L'Escala

«La cultura popular és un factor integrador molt important, Catalunya n'és un exemple»

Ramon Manent i Folch ha posposat fins a l'any que ve, per motius personals, la direcció d'«Els Pastorets» a l'Escala

22.12.2017 | 18:36
Ramon Manent és professor a l´escola de música El Gavià.

Nascut a Barcelona l´any 1952 i establert a l´Escala, Ramon Manent i Folch és músic i cantador especialitzat en la música tradicional, la cançó popular i el cant coral. És també net de Josep Maria Folch i Torres, autor d´«Els Pastorets». L´any passat, coincidint amb el centenari de l´estrena, va dirigir la popular obra a l´Escala on feia 30 anys que no es representava.

Els Pastorets aquest any no es faran, l´any passat van ser un èxit.

He estat tres mesos de baixa perquè em van operar de les cordes vocals, i no he pogut treballar amb normalitat ni assumir la direcció d´Els Pastorets de Folch i Torres. L´any passat se celebrava el centenari d´Els Pastorets del meu avi i aquest va ser l´estímul que els va engegar a l´Escala. La meva idea és donar-li continuïtat i que l´any que ve tornin a fer-se. L´any passat vam omplir els dos dies, la gent va quedar contenta i jo també. L´Escala és un poble peculiar, se n´havien fet de forma puntual dins l´àmbit escolar, però la tradició no va arrelar. Espero que no em passi el mateix a mi. Aquest any el que sí que faig és organitzar un pessebre cantat a Bellcaire d´Empordà el dia 30, al castell medieval, a les sis i a les vuit de la tarda.

Quin és el seu vincle amb l´Escala?

Vaig aterrar a l´Escala l´any 1979, i m´hi vaig estar deu anys. Llavors vaig anar a viure a Vic i el 2005-2006 vaig tornar a l´Empordà. A l´Escala, hi arribo perquè fujo de Barcelona, vaig néixer allà, però en un moment donat vaig necessitar canviar d´aire, deixar la ciutat. Hi vaig venir a parar perquè hi tenia unes certes arrels, el germà del meu avi, Joaquim Folch era arqueòleg i museòleg i estava treballant a les ruïnes d´Empúries, es va enamorar d´aquest raconet de la Costa Brava i va construir una casa, a la platja central de l´Escala. Per mi és un vincle sentimental que sempre m´ha fet estimar aquest municipi.

Hi arriba amb algun projecte especial?

Vaig venir de Barcelona força desorientat, perquè havia començat a estudiar medicina, però no vaig acabar la carrera i vaig venir aquí per tornar a començar de zero buscant la meva vocació, no sabia ben bé què pintava en el món i vaig començar a treballar fent feines de temporer, vaig fer de paleta, de pintor, llogar patins a la platja... fins que un grup d´havaneres de l´Escala, Oreig de Mar, em va fitxar i aleshores vaig descobrir que el que m´agradava era la música, l´escenari i la faràndula. Oreig de Mar era coetani dels Pescadors de l´Escala. Llavors vaig estar tres anys cantant havaneres i aprenent moltes coses del cant popular. Després vaig marxar cap a la plana de Vic per amor, vaig tenir una filla, però setze anys després vaig tornar a l´Empordà.

Va continuar amb la música?

Vaig deixar les havaneres per dedicar-me i especialitzar-me en la música tradicional. Va ser quan vaig formar el grup Vitaina, que va estar actiu molts anys. També treballo a l´escola de música de l´Escala, sempre hi he estat vinculat, inclús quan vaig marxar a Vic. Es va crear l´any 89 90 i jo ja hi treballava. El vincle amb l´Escala sempre l´he tingut. Aquí dono classes de flauta de bec, treballo sobretot amb grups de nens i també dirigeixo la coral d´adults de l´escola, el Cor Indika que vaig formar jo mateix l´any 2000. També he estat professor molts anys de l´Aula de Música Popular i Tradicional del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que tenia diferents seus a Barcelona, Girona, Tar­ragona i Lleida. Jo havia treballat a la secció de Barcelona i a Girona, a Figueres. He fet molts quilòmetres per treballar, però sempre ho he fet amb molta passió i molta entrega. Haver estat professor de Cançó i Polifonia tradicional, a part d´haver tingut molts alumnes que suposo que han après alguna cosa, m´ha servit molt per aprendre la tradició popular de Catalunya.

La cultura popular està en un bon moment.

Si comparem amb fa trenta anys, que és quan vaig començar a implicar-me en la recuperació de la música tradicional, és impressionant el salt que s´ha fet a tots nivells, no només des de la música, sinó dels castellers, grallers, de les festes tradicionals i populars que s´han recuperat. La cultura popular hauria de dir-se només cultura, perquè, si no, sembla que la menystenim i és el que ens identifica com a poble i com a país. La cultura popular cohesiona la societat, vol dir participació, col·lectivitat, identificació i, en general, són coses obertes a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya. És un element integrador molt important i Catalunya és un exemple d´assimilació de cultures gràcies a aquesta estimació que tenim per la nostra cultura.

Per influència del seu avi ha tingut ganes de dedicar-se al teatre?

De ganes n´he tingut i he fet els meus pinitos. Estant aquí em vaig apuntar al grup de teatre amateur, disfrutant molt de l´ambient de les bambolines i de la faràndula i he tingut una intervenció regular des de l´any 83 en un espectacle teatral que es feia a Bellcaire, Bandera Catalu­nya i des del 2012 fins al 2016 el vaig dirigir jo. Ja n´he fet de coses, m´agrada molt el teatre. I l´any passat em vaig atrevir a dirigir Els Pastorets.

Va fer la seva pròpia adaptació.

Els Pastorets són molt llargs, duren tres hores. Vam tirar endavant amb pocs mitjans i poca experiència per part meva dins l´àmbit teatral. Vaig partir d´alguns alumnes de l´escola, però vaig haver d´anar a buscar la gent pel carrer, es podria dir. Vaig fer una versió d´un parell d´hores traient molts quadres i moltes escenes, perquè és una obra molt complexa de muntar. Cada poble agafa Els Pastorets en la mesura de les seves possibilitats i sempre són Els Pastorets, jo vaig fer el mateix. Estic satisfet, però sempre amb la intenció de fer-los créixer, incorporant més quadres i escenes interessants.

Quina relació va tenir amb el seu avi?

Al meu avi, no el vaig arribar a conèixer perquè ell va morir l´any 50 i jo vaig néixer el 52. El vaig conèixer sobretot a través de les moltes explicacions que la meva mare me´n feia –era la seva filla gran i parlava molt sovint del seu pare– i d´haver llegit la seva obra, tota la seva novel·lística, sobretot la dedicada als joves i als nens, me la vaig empassar tota de petit. Aquesta és la relació sentimental que tinc amb ell, i també relació cultural, perquè el seu català és molt depurat i crec que, poc o molt, m´ha influït per estimar la llengua.

Com descriuria la manera d´escriure teatre del seu avi?

Era molt imaginatiu, capaç d´imaginar escenes molt espectaculars sense preocupar-se escenogràficament com s´havien de fer. El cas més expressiu d´això és la Ventafocs del meu avi. Hi ha un moment que la padrina tira una nou al foc, i el meu avi escriu que apareix una car­rossa amb cavalls i quatre patges, això és fàcil d´escriure, però encara recordo que al teatre Romea, se´ls veia, la idea aquella algú havia sabut donar-li solució.

De la música   dels trobadors, a la cançó de taverna

Ramon Manent ha fundat diversos grups i formacions on ha treballat camps tan variats com la música dels trobadors catalans i occitans, la baladística catalana tradicional, el ball folk, la cançó marinera i de taverna, el cant improvisat i la polifonia tradicional. Amb els grups Oreig de Mar, El Tamborí, Bitayna, Els Tranquils, Tres de Xauxa, La Mata de Jonc i el 3 de Ronda ha enregistrat 30 treballs discogràfics i ha coordinat l´edició de tres cds recopilatoris amb cançons recollides en context oral.  
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema