Tot va canviar amb una frenada en sec enmig de l'autopista el 2007. Pilar Abel Martínez (Figueres, 1956) tornava de Sabadell amb un amic i una de les seves filles, que havien iniciat una conversa sobre pintors. Fins aquell moment havia guardat el secret que li va transmetre la que tenia per àvia paterna en explicar-li que el seu pare era un dels artistes més coneguts de tots els temps. «Si sabéssiu qui és el meu pare...», va intervenir Pilar Abel Martínez en aquella conversa de carretera.

«Salvador Dalí», va assenyalar per tancar una frase que va portar el conductor a trepitjar el fre i va guanyar el suport instantani del seu entorn en la reclamació que va començar fa deu anys i que podria acabar el pròxim 18 de setembre. Aquesta és la data del judici que dirimirà, després d'exhumar el cadàver del pintor surrealista per fer proves d'ADN, si les històries que l'àvia i la mare van explicar a Pilar Abel i que ella creu són certes.

La cita judicial i l'operació que va despertar l'artista del seu son, a més, han creat tal ressò mediàtic que ha decidit posar terra pel mig i refugiar-se per uns dies a Oviedo. Ha anat a Astúries a contemplar l'obra que un admirador ha dedicat al seu suposat progenitor, a qui, diu, no hauria deixat morir sol si hagués sabut que seguia les seves passes amb interès. L'obra en honor al seu suposat pare l'ha portat a gaudir de la ciutat uns dies que acabaran en breu. I malgrat que cercava l'anonimat, no l'ha trobat.

«Em paren molt pel carrer, soc bastant coneguda», apunta Pilar Abel, mentre escura un cafè americà en un establiment del centre de la capital del Principat, on, assegura, són molts els qui la paren per donar-li ànims. «Em pregunten si soc la filla de Dalí i sempre els contesto que fins al pròxim dia 18 no ho sabré», explica per agrair després l'afecte que ha rebut: «Em diuen que tingui sort i em donen molts ànims».

Comenta que, de moment, suporta la incertesa, i «porta bé l'espera» prèvia al judici, gràcies al suport dels que l'envolten, entre ells les seves filles. I en mirar enrere recorda que durant la seva infància Dalí li passava la mà pel cap i li comentava a la seva mare: «Aquesta és Pilar, la meva filla». Mai van arribar, no obstant això, a mantenir una conversa que suplís la multitud de mirades que es creuaven en trobar-se a Figueres i que, diu la demandant, que és parapsicòloga i va protagonitzar durant anys un programa de pitonissa la televisió, «valien més que cent paraules». «En veure aquell senyor i com anava vestit, et quedaves una mica impactada», explica per justificar la seva falta d'atreviment a escassos metres del pis d'Oviedo que li ha prestat l'autor de l'obra que ha vingut a contemplar i on va arribar buscant un oasi de tranquil·litat.

Sap també, a través de la seva amiga Paquita, que treballava per al pintor, que aquest s'interessava per ella. «Li pagava 2.000 pessetes perquè l'informés sobre com estàvem la meva mare i jo», diu abans de lamentar que no va ser fins a la defunció del pintor, el 1989, quan la seva companya d'infància li va fer aquesta revelació.

«Si m'ho hagués dit abans, no hauria mort sol», destaca després d'assegurar que la seva reclamació no respon a l'interès econòmic, ja que «mai he pensat en l'herència. No ho he parlat amb el meu advocat, vull reconeixement». «Si passa alguna cosa estranya» i els Jutjats no li donen la raó, seguirà lluitant perquè se la reconegui com a filla d'un artista al qui l'uneixen el caràcter i «les nostres capacitats extrasensorials». Com a prova exposa les seves habilitats com parapsicòloga i els mons que Dalí va portar a les teles.