"Un escriptor no és un home com els altres, és un ésser doble, un home en el qual viu un escriptor, el qual parla en nom dels dos, i és en la seva literatura on s´ha de trobar les seves respostes a la major part dels seus enigmes personals". Amb aquests mots inicia el crític literari Camille Mauclair el prefaci del seu llibre 'La vida amorosa de Charles Baudelaire' editat per primer cop el 1927 i dos anys més tard a l´Estat espanyol, que ara l´editorial altempordanesa WunderKammer recupera en una edició revisada i actualitzada.
Malgrat totes les consideracions morals que fa Mauclair sobre la vida i els costums de Baudelaire, que el van conduir a la mort amb 46 anys, es tracta d´un text molt amè i enriquidor que, com reconeix l´editora Elisabet Riera "té de bo ser molt proper a Baudelaire i al seu temps". Es va escriure seixanta anys després de la mort del poeta i, fins i tot, Mauclair va parlar amb persones que el conegueren i va llegir testimonis del moment. Riera deixa clar, però, que "no és una anàlisi moderna de Baudelaire". Per això ha volgut contextualitzar-lo incloent-hi un pròleg actual del professor Edgardo Dobry.
Interpretació psicoanalítica
El llibre, en cap moment, vol ser una redempció de Baudelaire. "Mauclair condemna moralment la seva vida, però és un autor que admira profundament i, això, es nota", diu Riera. El text, doncs, permet al lector passejar per la vida amorosa del poeta, gairebé fent-ne una interpretació psicoanalítica, conèixer molts dels éssers que l´acompanyaren i entendre les claus "personals i biogràfiques" dels versos de Les flors del Mal, la seva gran obra que marca la fi del romanticisme i l´inici de la modernitat. També fer un viatge fascinant pel París decadent del temps de Baudelaire, del qual "ell n´era l´ànima".
Per Mauclair, Baudelaire és un ésser incapaç d´estimar, un impotent emocional i físic, que emprèn un camí totalment autodestructiu deambulant pels bordells, contraient la sífilis de ben jove, i vivint entre abismes d´abús, alcohol i maltractaments. Per entendre-ho tot, Mauclair inicia el viatge a la infantesa del poeta parlant de la diferència d´edat dels pares, els separaven tres dècades, i en la qual Baudelaire veia la raó de la seva tara genètica i on arrela la ferida que arrossegarà sempre més.
En la relació amor-odi amb la mare i la traïció que sent quan aquesta, ja vídua, es torna a casar, s´assenta la mirada de Baudelaire envers les dones, totes elles perverses i traïdores i, possiblement, el que el condueix a tenir relacions destructives amb prostitutes, "gegantes, calbes..." La més destacada, la mulata Jeanne Duval. El vincle d´ambdós esdevé de dependència "econòmica i sexual". Baudelaire intenta, però, redimir-se i creu trobar-lo en l´amor a Madame Savatier a qui, finalment, se sent incapaç d´estimar.
A la fi del llibre, Mauclair arriba a una conclusió: "Amb detritus bruts, la Naturalesa fa admirables roses. Amb aventures sòrdides i desgarraments tristos permet a certs éssers fer poemes meravellosos. És pura alquímia". No podem oblidar que és Baudelaire qui tradueix Edgar Allan Poe, per primer cop a Europa, a qui qualifica de "germà espiritual".
