret des del quart trimestre del 1988, dos anys després de l'ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, quan el nombre d'ocupats en aquesta activitat va concentrar 169.800 persones.

Amb aquestes dades, la caiguda de l'ocupació en la construcció entre aquest segon trimestre i el punt més alt del quart trimestre del 2007 ha estat de l'entorn del 62%, mentre que en la crisi entre el 1976 i el 1986, l'ocupació del totxo va caure un 52%, passant dels 235.200 treballadors el tercer trimestre del 1976 als 112.700 del segon trimestre del 1986.

Del conjunt de treballadors que han perdut la feina durant aquests cinc anys de crisi, entre el 2007 i el 2013, el 35,85% dels llocs de treball destruïts han estat de la construcció, una de cada tres persones que han perdut la feina. La major d'aquests aturats de la construcció ja estan a les llistes d'atur de llarga durada i ocupen la meitat de la llista de persones que porten més d'un any a l'atur, segons càlculs d'Oliver.

El consum de ciment a nivells de fa 50 anys

Un altre dels indicadors més fiable per observar l'estat de salut del sector de la construcció és el que fa referència al consum de ciment. Les dades són també vertiginoses en aquest punt. A Catalunya, el 2012 es va comercialitzar 13,643 milions de tones de ciment, una xifra que no es donava des de l'any 1966, 47 anys enrere. Les dades del primer semestre d'aquest any encara empitjoren l'estadística i a finals del 2013 les xifres s'aproximaran a nivells dels any 1964, prop de 50 anys enrere, segons preveu Rafael Romero.

Quan s'acabarà la crisi en el sector de la construcció? Els experts consultats no s'atreveixen a preveure un any per determinar el final de la crisi, tot i que reconeixen que a partir d'ara les caigudes no seran tan pronunciades com les registrades fins ara, perquè el sector tant en obra residencial, com en no residencial i l'obra pública han purgat amb escreix els excessos comesos durant la festa immobiliària i ja s'està ''tocant fons''.

Licitació d'obra publica similar al 1980

En concret, en l'àmbit de l'obra pública, s'ha passat de licitar obres en el conjunt de l'estat espanyol per valor de 45.300 milions el 2006, un dels anys punta, a 7.378 milions a finals del 2012, una xifra que no es donava a l'estat espanyol des de primers dels anys vuitanta, fa 32 anys enrere. En concret des del 1980 quan la licitació d'obra publica va estar valorada en 6.400 milions, segons dades facilitades per la patronal Seopan.

La construcció mai més tornarà a ser ''motor'' de l'economia

Àlvar Garola coincideix amb Josep Oliver i Rafael Romero de què després d'aquesta crisi el sector de la construcció no tornarà a ser mai el mateix que abans de la crisi. Garola creu que el sector de la construcció no tornarà a ser ''el motor de l'economia espanyola'' i per tant l'estructura econòmica de l'economia espanyola i catalana convergirà més amb el model europeu, on la construcció pesa entorn del 6 i el 8% del PIB i mai per sobre de l'11%, com passava abans de la crisi. El que defensa Garola és que la construcció no sigui el ''motor'' però sí una activitat que ''acompanyi'' al resta d'activitats econòmiques com passa a la resta d'Europa.

Josep Oliver creu que en general s'ha ''tocat fons'' en la crisi de la construcció tot i que encara queden uns quan anys de caiguda del conjunt del sector. Oliver recorda que la construcció es reparteix en termes generals en parts iguals entre la construcció residencial, la construcció no residencial i la rehabilitació, l'obra civil i l'obra pública.

La manca de finançament bancari i l'ajust pressupostari del sector públic fa que no s'esperi una recuperació del sector en el curt termini. Un sector que a més conviu amb un estoc d'habitatges nous sense vendre que encara caldrà temps per donar-los sortida.

En el cas concret de Catalunya, aquest estoc d'habitatge nou està situat en uns 100.000 pisos, tot i que Oliver apunta que la majoria d'ells són habitatges de segona residència que caldrà esperar a la recuperació de l'economia perquè la generació del 'baby boom', aquells que ja tenen una primera residència, surtin de la crisi i acumulin diners per adquirir un segon habitatge. A més, segons Oliver, aquest sector ja no tindrà el catalitzador del col·lectiu d'immigrants perquè una part d'aquests està abandonant el país en busca de feina i per tant deixa de fer la pressió demogràfica que impulsava la necessitat d'habitatges anys enrere.

La recuperació de l'ocupació del sector fins el 2023

Oliver afirma que en la crisi del 1975 al 1985 es van trigar 20 anys en recuperar l'ocupació prèvia a la crisi. Per contra, en aquesta crisi mai es recuperarà un pes de l'ocupació en el sector de la construcció que pesi el 13% en relació amb el conjunt de l'ocupació catalana.

En un pes actual del 6,1% del pes de l'ocupació en el sector de la construcció, el màxim que es pot aspirar és a recuperar fins a un 8%, fins arribar a un cens total de l'entorn dels 250.000 llocs de treball a Catalunya, entre 80.000 i 100.000 llocs de treballs més que els actuals, en nivells més homologables als socis principals de la Unió Europea. Per Oliver aquest procés de recuperació d'aquesta ocupació s'allargarà deu anys, fins el 2022 o el 2023.