"Allò d'espanyolitzar els nens catalans ja existia l'any 40". Qui ho ha assegurat és l'escriptor J. N. Santaeulàlia, autor de la novel·la 'La sorra vermella' (Proa), fent referència a l'espanyolització que, com assegura, sofrien els nens catalans a l'escola de l'Espanya postguerra civil i la famosa frase del que va ser ministre d'Educació, José Ignacio Wert, al Congrés dels Diputats del 2012: "El nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans". Santaeulàlia sap del què parla, ja que la seva obra té molt a veure amb els nens catalans en l'època dels 40. 'La sorra vermella' té com a context la Barcelona del 41 i com a rerefons els nens robats del franquisme. Poc després del final de Guerra Civil, al desembre de 1941, dos amics anarquistes, Pedro i Quilis, tornen clandestinament a "l'infern" de Barcelona, des de l'exili francès, per buscar-hi una nena petita, filla del primer i de la Núria, una noia afusellada per les tropes franquistes.
Santaeulàlia ha assenyalat que el nervi principal de la seva novel·la és l'amistat entre dos personatges que es troben exiliats a França i tenen la necessitat de tornar a Barcelona amb tot el que això representa. Per dos exiliats anarquistes tornar a la capital catalana, que era "un infern de repressió i penúria", després de la Guerra Civil, significava posar en risc la seva vida. "Busquen una nena perduda o robada, que havia quedat orfe i que han de mirar si és viva i on és, i si poden aconseguir quedar-se-la o robar-la i tornar a la Catalunya francesa amb ella". L'heroi de la història és el Pedro, un immigrant d'origen asturià que parla català, que "sempre està vist des de la distància i a través de testimonis i mai parla en primera persona".
A l'autor li interessava especialment el tema dels nens robats del franquisme. Després de la Guerra Civil van quedar "moltes criatures orfes que van acabar als hospicis i que eren sotmesos a un programa d'espanyolització i d'adoctrinament en el catolicisme. Allò d'espanyolitzar els nens catalans ja existia l'any 40", ha apuntat. Segons Santaeulàlia, "moltes famílies benestants que estaven bé amb el règim franquista anaven als hospicis i de sotamà aconseguien que els hi deixessin un nen com a fill adoptat, segons determinats artilugis legals o il·legals".
En l'origen de la novel·la no hi apareixia la Clara, la nena perduda que busquen els dos anarquistes. Hi havia en un primer moment una història d'amor entre l'anarquista i una noia de les Joventuts Socialistes durant la Guerra Civil. Se li va ocórrer a l'autor que si l'anarquista havia de tornar a Barcelona necessitava una raó molt poderosa per fer-ho. "No hi ha cap raó més poderosa que la que l'obliga a exposar-se per recuperar una filla".
Si una cosa queda clar al llibre de Santaeulàlia és que en una guerra o en una història no hi ha ni bons ni dolents. "Si hem de triar un dels dos bàndols, el republicà tenia més legitimitat i raó i fins i tot des d'una posició moral, tot i els seus molts errors, incloent els crims que es van cometre, però fins i tot el bàndol republicà estava sotmès a un grau gran de contradicció dins dels seus propis bàndols que també tenien les seves pròpies contradiccions".
El protagonisme de la ciutat de Barcelona
Barcelona no és un mer context en aquest llibre, sinó que es converteix en protagonista. L'autor, nascut l'any 55 a Banyoles, espera que algun lector vell que va viure als anys 40 a la capital catalana li pugui dir si s'ha acostat a la Barcelona d'aquella època. Santaeulàlia s'ha documentat amb testimonis orals, a través de memòries i biografies i de la premsa, sobre tot l'hemeroteca de 'La Vanguardia'. "Era una Barcelona en plena reconstrucció després dels bombardejos, era una Barcelona reprimida, sotmesa, molt callada, grisa, afamada i amb gran penúria", en un moment en el qual "el franquisme està a dalt de tot perquè encara creu que Mussolini i Hitler guanyaran la guerra d'Europa", ha apuntat.
L'escriptor utilitza diferents idiomes en el transcurs del llibre: el català, el castellà, l'anglès, el francès i fins i tot l'esperanto. "Fem una novel·la amb 60 personatges que es troben a Barcelona en una època amb molta presència de castellanoparlants sobretot en el sector anarquista", ha apuntat. Creu que "no era eficaç" fer una novel·la monolingüe ja que era més creïble i real que uns parlin en català, castellà o francès.
Una de les característiques del llibre és que no segueix una cronologia lineal, sinó que va fent salts en el temps. "En cada episodi em plantejava, primer, on el posava cronològicament per fer créixer la tensió narrativa i, segon, qui explicava cada cosa en cada capítol". Per això, ha afegit, hi ha monòlegs, capítols en tercera persona focalitzades en un personatge, tercera persona que sembla escrita...
"Mai és tard per aprendre"
Ha ressaltat que en aquesta novel·la ha après que mai és tard per aprendre. "Narro històries des de fa 30 anys, però aquesta novel·la m'ha suposat molts reptes i solucions molt tècniques, és més important la tècnica narrativa i la veu, que no la història en si i en aquest cas, la història ha estat de lenta maduració".
Sobre la Guerra Civil espanyola, ha assegurat que les seves conseqüències expliquen moltes de les coses que passen actualment a Catalunya. "És com escriure una novel·la sobre el present perquè moltes coses d'aquestes ens condicionen. Si algú llegeix la novel·la, veurà que el problema català no és pas una cosa de fa dos anys, sinó que fa moltes dècades i segles que existeix". Així mateix, ha declarat que no va voler ser partidista.
"L'ànima espanyolista més rància"
S'ha mostrat convençut que en "l'ànima espanyolista, la dels més rancis, hi ha el mateix d'aquella època, les mateixes creences, els mateixos postulats i la mateixa idea d'Espanya que és la seva propietat i que la resta s'han de subjugar al que ells pensen d'Espanya. Aquesta idea franquista "perviu molt amb fórmules democràtiques i liberals i si hi treus el maquillatge, a sota hi ha el mateix".
