Després de l´èxit de 'Gent que tu coneixes', M. Mercè Cuartiella torna a l´actualitat literària amb la novel·la 'Flor salvatge' (Empúries) que ens transporta a la vida de barri i a les preocupacions de la gent normal. El llibre es presenta aquest divendres, a 3/4 de 8 a la biblioteca de Figueres, M. Mercè Cuartiella assaboreix aquests moments amb plaer. Li encanta parlar del seu llibre perquè, diu, això el manté viu en uns temps on tot és tan fugaç.

Flor salvatge li ha portat la maduresa com a escriptora.

Estic molt contenta de com ha quedat aquesta novel·la.

Podríem dir que ha fet una història humanista i costumista, un bon retrat d´aquest moment.

Em costa molt escriure del meu moment present, el trobo massa immediat i proper. M´agrada parlar de personatges quotidians, propers, però no a mi. L´objectiu no és reflectir la realitat, però com que els personatges són tan quotidians, per força, reflecteixen la realitat i el que fan i les actituds que tenen són normals i quotidianes.

La novel·la arranca amb una mort però res és el que sembla.

No és que hi hagi un assassinat, no, un home ha mort fulminat, tot és molt normal, però, al mateix temps, aquesta situació es converteix en extraordinària per l´actitud il·lícita i com d´amagat que prenen els personatges.

Molts temes que aborda són plenament actuals.

Volia parlar d´aquests perills que ens assetgen i són preocupacions de dos ordres: un, més pràctic, i l´altre, més espiritual. Tots els personatges estan sols i han de travar les seves xarxes per pal·liar-la, amb més o menys èxit, depenent del que hi posin en les seves relacions.

És una mirada molt lúcida del nostre món.

A mi em sembla que sí i tenia ganes de parlar d´això, d´aquests mons que s´aguanten una mica pels pèls perquè, en el fons, per sòlides que siguin les nostres vides, si hi ha un canvi sobtat d´alguna peça, tot se´n va en orris. Si et quedes sense feina, s´ha acabat el bròquil perquè depens dels ingressos. Et separes i tot trontolla, i tots aquells ancoratges que tenies, els deixes de tenir. Se´t moren els teus pares o el teu fill i la vida se´t desmunta. Per tant, la nostra sensació de solidesa ens ajuda a portar la vida amb naturalitat, però és molt feble. I volia parlar d´això amb personatges que pateixen, que tenen aquest terrabastall. Ells no han fet res, segueixen tenint la mateixa actitud, però aquest element els converteix la vida en un caos. Com li passa a la Gràcia a qui no li renoven el lloguer i li redueixen la jornada a la meitat.

Té, però, una compensació, trobant un mica d´amor.

Perquè tot no fos tan negatiu, li vaig donar aquest nòvio que li fa la vida alegre i pensar que el món, malgrat tots els inconvenients, també és un lloc on es pot estar bé. Les coses no van sempre molt malament o molt bé, i encara que la seva situació no és envejable, té aquesta il·lusió.

La Gràcia és un personatge saludable: empàtica, coherent...

Sí, sembla que té molt de caràcter però, en el fons, és molt bona persona i s´apiada de seguida de tothom. Al mateix temps no es pensa molt les coses, actua una mica arrauxadament i li agraden els plaers senzills -menjar, beure, estar amb el nòvio- però les circumstàncies s´entesten a no deixar-li tenir una vida tranquil·la.

Coneix el senyor Miravet, aquest home gran que porta una cotilleria de tota la vida i que parla del passat per no morir-se del tot.

Per ell és molt important que la gent no oblidi que és alguna cosa més que aquest home vell. Perquè quan veiem la gent gran, sovint oblidem que va ser jove, poderosa, que va tenir il·lusions, ambicions, que va lluitar, els veiem en el seu estatus de vells. Perquè no s´oblidi que ell va tenir una vida emocionant, va explicant aquestes històries perquè sap que tot aquell món ha desaparegut una mica, la gent s´ha anat morint i quan ell es mori ningú ho explicarà i deixarà d´existir. Era, doncs, reflexionar sobre la poca empremta que deixem. A alguns personatges els és igual, com a la senyora Amàlia, però el senyor Miravet no es resigna a això. Són dues maneres diferents d´afrontar la vellesa.

Entrar a la seva botiga ens evoca la vida als barris.

La vida al barri, encara que sigui en un entorn urbà, és molt de relacions amb gent que no són ben bé amics teus, però que són més que coneguts. Vas al mateix bar cada dia, parles amb aquella gent, no t´agrada que hi hagi canvis. Fa com una xarxa que et protegeix una mica i et fa la vida més còmoda. La botiga del senyor Miravet és una espècie en extinció, perquè quan es jubili potser hi faran un basar. Ell es resisteix que el seu món desaparegui del tot.

Al llibre dissecciona, de nou, interiorment els personatges.

M´interessa veure com viuen la vida i veuen la realitat; la realitat objectivament no existeix, allò que sabem és la percepció que tenim i aquesta ve filtrada per com som, el nostre caràcter, les nostres pors, angoixes i decepcions i per tot el que esperem de la vida.

Un dels escenaris recurrents és el bar dels Ernestus.

Els bars són espais de relació on conflueix gent molt diferent. Són espais que es converteixen en l´extensió de casa teva, on estàs molt còmode. Això és el que els passa a la Gràcia i al senyor Miravet en aquest bar. El bar ha anat canviant, les generacions s´han anat succeint, però aquell espai és el seu. Igual passa amb la botiga perquè ell la veu ara, però veu totes les botigues que havia estat abans.

Quin procés fa d´escriptura?

Quan començo sempre sé quin serà el tema. Els personatges, a priori, els penses d´una manera, però després les situacions que viuen et fan canviar-los, has de reescriure tot el que tenies i els vas descobrint a mesura que van actuant. Soc de reescriure molt, d´afinar el text, penso que el treball és el que dona solidesa a l´obra. Perds molt de temps, però jo no tinc pressa en escriure i això em permet fer el que vulgui. És divertit, perquè treballant et venen les idees.