La figuerenca Àngels Bassas, considerada Millor Actriu al Festival de Cine i Curtmetratges de Sant Andreu de la Barca per `Pàtria', va reivindicar, en recollir el premi Oriana 2017, el paper de les actrius, sobretot a partir dels quaranta, compartint el guardó amb tot l´equip i dedicant-lo a les persones que l´1 d´octubre "van rebre patacades tenint els braços alçats". La pel·lícula també s´ha endut el premi al millor guió original, signat a quatre mans per l´escriptor barceloní Pau Gener i el director de cinema empordanès Joan Frank Charansonnet.

Enhorabona, s´esperava que el seu paper de Germana Dolors fos premiat?

La veritat és que no, perquè Pàtria tenia cinc nominacions i competia amb pel·lícules molt bones com Estiu 1993 i en la categoria d´actriu, amb intèrprets com Núria Prims o Bruna Cusí. El meu personatge té poc paper, així que encara té més mèrit que un secundari s´emporti el premi a Millor Actriu. Pàtria també va aconseguir el Premi al millor guió, escrit per Pau Gener i Joan Frank Charansonnet. La pel·lícula ja havia estat premiada al Festival de Niça i esperem que això sigui la prèvia perquè ens nomenin als Gaudí, m´agradaria molt.

Com és el paper que interpreta?

Pàtria és una pel·lícula molt masculina, i de fet el meu és l´únic personatge femení amb una certa entitat. La meva trama passa al monestir: és una monja ambiciosa, la Germana Dolors, que busca el poder dins el convent on estan i fa coses molt reprovables, intenta per tots els mitjans posar-se al capdavant, i fins i tot enverina la cap del convent. És descoberta, la jutgen, se l´emporten i de fet acaba fatal.

Li ha agradat fer de dolenta?

És divertit situar-te en una època diferent de la teva, vestir-te de monja, fer un personatge tan allunyat, és un privilegi. El jurat em va dir que els havia encantat la meva feina i és fantàstic aconseguir amb poques seqüències que la gent digui wuau! Quan vam estrenar la pel·lícula, fèiem cinefòrums, la gent em feia preguntes i ja vaig tenir la sensació que el meu personatge havia agradat.

El premi el va dedicar a les dones i actrius de més de 40.

Claríssimament vaig aprofitar el premi per fer una petita reivindicació que va ser aplaudidíssima, perquè li vaig dedicar a les dones i actrius de més de 40 anys. Probablement la professió d´actriu és l´única del món en què una senyora professional, que ja té premis, que té una trajectòria llarguíssima, per aquesta qüestió de l´estètica, a partir d´aquesta edat, la seva feina ja no és buscada. Després quan ja ets una abuelita, ja tornes a tenir-ne, perquè no hi ha tantes abuelites bones. Però les dones, a partir dels 40, és quan estem millor, estem en plenitud, bellíssimes, precioses i a sobre tenim la maduresa i el bon pòsit del bon vi. És quan hauríem de tenir feina per mostrar això i ens costa molt trobar papers per nosaltres. Per això en el meu discurs vaig dir: "Senyors guionistes, escriguin papers per nosaltres!". Hem de seguir lluitant perquè la presència femenina sigui visible i sigui equiparable a la masculina, queda feina a fer.

Algun projecte a la vista després de Pàtria?

Preparo el famós monòleg Molly Bloom de l´Ulysses, la famosa novel·la de James Joyce, que acaba amb aquest soliloqui de la dona del protagonista. És com si poguessin sentir els seus pensaments i sentiments, un paper que fa molts anys va fer la Rosa Novell i ara el faré jo, del 28 de febrer al 25 de març, a la sala Muntaner de Barcelona, dirigida per l´Artur Trias. És una cantant d´òpera, així que canto petits fragments, un repte com a personatge que em fa il·lusió. A més és un text molt interessant: una dona que fa més de deu anys que està casada, té un amant, i assistir com a espectador a aquest soliloqui femení, amb molt sentit de l´humor, molt sexual, per això es va fer tan famós.