La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, assegurava fa uns dies que el Govern va heretar un sistema públic de pensions "a punt de fer fallida". Però la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, va sostenir el 25 de febrer el contrari: el Fons de Reserva de la Seguretat Social disposa, va dir, de 63.000 milions d'euros, "el doble del d'Alemanya".

En realitat el fons de reserva era superior: tenia 70.000 milions, encara que el 2012 el Govern del PP va detreure 7.003.000 per al pagament de les pensions i l'extra de Nadal dels jubilats. El 40% d'aquesta quantia el va restituir el mes febrer.

El problema més urgent procedeix de la crisi econòmica, que segueix danyant la sostenibilitat del sistema perquè els cotitzants (ingressos) continuen baixant (es van reduir en 787.241 en 2012) i els pensionistes (despesa) segueixen pujant (van créixer en 61.165 l'any passat). I a això se suma l'efecte pervers de la devaluació interna. Les reduccions salarials que s'estan produint des de fa tres anys (i que es van aguditzar el 2012 amb la reforma laboral fins liderar les baixades a la UE) suposa una caiguda de les quotes que s'abonen a la Seguretat Social.

Aquestes tensions sobre la Seguretat Social poden ser conjunturals, lligades a una crisi econòmica d'una complexitat i duresa sense precedents des de la Gran Depressió. El problema és que, en la mesura que els menors nivells salarials hagin vingut per quedar-se, la disminució de les cotitzacions passarà a ser un tret estructural que obligarà a replantejar les bases de sostenibilitat del sistema públic de previsió.

L'altre problema de fons és demogràfic. Les pensions públiques operen com un sistema de repartiment, basat en la solidaritat intergeneracional: cada generació finança les pensions de la que el va precedir. Sobre aquest model es vénen pronosticant col·lapses i desenllaços funests des de fa dècades. Però les successives prediccions de fallida mai s'han complert i s'han anat posposant.

Una altra cosa és que no s'hagi de desatendre el fet cert de l'envelliment poblacional-el nombre de pensionistes augmenta l'1,45% anual i l'esperança de vida també creix -i que la projecció a futur alerta del risc que se segueixi desequilibrant la relació entre cotitzants i jubilats. Molts analistes vaticinen que aquesta tendència acabarà sent insostenible.

Com que no sembla raonable demanar als pensionistes que es morin ràpid-com va dir al gener el ministre japonès de Finances, Taro Aso-, les opcions que queden són el creixement econòmic, la creació d'ocupació, tornar a atreure immigrants (és a dir, futurs cotitzants) quan es donin les condicions, frenar les jubilacions anticipades, apropar l'edat de jubilació efectiva a la legal, allargar la vida activa en proporció a l'augment de la longevitat i, en darrer terme, temperar les prestacions a les disponibilitats.

Però si la societat decidís que aquest model és una conquesta social i un bé públic a preservar, no cal menysprear el suport tributari, igual que abans l'Estat va recórrer als diners acumulats pels cotitzants a la Seguretat Social per solucionar els seus problemes pressupostaris i per costejar les pensions no contributives i de la mateixa manera que l'erari públic assumeix els sobrecostos de la desocupació i altres prestacions bàsiques de l'Estat del benestar, incloses les pensions bàsiques dels que mai van cotitzar o no generar suficients drets per a la prestació.

Avui, en plena crisi sobirana, un suport des dels pressupostos de l'Estat al sistema de pensions és inimaginable, i ni tan sols és necessari mentre existeixi el matalàs del fons de reserva, però el creixement econòmic tornarà i aleshores Espanya haurà de triar un model a l'europea (impostos alts i altes prestacions socials) o un sistema a l'americana: baix nivell impositiu però prestacions privades. El que ha fracassat és la fórmula mixta per la qual va optar Espanya entre 1998 i 2008: serveis i prestacions públiques a l'alça amb una pressió fiscal a la baixa.

Adoptar o no -i només si fos necessari en algun moment- un suport a les prestacions del servei públic de pensions des dels pressupostos generals de l'Estat -i sense renúncia a totes les reformes i adaptacions que calgui fer del sistema de previsió per garantir la seva sostenibilitat- és una opció que la ciutadania ha de decidir triant entre uns i altres despeses i inversions. És una mera qüestió de prioritats.

Les polítiques de suport públic a sectors productius, col·lectius i fins diversos són nombroses i es consideren naturals. Fins i tot la pressió ciutadana va ser decisiva perquè avui hi hagi línies d'AVE infrautilitzades, autopistes en fallida i aeroports buits i perquè, amb recursos de tots els contribuents espanyols -viatgin o no- se subvencionés de manera encoberta en gairebé totes les comunitats autònomes companyies aèries amb seu a altres països -i que a més tributen i cotitzen fonamentalment a l'estranger i no a Espanya- perquè es va entendre que els vols barats i les connexions directes des de qualsevol província amb grans capitals europees eren un dret prioritari de la ciutadania que viatja en avió.