Després de quinze anys com a president de l’Associació Amics del Castell de Sant Ferran, des d’on s’ha preocupat d’impulsar l’activitat cultural de la ciutat de Figueres, Antonio Herrera López de la Cova (Jaén, 1939) té ganes que hi hagi un relleu a la junta i confia que el mes de desembre, quan està prevista la seva renovació, li arribi el moment de retirar-se. “Mantenir l’associació activa ha estat un veritable mèrit de tota la junta” assegura, i “la satisfacció més gran és que quan fas un acte vingui la gent i et feliciti”.

A Antonio Herrera li van proposar assumir la presidència dels Amics del Castell -creada l’any 1996- de forma casual, poc abans de jubilar-se del Cos Nacional de Policia. Llavors era comissari a Figueres, on va arribar l’any 1972. Va acceptar el càrrec amb el mateix entusiasme que l’ha mogut durant tots aquests anys a organitzar tota mena d’activitats com ara exposicions, xerrades, viatges culturals, sempre amb la complicitat del públic de la ciutat. L’Associació també ha començat, de forma paral·lela, unes publicacions en català amb el títol genèric d’«Episodis del Castell de Sant Fer­ran». El quart episodi, titulat El castell de Sant Ferran. Un entorn natural i quatre personatges, ha estat escrit per diferents autors i coordinat pel mateix Antonio Herrera, que es presenta aquest dissabte a les 19.00 hores a la seu social de l’entitat.

En el llibre hi ha dos apartats. En el primer, Josep Maria Dacosta, biòleg, hi descriu la posició geogràfica del castell i el seu entorn natural. “El segon apartat presenta les històries de quatre personatges, alguns dels quals prou coneguts, i d’altres que volem recuperar de l’oblit”. El primer personatge és el capità Narcís Massanas, del qual escriuen Gerard Bussot i Cristina Ribot; Joan Armangué, l’alcalde de Figueres que exercí el càrrec del 1995 al 2007, escriu sobre la curta estada d’Abdon Terrades al castell, on fou empresonat per causa de les seves idees polítiques. El capítol següent fa referència a la història del general José Marina, escrita pel tinent general Carlos Díaz Capmany i, finalment, Josep Playà, articulista de La Vanguardia i especialista en temes dalinians, narra l’estada de Salvador Dalí al castell, com a soldat de quota. “Des de fa anys, diversos escriptors han publicat llibres relacionats amb la fortalesa-castell de Sant Ferran de Figueres, històries sobre personatges, construcció i raons de construir, sobre fets esdevinguts en el decurs del temps... El castell dona per a molt”. Dins la fortalesa, els Amics del Castell duen a terme una tasca de gran valor per a la ciutat. Sens dubte el repte més important de l’associació va ser, recorda Herrera, aconseguir una seu dins la fortalesa. Finalment, el Consorci va cedir unes dependències, que s’utilitzen com a sala d’exposicions per promocionar l’obra dels artistes locals i sala de conferències, on s’aborden temàtiques diverses i la tasca de difusió ha estat des de llavors un èxit reflectint-se tant en el nombre de socis, més de 420 en l’actualitat, com en el públic que aplega l’entitat en cada un dels seus actes.

Excel·lent ambaixador del castell de Sant Ferran, Herrera vol assaborir ara el temps de la seva jubilació al màxim: “l’associació comporta molta feina, aixecar-te, veure el sol, sentir la tramuntana, passejar, és importantíssim”. Herrera confessa que a escala personal viu un moment fantàstic, “només m’entristeix veure la situació que viu el país”. La seva dona Marisa, els seus dos fills i els seus quatre nets són el seu gran llegat. Herrera va ingressar l’any 1962 al Cos Superior de Policia amb la categoria d’inspector i va arribar a l’Alt Empordà, el 1963, destinat a la comissaria de Portbou: “era un temps ideal quan va començar el turisme, sense oblidar que va ser l’època en què em vaig enamorar i van néixer els meus fills”. El 1972 a petició seva va passar a la comissària de Figueres: “vaig arribar en plenes fires a la ciutat, en una època que eren espectaculars amb les carrosses i les majorets”. El 1985 va convertir-se en comissari: “es van aconseguir fites tan importants com erradicar els locals de prostitució del carrer de la Jonquera, ja fa trenta anys”. “Hauré d’escriure la meva biografia”, somriu, “perquè els meus nets coneguin tot el que he fet”. La seva trajectòria l’avala, sens dubte la seva tasca professional i cultural passarà a formar part de la història de la ciutat.