Escriptor, biòleg i divulgador científic. Amb l’aigua al coll (Amsterdam Llibres) és un retrat-denúncia que posa sobre la taula el debat que existeix entre la medicina i les teràpies alternatives. Els protagonistes inicien un negoci a partir de la creença que beure aigua de mar cura tots els mals.

Un llibre que denuncia les pseudociències, com neix la idea?

Em dedico al periodisme i a la comunicació científica, i també he treballat durant deu anys en un hospital. Una de les coses que percebíem amb preocupació tots els professionals sanitaris, metges i infermeres, era que cada vegada més els pacients queien en les mans de les teràpies alternatives. Sempre hi ha hagut venedors de fum, xarlatans, gent que s’ha aprofitat de la bona fe i la desesperació de la gent, sempre hi ha hagut curanderos, però abans havies de buscar una mica més. Ara amb Google és molt fàcil trobar gent que et diuen el que vols sentir. Si tens un mal greu i et diuen que no hi ha cura, és molt humà que busquis respostes i intentis trobar solució, i per internet és molt fàcil trobar gent que t’enganyi i t’estafi.

I va decidir que fos en format novel·la.

Vaig decidir fer un llibre, i de denúncia o divulgació, d’assaig, ja n’hi ha uns quants, volia fer un format diferent per arribar a la gent qui mai llegiria un llibre d’aquests, amb un format de novel·la, més amable, amb uns personatges, una història i de manera satírica. És una altra manera d’abordar el retrat de la pseudociència.

El llibre és una crítica dura a tot aquest món.

Hi ha molta gent que cau en el món de les teràpies alternatives que no són teràpies, perquè s’ha demostrat que no funcionen, però molta gent pensa que no perd res per provar, hi cauen, i pel mig perden diners i la salut. Quan vius tot això de prop, t’adones que pot arribar a ser més perillós per diversos motius: de vegades la gent va al metge, li donen un tractament que no li agrada, i pensa que abans provarà una altra cosa, i comença la quimioteràpia més tard del que li tocaria. La malaltia ha avançat i és més difícil de curar. De vegades alguns tractaments d’aquests alternatius tenen més efectes secundaris o interaccionen amb la medicació, llavors sí que és preocupant.

Reflexionar seriosament davant el tema és l’objectiu?

La idea és que sigui una novel·la, perquè sigui fàcil de llegir i es donen arguments al lector perquè es faci preguntes i analitzi coses que sentim a dir. Es parla per exemple de la teoria de la conspiració: tots els metges estan comprats per les farmacèutiques i volen que estiguem malalts. Home, parem un moment a reflexionar en això! Els metges no paren de dir-nos que fem vida sana, que mengem fruita i verdura, que fem exercici físic, que no fumem, si realment volguessin que estiguéssim malalts per haver-nos de medicar, dirien altres coses. Comenten que hi ha la cura del càncer, i no ens ho diuen. Escolti, que els metges no es moren de càncer i tenen familiars que es moren de càncer?, que els rics i poderosos no es moren de càncer? Steven Jobs es va morir de càncer, si hi hagués una cura de càncer amagada, no ho sabríem? Si els metges visquessin 150 anys, potser sí que sospitaria que ens amaguen una informació, però viuen com la resta de la gent. Seria fantàstic que l’aigua de mar, com es diu al llibre, curés un munt de malalties, però ens hem de resignar a la realitat i és que l’aigua de mar no serveix de res.

La novel·la es publicà en un moment de debat important entorn de l’homeopatia.

Hi ha un metge que diu que una cosa que provoca tos, si la dilueixo milions i milions de vegades, anirà bé contra la tos, d’això ja fa 200 anys. Ho rebatem i demostrem amb experiments arreu del món que no és veritat, però, què fan els homeòpates i totes les teràpies alternatives?, doncs, dir que la realitat no m’agrada, surten uns resultats que no m’agraden, però jo dic que sí que funcionen sense cap base. Un altre problema és que la gent confon remeis naturals amb homeopatia i es pensa que són plantes i res més lluny de la realitat. Hi ha moltes plantes que funcionen i la majoria de medicaments es basen en plantes, però l’homeopatia és una cosa que també fabriquen farmacèutiques i és una cosa que no té res de natural. La realitat és tossuda i resulta que l’homeopatia no funciona, el reiki no funciona, igual que moltes d’aquestes coses i ho hem d’acceptar igual que acceptem que no tenim una cura per a l’esclerosi lateral o per a molts càncers.

Falta cultura científica per poder ser més crítics?

La gent té molt desconeixement científic, però també el que passa és que es barreja fe i ciència. Pots resar i creure que t’anirà bé contra el dolor, la fe és molt lliure. El problema és que hi ha gent que ven, com si fos ciència, coses que no ho són. Sí, fa falta cultura científica, però jo també entenc que, davant una malaltia greu, vols provar-ho tot. És molt humà. Aquí també hi ha el problema que les autoritats han deixat fer, i això també és greu. La gent, en moments de desesperació, és fàcil que caigui, però fa falta ser més crític davant certes persones com ara un pagès de Balaguer que diu que té la cura de l’Ebola. No pot ser que tots els científics del món estiguin equivocats i que ell tingui la veritat. Quan jo tinc un descobriment, fins que no és compartit que per tota la comunitat científica, és com si no el tingués. Cal que les autoritats s’hi posin més seriosament i no deixin que gent d’aquesta s’anunciïn impunement a qualsevol lloc, que és el que passa. Tu pots anar a internet i trobar gent que diu que cura el càncer, la sida i moltes altres coses.

Existeix un perfil de persones que hi cauen amb més facilitat?

Hi ha gent que amb la realitat sembla que no en tingui prou i hagi de creure en ovnis, en esperits, en ànimes, en àngels, en coses sobrenaturals. Una cosa que ha passat molt és que s’ha abandonat la religió, i en general la gent necessita creure en altres coses. Ara s’han posat de moda altres religions com el budisme, les teràpies alternatives, la medicina xinesa, el reiki, energies màgiques que ningú ha vist mai i diuen que existeixen. A molta gent li agrada creure’s especial, creure que tots estan enga­nyats i ells són els escollits i li agrada dir que les vacunes són dolentes, després està la gent que es troba en una situació de fragilitat i ho prova.

Quins altres temes toca?

Hi ha uns personatges, una història d’amor, gent que s’enfada i es reconcilia, i també és un retrat de la realitat científica i de com funciona. Hi ha pel·lícules de periodistes, d’advocats, de metges i la gent es fa una idea de com treballen, però no hi ha novel·les de científics, o sèries. Aquí el protagonista és un científic, que mostra aquesta realitat i ell va explicant com treballa, fent-se evident que l’opinió no importa, que el que importa són els fets. A banda de posar la lupa en el món de les pseudociències, es tracta que el públic es familiaritzi amb el món de la ciència.

Ha estat molt criticat per aquest llibre?

La gent viu tot el tema de les teràpies alternatives com una religió i se sulfura, tot i que racionalment està molt clar. A la ciència, hi ha moltes coses que no se sap, però altres s’han demostrat que no funcionen, tot i això hi ha gent que es nega a acceptar-ho, perquè és la seva creença, la seva religió i, si els ataques, s’ofenen molt. He rebut moltes crítiques, et diuen que estàs comprat per les farmacèutiques, però jo intento ser molt didàctic. A la gent que hi creu, no els convenceràs, és una religió. Però de tant en tant passa, com ara un metge que feia 30 anys que estava amb l’homeopatia i va veure que no funcionava i va renunciar a la fe. Al llibre, intento que la gent s’adoni que teories com la de la conspiració, no s’aguanten per enlloc, o que l’aigua de mar no serveix per a res. Si fos sana, els països del món que són pobres, no donarien aigua de mar a la seva gent perquè no es morís?