Nascut a Barcelona l’any 1952 i establert a l’Escala, Ramon Manent i Folch és músic i cantador especialitzat en la música tradicional, la cançó popular i el cant coral. És també net de Josep Maria Folch i Torres, autor d’«Els Pastorets». L’any passat, coincidint amb el centenari de l’estrena, va dirigir la popular obra a l’Escala on feia 30 anys que no es representava.

Els Pastorets aquest any no es faran, l’any passat van ser un èxit.

He estat tres mesos de baixa perquè em van operar de les cordes vocals, i no he pogut treballar amb normalitat ni assumir la direcció d’Els Pastorets de Folch i Torres. L’any passat se celebrava el centenari d’Els Pastorets del meu avi i aquest va ser l’estímul que els va engegar a l’Escala. La meva idea és donar-li continuïtat i que l’any que ve tornin a fer-se. L’any passat vam omplir els dos dies, la gent va quedar contenta i jo també. L’Escala és un poble peculiar, se n’havien fet de forma puntual dins l’àmbit escolar, però la tradició no va arrelar. Espero que no em passi el mateix a mi. Aquest any el que sí que faig és organitzar un pessebre cantat a Bellcaire d’Empordà el dia 30, al castell medieval, a les sis i a les vuit de la tarda.

Quin és el seu vincle amb l’Escala?

Vaig aterrar a l’Escala l’any 1979, i m’hi vaig estar deu anys. Llavors vaig anar a viure a Vic i el 2005-2006 vaig tornar a l’Empordà. A l’Escala, hi arribo perquè fujo de Barcelona, vaig néixer allà, però en un moment donat vaig necessitar canviar d’aire, deixar la ciutat. Hi vaig venir a parar perquè hi tenia unes certes arrels, el germà del meu avi, Joaquim Folch era arqueòleg i museòleg i estava treballant a les ruïnes d’Empúries, es va enamorar d’aquest raconet de la Costa Brava i va construir una casa, a la platja central de l’Escala. Per mi és un vincle sentimental que sempre m’ha fet estimar aquest municipi.

Hi arriba amb algun projecte especial?

Vaig venir de Barcelona força desorientat, perquè havia començat a estudiar medicina, però no vaig acabar la carrera i vaig venir aquí per tornar a començar de zero buscant la meva vocació, no sabia ben bé què pintava en el món i vaig començar a treballar fent feines de temporer, vaig fer de paleta, de pintor, llogar patins a la platja... fins que un grup d’havaneres de l’Escala, Oreig de Mar, em va fitxar i aleshores vaig descobrir que el que m’agradava era la música, l’escenari i la faràndula. Oreig de Mar era coetani dels Pescadors de l’Escala. Llavors vaig estar tres anys cantant havaneres i aprenent moltes coses del cant popular. Després vaig marxar cap a la plana de Vic per amor, vaig tenir una filla, però setze anys després vaig tornar a l’Empordà.

Va continuar amb la música?

Vaig deixar les havaneres per dedicar-me i especialitzar-me en la música tradicional. Va ser quan vaig formar el grup Vitaina, que va estar actiu molts anys. També treballo a l’escola de música de l’Escala, sempre hi he estat vinculat, inclús quan vaig marxar a Vic. Es va crear l’any 89 90 i jo ja hi treballava. El vincle amb l’Escala sempre l’he tingut. Aquí dono classes de flauta de bec, treballo sobretot amb grups de nens i també dirigeixo la coral d’adults de l’escola, el Cor Indika que vaig formar jo mateix l’any 2000. També he estat professor molts anys de l’Aula de Música Popular i Tradicional del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que tenia diferents seus a Barcelona, Girona, Tar­ragona i Lleida. Jo havia treballat a la secció de Barcelona i a Girona, a Figueres. He fet molts quilòmetres per treballar, però sempre ho he fet amb molta passió i molta entrega. Haver estat professor de Cançó i Polifonia tradicional, a part d’haver tingut molts alumnes que suposo que han après alguna cosa, m’ha servit molt per aprendre la tradició popular de Catalunya.

La cultura popular està en un bon moment.

Si comparem amb fa trenta anys, que és quan vaig començar a implicar-me en la recuperació de la música tradicional, és impressionant el salt que s’ha fet a tots nivells, no només des de la música, sinó dels castellers, grallers, de les festes tradicionals i populars que s’han recuperat. La cultura popular hauria de dir-se només cultura, perquè, si no, sembla que la menystenim i és el que ens identifica com a poble i com a país. La cultura popular cohesiona la societat, vol dir participació, col·lectivitat, identificació i, en general, són coses obertes a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya. És un element integrador molt important i Catalunya és un exemple d’assimilació de cultures gràcies a aquesta estimació que tenim per la nostra cultura.

Per influència del seu avi ha tingut ganes de dedicar-se al teatre?

De ganes n’he tingut i he fet els meus pinitos. Estant aquí em vaig apuntar al grup de teatre amateur, disfrutant molt de l’ambient de les bambolines i de la faràndula i he tingut una intervenció regular des de l’any 83 en un espectacle teatral que es feia a Bellcaire, Bandera Catalu­nya i des del 2012 fins al 2016 el vaig dirigir jo. Ja n’he fet de coses, m’agrada molt el teatre. I l’any passat em vaig atrevir a dirigir Els Pastorets.

Va fer la seva pròpia adaptació.

Els Pastorets són molt llargs, duren tres hores. Vam tirar endavant amb pocs mitjans i poca experiència per part meva dins l’àmbit teatral. Vaig partir d’alguns alumnes de l’escola, però vaig haver d’anar a buscar la gent pel carrer, es podria dir. Vaig fer una versió d’un parell d’hores traient molts quadres i moltes escenes, perquè és una obra molt complexa de muntar. Cada poble agafa Els Pastorets en la mesura de les seves possibilitats i sempre són Els Pastorets, jo vaig fer el mateix. Estic satisfet, però sempre amb la intenció de fer-los créixer, incorporant més quadres i escenes interessants.

Quina relació va tenir amb el seu avi?

Al meu avi, no el vaig arribar a conèixer perquè ell va morir l’any 50 i jo vaig néixer el 52. El vaig conèixer sobretot a través de les moltes explicacions que la meva mare me’n feia -era la seva filla gran i parlava molt sovint del seu pare- i d’haver llegit la seva obra, tota la seva novel·lística, sobretot la dedicada als joves i als nens, me la vaig empassar tota de petit. Aquesta és la relació sentimental que tinc amb ell, i també relació cultural, perquè el seu català és molt depurat i crec que, poc o molt, m’ha influït per estimar la llengua.

Com descriuria la manera d’escriure teatre del seu avi?

Era molt imaginatiu, capaç d’imaginar escenes molt espectaculars sense preocupar-se escenogràficament com s’havien de fer. El cas més expressiu d’això és la Ventafocs del meu avi. Hi ha un moment que la padrina tira una nou al foc, i el meu avi escriu que apareix una car­rossa amb cavalls i quatre patges, això és fàcil d’escriure, però encara recordo que al teatre Romea, se’ls veia, la idea aquella algú havia sabut donar-li solució.

De la música dels trobadors, a la cançó de taverna

Ramon Manent ha fundat diversos grups i formacions on ha treballat camps tan variats com la música dels trobadors catalans i occitans, la baladística catalana tradicional, el ball folk, la cançó marinera i de taverna, el cant improvisat i la polifonia tradicional. Amb els grups Oreig de Mar, El Tamborí, Bitayna, Els Tranquils, Tres de Xauxa, La Mata de Jonc i el 3 de Ronda ha enregistrat 30 treballs discogràfics i ha coordinat l’edició de tres cds recopilatoris amb cançons recollides en context oral.