El llibre L'estació de Portbou conté poemes de Jordi Carrió i fotografies de Manel Esclusa. Dues veus -coincidents- expressen el drama de l’exili i els conceptes simbòlics que pot suggerir una estació fronterera en uns tràgics moments de la història. El poeta Jordi Carrió diu, en paraules, els mateixos sentiments expressats a través d’una càmera per Manel Esclusa: imatges belles, colpidores, genials. És un llibre d’ombres. Les fotografies són en blanc i negre. Més negre que blanc, perquè “la llum ferida troba refugi en l’ombra”.
L’obra publicada per Curbet es presenta diumenge, (11.30 hores) a la Sala de Duanes de l’estació Internacional de Portbou, com a activitat de cloenda de la segona edició de l’Escola d’estiu Walter Benjamin que se celebra entre el 21 i el 24 a Portbou, i que està dedicada enguany a la memòria, infància i exili del filòsof a partir de La infantesa a Berlín entorn 1900 de Walter Benjamin.
L’estació de Portbou
El recinte de l’estació de Portbou fou un trist escenari de les atrocitats del segle XX. Les andanes, les seves parets i els seus murs estan impregnats de la por i del dolor soferts, només cal saber escoltar en el silenci. Les petjades sorolloses s’han incrustat a les parets, igual que els neguits. Els sorolls eixordadors dels trens es fonen dins els túnels. Van al futur. Potser a la utopia. Es perden en la foscor. De nou el silenci. Un silenci que parla del passat, perquè “A l’estació de Portbou no hi té parada la memòria” com descriu Jordi Carrió a les pàgines del llibre. Aquesta obra és el resultat d’una experiència “in situ” dels seus autors. Com han sentit el cor de l’atribolat Walter Benjamin bategar de neguit i d’emoció en dirigir-se al comandament de la duana! És un llibre de poemes i fotografies que, a partir d’un indret desolat i indissolublement lligat a Walter Benjamin, proposa una reflexió sobre Europa i allò que les fronteres representen avui.
La davallada dels valors van propiciar la privació de llibertat, les persecucions i la mort. El món era un paisatge devastat, erm. L’home n’era el culpable. El poeta així ho expressa: “campanes sense batall, plors sense consol, ponts sense passeres, mar sense riba, platges que no acullen els cossos ofegats, finestres que no s’obren mai, fonts sense brolladors”.
La sentència final aclapara: “L’humà s’ha extingit”. La fotografia que acompanya és la d’una figura humana tan enfosquida que resulta impossible veure’n el rostre. Un humà extingit. És a dir, desaparició dels valors fins ara atribuïts a la condició humana.
