Figueres

"Dones com Maria-MercŔ Maršal fan molta falta ara"

La seva bi˛grafa, Llu´sa JuliÓ, reivindica el gŔnere i diu que ella "ha fet un relat global" del seu temps

08.11.2017 | 14:33
Llu´sa JuliÓ va ser a Figueres per presentar la biografia

Doctora en Filologia Catalana i catedràtica de secundària, Lluïsa Julià compartí vivències amb Maria-Mercè Marçal (1952-1998). Això li ha fet més fàcil escriure la biografia de la que està considerada una de les veus poètiques més potents de la llengua catalana contemporània. Parlem una estona amb ella, a la biblioteca de Figueres, on va venir a presentar el llibre.

L´any vinent es compliran vint anys de la mort de Maria-Mercè Marçal. Quanta enyorança.
En el meu cas sí, perquè era amiga i companya dels últims anys quan, juntament amb altres dones, portàvem el comitè d´escriptores del Centre Català del PEN. D´aquí va sorgir una gran amistat. Després ja va venir la malaltia. És una persona que es troba a faltar.

Potser ha calgut tot aquest temps per calmar les emocions i escriure sobre ella?
No tant això perquè jo, entremig, he patit altres morts molt doloroses. En principi, quan es va morir, no tenia previst fer la seva biografia, però passa el temps i vas veient com surten estudis i tesis que cada vegada s´allunyen més de la seva pròpia experiència vital. Vaig pensar, doncs, que estaria bé fer aquest relat, més lligat a la seva vida, en una persona que, com ella, la poesia estava tan estretament lligada a la vida. Per altra banda, vaig pensar també que d´aquí a vint anys molta gent que va ser protagonista de la seva vida, de la societat dels anys 70 i 80, no hi serien. Era l´ocasió de donar la veu a tots els testimonis orals, que han estat molt generosos, i oferir-la a les noves generacions perquè no només es parla de la Maria-Mercè, sinó de tota una època.

Que la conegués, a ella i la seva família, ho ha fet més fàcil?
Sens dubte, però, jo, durant anys, he treballat la seva obra. Vull dir que no és una biografia al marge de la seva obra sinó que, en primer terme, vol explicar-la. De fet, molta gent que l´ha llegit, han tornat a l´obra. Aquesta podria ser una altra finalitat del llibre, engrescar la gent a tornar-la a llegir amb més elements que ajuden a contextualitzar-la. Evidentment, no és l´única manera de fer-ho, però no es pot obviar.

Tampoc es pot obviar el compromís de l´escriptora.
I els més de dotze anys de militància molt activa en els organismes de direcció del PSAN. La seva obra és altament política. Aquests aspectes, doncs, que havien quedat més amagats, em semblava el moment de parlar-ne.

Vostè l´ha fet molt propera.
Una cosa és la investigació, que ha dut anys, i una altra és l´escriptura del llibre, que no és posar en net la quantitat d´informació que tenia, sinó una elaboració d´un relat a partir d´allò investigat. Moltes coses, doncs, han quedat en el calaix. Calia pensar en el llenguatge a usar, com aproximar-m´hi... Per mi, les biografies són textos literaris. Jo reivindico el valor literari del gènere que aquí no ha estat molt treballat. Miquel de Palol m´ha dit que he fet una biografia anglesa, però jo crec que li he donat un valor més, pretenia fer un relat bastant global.

El lector pot resseguir la vida de l´autora des que va néixer fins al seu comiat tan personal.
Sí, tenim tots els poemes de la seva malaltia. Ella havia tancat el seu cicle poètic molt jove, perquè amb setze anys fa tota la seva obra aplegada a Llengua abolida. Així hi retorna després d´haver estat molt abocada a la novel·la, La passió segons Renée Vivien, que va trigar deu anys a publicar-la. Durant aquell temps, va fer una feina molt important com a assagista. Molts dels seus articles, dels 90, estan recollits en un llibre on explica la seva visió de com analitzar els textos de les dones i afrontar-te a la tradició literària femenina, entre altres. Trobem a faltar com hauria afrontat la realitat d´ara.

De petita era introvertida però amb fortes conviccions.
Una seva cosina recorda que ja era un personatge de petita, tant per la seva voluntat d´aprendre ­ –era molt intel·ligent– amb una gran consciència, excessivament responsable. El seu pare va tenir molt clar que volia que les seves dues filles estudiessin, era innegociable. I la Maria-Mercè va donar una resposta brillant al que ell volia. Però quan va a Barcelona, on fa tota la transformació de trencament de maneres de viure, significa un daltabaix increïble en la relació amb el seu pare. Tot això ho va patir molt, però no va tirar enrere. Quan decidia una cosa, no tenia aturador, ho volia experimentar en la vida pròpia. Quan fas una biografia t´has d´adonar d´aquells moments claus que marquen. I entre el 1976-77 i el 1982-83 ella fa una evolució espectacular que capgira els conceptes tradicionals, de ser, d´estar al món, de relacionar-se.

A Barcelona, a la Universitat, s´adona que necessita aprendre.
Troba un grup universitari que tenia un bagatge cultural que desconeixia, i durant dos anys no va escriure, se sentia cohibida pensant que no en sabia prou.

Devia ser molt xocant.
Sí, però també estava agraïda a aquesta oportunitat. Després arribarà Llibres del Mall, fonamental en la seva formació. Un dels aspectes que més va treballar va ser la mètrica i el domini de la llengua. Els seus punts de referència eren Brossa i Foix.

També l´havia preocupat el tema de la dona.
Era el tema. Ella explica: "soc una dona que escriu i que ha reflexionat molt sobre l´escriptura des de la perspectiva d´una dona".

La biografia treu a la llum dades poc conegudes.
Sí, tant per mi com per molta altra gent. La Maria-Mercè era una persona que cremava etapes molt ràpidament. Allò que potser algú necessitava deu anys, ella ho feia en un parell. Fa uns canvis sobtats i d´això surt molta poesia.

La seva obra està intrínsecament lligada a la seva vida. Bevia de la seva força interior.
Ella deia que la poesia havia estat el seu esquelet intern per explicar-se, per ordenar el caos que l´imprevist desencadena. També és cert, però, que en el moment que passa a la novel·la, biogràfica per altra banda, havia deixat molt de banda la poesia. Potser perquè necessitava que li passessin coses molt importants per escriure. Escriure per escriure no ho feia.

El que sí que va fer va ser apropar amb la traducció la poesia de dones poetes russes i franceses.
Sí, ella, i altres com Maria Àngels Anglada, rescaten aquestes veus per fer-nos sentir hereves. Alhora, les poetes d´aquí se senten a l´alçada de les de fora. Perquè sempre se´n feia una interpretació a la baixa, els crítics eren els homes. Aquesta feina la fa molt bé la Maria-Mercè amb la traducció o agafant versos d´una altra i fent-ne la continuació. Tot això va construint la figura de l´autoritat femenina, que no té res a veure amb l´autoritarisme. Això és un guany per a les generacions actuals.

Per què la gent encara té tan present la seva obra?
Ella sabia xuclar de l´experiència d´allò viscut i ho transformava en poesia. També fa una poesia més intel·lectual, però on et pots sentir reflectida. I més que reflectir la realitat, fa un treball molt més interioritzat de trencar amb els esquemes de l´estructura mental endocèntrica. I després sempre l´amor i el desamor. Era una persona molt enamoradissa, que volia viure l´amor al màxim.

Essent com era una dona tan lluitadora, què pensaria del que està succeint ara al país?
Cap al final de la seva vida deia que potser havia arribat el moment de tornar a la política i que li agradaria ser eslovaca, és a dir, ser d´un país lliure, petit, però que s´havien atrevit. Nosaltres ho hem intentat però, de moment, amb una indefensió jurídica absoluta que només pots fer una roda de premsa internacional. Dones com ella fan molta falta, ara.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllašos recomanats: Premis cinema