Eugeni Déu té 95 anys. Va néixer i viu a Llançà. És comerciant. Es va casar i té un fill i una filla. Durant quaranta anys va mantenir amistat amb l´autor de 'Poemes de l´alquimista', Josep Palau i Fabre, de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement.
Em recordo del dia que vaig conèixer Josep Palau i Fabre, en un dinar a casa de la Llucieta Malagrava, a Llançà. Hi havia l´escultor Guillem Duran, l´Eugeni Déu, la Llucieta i jo. Érem als anys 80, quan Palau ja era un home de prestigi reconegut en els cercles literaris. La imatge mostra Palau i Fabre, al centre, a casa de la Llucieta Malagrava, una dona sàvia que humilment s´autodefinia com una dona sense estudis. I jo trobava aquells lúcids llançanencs allà reunits com si el déu que els inspirava volgués fer-me´ls conèixer. Palau parlava d´anar aquí i allà i buscava amb la mirada l´aprovació d´Eugeni Déu. Hi havia entre ells dos una complicitat que venia de lluny.
Com vàreu conèixer en Palau i Fabre?
Vaig conèixer en Josep Palau i Fabre un dia que feia una visita a un terreny que havia comprat a Grifeu, a Llançà. Palau anava vestit amb un abric que li arribava fins als peus. Devia ser l´any 1961.
Palau fou molt amic i expert de l´obra de Picasso. Penseu en una correlació Déu-Palau i Fabre?
No...no. Jo soc un home sense estudis fascinat per l´art, la literatura... la cultura. I Palau va significar poder-hi accedir amb el seu guiatge.
No hi ha dubte que vàreu allargar l´estada de Palau i Fabre a Llançà. Palau era un home inquiet, imparable, que troba un amic disposat a deixar el que sigui per seguir-lo on volgués anar. En el tàndem Palau-Déu hi havia un intercanvi gratificant?
Jo m´avançava a tot el que Palau necessités... I Palau vessava cultura.
Des de fora no sempre la vostra amistat va ser considerada un tàndem, on cadascun donava i rebia.
Em deien que feia de taxista... Però la realitat era una altra cosa que m´apassionava.
Què va significar fer-se amb un home com Palau?
Exposicions, viatges, coneixences... Palau m´obria la porta del seu món.
Palau era un llop solitari. Quan s´enfadava s´enfilava per les parets. Vàreu topar alguna vegada?
Una vegada. Sí, vàrem estar gairebé dos anys sense fer-nos.
Recordo l´Eugeni Déu amb el patí, com un Neptú arribant a la platja del Port de Llançà i a Grifeu. El tàndem té molt de Robinson Crusoe?
La natura el captivava. A Grifeu, s´ajeia a la sorra i se sentia compenetrat amb les forces de la terra.
Quants anys de navegar amb el patí?
Vint-i-cinc de navegar amb patí de vela.
Al vostre llibre 'Moments viscuts al costat de Josep Palau i Fabre', al capítol tercer, "Palau les dones o les dones de Palau", parleu de la passió de l´amic per les dones.
Palau era enamoradís. El seu mite femení era la Greta Garbo. Les rauxes sentimentals de Palau davant la presència d´una dona era com posar un drap vermell davant d´un toro...
No hi havia també molt de la passió de les dones per Eugeni i de l´efecte bumerang que produïa sobre vós mateix?
Què us diré...
Palau va deixar unes memòries?
Certament, Palau havia escrit sobre el que havia viscut. Un dia de l´any 1985 me les lliurà demanant-me que les guardés i llegís, si volia. Divuit anys més tard, em va dir que les hi tornés. I li vaig contestar: "Tal com me les vares confiar, te les retorno intactes".
Palau i Fabre, l´alquimista, tria uns títols molt suggeridors per als seus llibres: 'L´aprenent de poeta', 'Càncer', 'L´alienat', 'Laberint', 'Atzucac'.
"L´home és un animal que es busca". L´home explora desesperadament per trobar la pròpia identitat. Pensava així i m´ho deia amb aquestes paraules. L´estiu de 1937, des d´Eivissa, ja tenia la intuïció de la idea dels 'Poemes de l´Alquimista'. Però s´anticipava massa al seu temps, a la postguerra.
Per què l´alquimista?
Palau es veia ell mateix autor i actor. "Jo era el meu propi experiment", deia. La lectura de Rimbaud i de Llull li revela la idea d´alquímia.
Va obtenir el reconeixement de seguida?
No. No agradava el llenguatge amb certes crueses. Ni tampoc l´actitud rebel de Palau, que l´identificava amb un maudit. Per a les elits del moment, noucentisme i postnoucentisme, l´alquimista era un crit contra aquella societat.
Dels anys 30 als 60 el referent és Carles Riba. I ningú qüestionava la seva idea quan deia que la poesia es realitza en la manera; és un ús, el més refinat, de la paraula. És una cristal·lització volguda per la qual allò que era inapercebut resta manifest. La poesia és un fi per ella mateixa. Palau entén la poesia com un mitjà d´experimentació i d´exploració personal.
Palau respectava molt Carles Riba tot i les diferències... Quan es va sentir ignorat i rebutjat, se´n va tornar a França.
Per què la Fundació Palau i Fabre a Caldes d´Estrac?
En Palau volia que la Fundació fos a Llançà. Les primeres passes les vam fer en el meu poble; malauradament no van arribar a bon port. En temps de l´alcalde Pere Vila, Llançà li va dedicar el passeig marítim que va rebre el nom de passeig Josep Palau i Fabre. Tinc un bon record dels homenatges del poble de Llançà i del seu alcalde, Pere Vila. Va anar així: l´abril del 2006, per iniciativa meva, es va col·locar el monòlit de Grifeu, i l´Ajuntament hi afegí una placa commemorativa. Jo volia fer ressaltar la personalitat de Palau i Fabre. I també per iniciativa meva, es col·locà el monòlit de La Gola, on es pot llegir el poema Pedra. Jo voldria que fos recordat...
Heus aquí el testimoniatge d´una autèntica amistat: Eugeni Déu i Palau i Fabre.
