Les emocions són la base de «Tempo Rubato», l’obra més personal de la «cantaora» Mayte Martin que ha convertit “les experiències més potents de la meva vida” en un dietari musical. Aquest dissabte puja a l’escenari del Festival Portalblau.

Mayte Martín s’ha deixat portar al llarg dels anys per camins musicals diversos, com el tango, el bolero o el flamenc. Ara, a l’Escala cantarà la seva vida.

Tempo Rubato és el seu treball més personal?

Tempo Rubato, que així es diu l’espectacle que presento a l’Escala, és un diari sonor, una col·lecció de cançons que jo he anat component al llarg de la meva vida. En el moment que ja havia compost quatre o cinc cançons, ara fa 22 anys, per descriure amb la meva guitarra el que sentia, les vaig donar a Joan Albert Amargos perquè fes uns arranjaments per a quintet de corda. Sempre he sentit que el so de la corda atorga a les coses el màxim to melancòlic que pot tenir i aquesta col·lecció de cançons són quasi totes en to de desamor. Li vaig encarregar un so clàssic que no tinguessin res de flamenc, això ja va implícit en la meva veu, en la meva manera d’afrontar-me a les melodies, així al llarg dels anys cada cançó, fruit de cada vivència potent que tenia... s’ha convertit en cançó.

Després de dues dècades, per què ara arriba el moment de publicar-les?

Ara ha arribat un moment en què he tingut desitjos de compartir aquesta música amb el meu públic, amb la meva gent. Fins ara ho compaginava amb la resta de projectes, era com escriure els fulls d’un diari, les coses que m’han passat convertides en música.

El títol en si ja té un matís molt especial...

Té molts matisos, Tempo Rubato és un terme musical, significa que la música es matisa, s’accelera o es desaccelera en funció de la necessitat del solista i una mica això és el que ha passat amb aquest treball, ha anat prenent forma, al so de les meves vivències, al ritme de les experiències de la meva vida...

L’amor mou aquestes composicions i en general la seva música al llarg de la seva carrera?

A mi em fa compondre l’amor i sobretot en el seu matís últim, que és el desamor. Rarament he compost alguna cosa en un estat d’eufòria, alegria o felicitat. L’alegria, la felicitat i la il·lusió això té continent en el cos i en l’esperit. Tinc un recipient infinit per als sentiments bons, però allò que no es pot contenir és el dolor, la tristesa, aquests sentiments els haig de drenar i la música és la via.

És un espectacle trist? Com el definiria?

És melancòlic i en molts casos hi ha molts temes que són esquinçadors, però el que és meravellós és que molta gent s’identifica amb totes i cada una de les coses que aquests temes expliquen. Qui no s’ha enamorat? Qui no ha viscut un desamor? Són sentiments universals. Després de cada concert, a cada persona li agrada més una cançó o una altra i això té a veure amb el que ha viscut.

Després dels anys, com sent que ha evolucionat en l’amor?

Quan canto una cançó, sé que és una cosa que he viscut i sentit i, per descomptat, amb la qual m’identifico, perquè aquella era jo, i jo vaig estimar i desestimar, però ja no m’està passant això, l’evolució vital està present, perquè un creix i la manera d’afrontar-se a l’amor i al desamor és diferent. Hi ha una evolució musical i vital, que fa per mi molt interessant aquest treball, molt especial, no és com quan agafes una sèrie de temes i fas un repertori, estàs cantant la teva vida.

Quins són els seus companys de viatge en aquest treball?

Els components del Quartet Quixot, amb el contrabaix de Ximo Clemente, perquè els arranjaments són per a quintet de corda. Tinc la guitarra de Pau Figueres i la percussió del seu germà Arnau Figueres. És una percussió molt delicada, perquè és corda el que estem tocant, són temes molt sensibles en el seu contingut i pel que fa als arranjaments, que són molt artesanals. El disc s’ha gravat a Music Land, perquè reunia tots els requisits que buscava: qualitat, bona gent i un paratge únic.

És el primer cop que escoltarem aquest treball a l’Empordà...

A Banyoles vaig fer el primer concert d’aquest espectacle, però aquestes coses evolucionen molt, tenen tant contingut i detall que, a mesura que fem concerts, es va fent sòlid i fluid... va prenent cada cop una dimensió més gran i ara venim a l’Escala, estem feliços i contents de participar en el Portalblau.

Tot i que els seus inicis van ser en el flamenc, la seva música ha evolucionat constantment.

Vaig començar cantant flamenc, des que tinc ús de raó. A casa s’escoltava i jo imitava les veus, vaig aprendre els palos del flamenc sola, va ser una música que em va atrapar i em va fascinar completament, però sempre he estat un ésser predestinat a la música, a prendre part activa d’ella i a disfrutar-la... i que sigui la cosa més important de la meva vida. Molt aviat em vaig apassionar per altres estils musicals com el tango, la música brasilera i el bolero, vaig conèixer de forma casual Tete Montoliu i vam fer un disc junts. Curiosament tinc més discos de bolero que de flamenc, perquè faig en cada moment allò que es cou a dins meu, i sense pressa. L’enemic de l’art són les presses i l’ambició, jo no sóc gens ambiciosa, només ambiciono temps en aquesta vida.

Per quan el disc Tempo Rubato?

A l’octubre surt el disc i després serà quan hi haurà una altra tanda de concerts de presentacions. Aquest és l’últim concert de l’estiu.