Al Doctor en Filologia Catalana, Francesc Montero, la literatura i el periodisme català del segle XX l´acompanyen fa anys. Aquest camí l´ha dut a trobar i tenir cura dels textos inèdits de Josep Pla, els primers que apareixen després de 36 anys de la seva mort. La recent publicació de 'Fer-se totes les il·lusions' de Josep Pla (Destino) ha estat un gran esdeveniment literari. Fa uns dies es va presentar a la llibreria Edison de Figueres i vam aprofitar per fer-li una entrevista.

Sembla estrany que encara apareguin textos inèdits de Pla.

Pla va ser un autor que va escriure i reescriure constantment, però sí que és veritat que encara està per estudiar. La descoberta va sorgir de la revisió sistemàtica que fa la Càtedra Josep Pla dels manuscrits que custodia la Fundació. No s´havia fet fins ara perquè no hi havia la capacitat ni els recursos per estudiar-lo. La qüestió és que de Notes disperses, el dotzè volum de l´Obra Completa, hi havia dos manuscrits, cosa que no passa amb cap altre. Això ja ens va fer aixecar les orelles. En comparar els dos manuscrits, em vaig adonar que hi havia materials que estaven en altres llibres i que aquells dos manuscrits no es corresponien clarament amb 'Notes disperses'. Vam anar bussejant en la cor­respondència entre Pla i el seu editor, Josep Vergés, i vam saber que tenien pensat fer dos llibres, però un es quedà al calaix.

Per què no es va publicar?

D´una banda, l´autocensura de Pla. Ell diu unes coses intolerables pel règim i per les circumstàncies franquistes del context en què Pla treballava aquestes notes, als anys 60. Pla sap que no pot ni intentar publicar-ho, perquè pot tenir problemes, no només que li vetin, si no per expressar allò que contenen algunes notes. El llibre està ple de crítiques molt obertes, com no s´havien llegit abans, que demostren que era un catalanista radical però que estava obligat a mantenir-ho en l´àmbit privat. Ell confia molt en la recuperació de la cultura i la identitat catalana. No està gens content amb el règim malgrat haver participat en la victòria del 39.

Hi ha altres raons?

El pudor, la privacitat del propi editor i del propi Pla. Evitar explicar interioritats de la pròpia revista o opinions d´altres contemporanis que podien perjudicar o ser interpretades de forma diversa. A més, els seus llibres havien de tenir una extensió determinada i, per tant, alguns materials es van descartar per un futur llibre de notes. Al final, no va sortir i va aparèixer Notes per a Sílvia, un llibre molt estrany.

Quin Pla trobarà el lector?

Els diversos lectors de Pla hi trobaran el seu Pla. Per una part, una anàlisi de la identitat catalana, dels tres segles de dominació castellana, la psicologia del que ell anomena la nostra ànima col·lectiva i com aquesta submissió a l´Estat espanyol i els intents de repressió condicionaven la manera de fer dels catalans. Això ocupa unes trenta pàgines i penetra l´interior del llibre. També parla de la revista Destino i notes disperses sobre la relació dels dos sexes, reflexions eròtiques, descripcions de paisatges... Aquí no apareix un únic Pla, sinó que les notes són de caràcter heterogeni.

Aquest llibre trenca certes mirades sobre l´autor.

Durant tots aquells anys, Pla fa una evolució. Ell guanya la guerra, però com a escriptor perd. Pla té un compromís molt clar i irreductible amb la cultura catalana i la seva literatura, té un projecte vital i cultural de convertir-se en el gran escriptor de la literatura contemporània i, avui en dia, és reconegut i, juntament amb Rodoreda, és el més important del segle XX. Hi ha molts lectors de Pla que estan descobrint un Pla més directe, sense embuts, que diu allò que pensa i que esvaeix certes ombres que encara quedaven sobre ell.

És el Pla més proper.

Segurament, en el tête a tête, expressava tot això, però la projecció pública no es va poder donar. Quan acaba el règim, té 78 anys. És molt gran. Forma part d´una generació trencada per la guerra. És cert que ell era un conservador, antirepublicà, volia ordre, però en cap moment podia pensar que el règim actuaria amb una repressió tan brutal. Aquí s´adona que ha perdut i adopta una posició pragmàtica: què podem fer davant aquestes circumstàncies per preservar la nostra literatura i cultura? I així es posa a treballar dins els marges del règim, buscant-ne les escletxes. Això no agrada des de l´exili, però la realitat és aquesta.

La situació devia ser difícil.

Quan el 1946 es permet la publicació en català, Pla s´hi aboca. És una opció pragmàtica que a algú no agradarà, però és la que ell tria. Ell i molts altres.

Podrien sortir més inèdits?

Ves a saber. Amb Pla, cada vegada que obres una carpeta és una sorpresa. No ho podem garantir. Trobar papers no publicats fa il·lusió i més si veus que no són dos retalls. Ser el responsable de l´edició del primer text literari que apareix després de la seva mort és un plaer per mi i un privilegi per als lectors.