Roses

Francesc Falcó: "Trobar aquest patrimoni és la meva recompensa"

El pescador, bus i col·leccionista ha donat la seva col·lecció d'àmfores i ceràmica antiga a Roses

22.12.2017 | 16:18
Francesc Falcó, amb un evocador vestit de bus clàssic

Enamorat de la badia de Roses, el pescador i bus rosinc Francesc Falcó coneix els seus secrets com ningú. Des de fa cinquanta anys, del seu fons n'ha extret tresors que connecten amb el passat i que ell ha volgut preservar. Ara, ha fet donació de tota la seva col·lecció d'àmfores i ceràmica antiga a l'Ajuntament de Roses. En aquesta entrevista coneixarem una mica més qui és Francesc Falcó i com va conrear aquesta passió pel col·leccionisme.

Com s´aplega una col·lecció així?
Amb moltes, moltes, hores de mar. Jo vinc de família de pescadors, però a mi em va agradar més el món submarí. Amb 14 o 15 anys ja només tenia al cap ficar-me sota aigua i així vaig començar a fer feines a pulmó, perquè aquí no arribava res. Així, un 90 per cent de la col·lecció va ser pescada amb les xarxes de les barques de pesca. A la zona de Roses, d´àmfores no se´n trobaven, perquè era un port de refugi, no hi havia sinistres, quan les galeres hi arribaven ja estaven salvades. El problema era de cap Norfeu al cap de Creus on, a la més mínima, s´enfonsaven. És allà on s´ha trobat molta cosa.
 
Ho llançaven els pescadors?
Sí, jo mateix ho havia fet. Quan era petit veia el meu pare llençar-ne. Només dir-te que vam tenir una àmfora davant l´hotel Univers, la vam deixar a tocar la carretera set o vuit mesos. No es tenia consciència, ni nosaltres sabíem. Després, ja més gran, hi havia algú a Roses que les comprava per 3 pessetes. Ja era alguna cosa.
 
Per què va decidir conservar-les?
Quan tenia uns 20 anys, vaig conèixer gent i vaig entendre que potser s´hauria d´anar guardant. Després vaig tenir contacte amb Javier Nieto (arqueòleg subaquàtic i exdirector del CASC), som molt amics. Jo conservo tot això gràcies a ell. Em va avisar, just quan la Generalitat va prendre les competències, perquè la declarés tota. Així ho vaig fer, van venir i em van catalogar la col·lecció. Aquesta la mantenia en propietat, però no la podia vendre. També vaig avisar a altres corallers i amics que en tenien. Alguns em van fer cas, altres no. Aquests darrers van acabar detinguts, multats i sense col·lecció.
 
Per què li va agradar tant el fons marí?
Són coses que no es poden explicar. Als meus germans, que són més grans, no els va dir res i, en canvi, jo sempre estava amb el cap sota aigua.
 
Com es va formar com a bus?
Em vaig formar a mi mateix. En aquella època no hi havia ni monitors. Vam començar de zero. Amb en Carles Pàramo vam muntar el Club Badia de Roses, que és el més antic de la Costa Brava. Vaig ser-ne president quaranta anys. Jo l´aguantava en les èpoques que teníem molt pocs socis, perquè creia que no s´havia de perdre. Quan van venir-me nois joves per fer un club, els vaig convidar a seguir.
 
I què feia amb 14 anys?
Treballs sota aigua. Aleshores era molt complicat. Quan teníem un problema amb la barca de pesca, havíem d´anar a aixecar-la a Sant Feliu o Barcelona i, a vegades, era poca cosa. Doncs, jo vaig començar a posar el cap sota aigua i a solucionar moltes coses. De mica en mica, la cosa va anar a més.
 
I l´escola?
Justet. Necessitàvem treballar per menjar. La guerra feia poc que havia acabat i tot era misèria.
 
Algú, però, li va ensenyar submarinisme?
Vaig conèixer un belga, dels primers submarinistes que van caure per Roses. Em va veure fer immersió a pulmó al moll i em va preguntar si no sabria d´algú que el dugués, a ell i als seus amics, a fer submarinisme per la zona. Els vaig dir que jo tenia una barqueta de 8 metres i em van veure tan entusiasmat que em van convidar a provar la immersió amb botelles i regulador. Era la meva primera vegada. Em van fer dues pràctiques al moll mateix amb aquells reguladors amb els quals respiraves més aigua que res. Quan se´n va anar, me´l va deixar fins a l´any vinent. De mica en mica, tots els pescadors em venien a buscar quan tenien un problema. No em deixaven viure.
 
Però un moment o altre es va treure un títol.
A Espanya, no hi havia titulacions per als bussos. Tots treballàvem sense carnet, només teníem títols esportius. Des de Madrid es va veure la necessitat d´arreglar-ho pel tema assegurances i van venir dos oficials de Cartagena i ens van reunir a tots els corallers i submarinistes que sabien que ens guanyàvem la vida així. Ens van fer un examen i ens van donar títol de primera. Tinc el número tres d´Espanya, dec ser el més antic viu. Amb el títol, vaig muntar una empresa de treballs submarins, de les primeres que hi havia. Ara es coneix com a Centre d´Immersió Roses i la porta el meu fill amb uns equips impressionants.
 
Però vostè, aleshores, només feia immersió?
Alternava la immersió i la pesca. Entre setmana pescava i, si agafava alguna cosa amb la xarxa, el cap de setmana ja anava a veure què era.
 
Què el fascinava del fons?
Tot, és la meva vida. Ara que tinc 72 anys podria estar tranquil,  però encara segueixo ajudant a buscar gent quan hi ha accidents.
Ha participat en molts salvaments marítims?
Molts, de vius i morts. En aquella època no hi havia Mossos d´Esquadra, ni Geas, ni bombers, ningú, i jo era l´únic bus que m´hi dedicava. Aleshores, el mar era de la marina i tot el que havies de fer-hi havia de passar per la comandància marina. I sempre que hi havia alguna cosa, em cridaven i jo sempre col·laborava desinteressadament.
 
Per què encara passen tants accidents al mar?
Hi ha molta ignorància, imprudència. Molta gent es pensa que en el mar tot és molt fàcil. Al mar, no se li ha de tenir por, però sí respecte, molt. Mai saps per on sortirà i sempre has de saber què fas.
 
Deu conservar moltes anècdotes.
Vaig viure un cas molt gros. Vaig salvar una persona, un holandès, i pots creure que al cap de quinze anys vaig seure al seu costat i ni em va conèixer? Mai em va venir a dir res, ni gràcies. Quan el vaig trobar, tenia una cama trencada, estava tan fotut... Tampoc ens enteníem massa, però mai es va preocupar de qui era aquell que el va venir a buscar. El seu veler s´havia enfonsat i la xicota la van trobar morta a la Pelosa amb un cop al cap. Ell va sortir de l´aigua i es va quedar sota un pi, al cap Norfeu. El vaig trobar perquè em vaig posar a l´aigua. L´home feia un dia i mig que era allà, però no es volia moure. Era quasi de nit, dies de Nadal, amb pluja, i vaig pensar que l´home es moriria, allà sol. Com no es volia tirar a l´aigua, vaig dir-li que tornaria amb moto, amb una manta i que passaria la nit amb ell. Vaig marxar i, en arribar en terra, vaig parlar amb el capità Silva de la Guàrdia Civil, que volia organitzar una sortida l´endemà per rescatar-lo. En dir-li que jo hi tornava, el vaig fer emprenyar i va decidir mobilitzar els seus homes per fer una batuda. Gràcies a això es va salvar, va patir, però, es va salvar. 
 
Per què va decidir preservar aquest patrimoni?
Vaig tenir la sort de conèixer en Javier Nieto, i potser també ell de conèixer-me a mi, perquè ell ens va civilitzar una mica, anàvem perduts, no sabíem què era una àmfora... Nosaltres també li vam ensenyar a ell la part nàutica, perquè no la coneixia gaire. És un bon arqueòleg submarí, que no n´hi havia gaires al país, i ens va ensenyar que, si trobes una àmfora i la treus, pot ser que malmetis la mostra per trobar molt més. Això em va ensenyar a donar-li valor, a guardar les coses i pensar que el que trobes no és teu. Això és del país, de tothom. Jo estic content d´haver-ho trobat. El temps que he fet servir trobant-lo, l´he disfrutat, és la recompensa. I jo l´he anat guardant, des de Patrimoni m´ho han permès fer, després d´extreure´n tota la informació que l´objecte els facilitava. 
 
Vostè ha participat en moltes immersions arqueològiques.
Moltes, per exemple al Triumfante, que estava a Empúries, amb el CASC on vaig trobar molts canons. Jo, de fet, els he donat moltes pistes d´on podia haver-hi coses. 
 
El fons deu ser com casa seva.
Quasi et diré que, si em tanques el llum a casa, em perdré, en canvi, al fons, a les fosques, m´ho conec tot.
 
També crec que fa maquetes de vaixells.
És un altre dels meus hobbies, sempre vinculats amb el mar. Una d´aquestes representa la primera barca de pesca que vaig tenir, la Dolores, amb la qual anava pertot arreu.
 
Amb què ha gaudit més: amb la pesca o la immersió?
Amb la immersió. El meu fill, per exemple, ja només l´ha tirat la immersió. Amb un any i mig, ja me´l duia a bussejar, quasi no caminava, s´ha criat sota aigua. Ara porta ell l´empresa, que és la millor de treballs submarins de la Costa Brava. És un orgull.
 
Ha fet immersió a altres llocs del món?
Sí, he pogut viatjar una mica i hi ha badies i llocs molt bonics pel món, però a mi sempre m´atrau la badia de Roses. Aquí pots fer submarinisme, vela, esquí aquàtic, tots els esports nàutics. Tenim una badia que no canviaria per res del món. 
 
Es preserva bé el fons de la badia?
Sí. Hi ha cables de pesca, però no està bruta. Hi ha molta consciència.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema