'Somniem en allò que desitgem i no aconseguim'

'Al·legorismes profans' arriba sis anys després de 'L´agulla del destí'. Sembla un llarg viatge. Com l´ha viscut? Era el moment adequat perquè aquest poemari veiés la llum?

No crec que la poesia pugui sorgir de la pressa, si més no, en el meu cas. Un cop reunits els cinc reculls a L´agulla del destí, vaig pensar que tardaria molt a poder-ne fer un altre. Però sempre arriba un dia que hom necessita escriure sobre allò que sent i/o allò que veu...

Els poemes necessiten el seu temps. Com han anat sorgint aquests versos?

Com solen sortir sempre: es presenta aquell dia que estàs sola i la casa en silenci i hi ha quelcom que et somou l´interior. Pot ser un sentiment nostàlgic, o un de pena, o quelcom que t´omple el cor de joia, o simplement alguna cosa que has vist fora del teu reducte generosament sacralitzat i que t´ha colpit l´ànima€ No hi sol haver un propòsit exprés, però sí un motiu, una causa, un ànim de crear, d´exterioritzar, de compartir€

Ha copsat una evolució, respecte als anteriors poemaris? Com s´ha sentit?

No sé a quina mena d´evolució et refereixes, la veritat és que no m´hi havia fixat, però pensant-hi, potser et diria que aquest poemari és més uniforme, no hi ha tanta varietat temàtica com en l´anterior i els simbolismes són més mitològics que en L´agulla del destí. Sí, però, la majoria dels poemes són en segona persona, una tècnica que permet implicar més directament el lector i que es faci seu el poema.

Ha buscat un camí per aprofundir més en el jo interior o en el món que l´envolta?

M´he adonat que la meva poesia posa èmfasi tant en una cosa com en l´altra; el jo interior sempre hi és present, però també el món que m´envolta, l´un no pot anar deslligat de l´altre, sinó, segurament vorejaria la insensibilitat.

Vostè mateixa parla del fet de fugir de la presó del temps de somniar. Això darrer és molt important. On la duen els seus somnis?

Em duen a allò que voldria i no és. Suposo que somniem en allò que desitgem i no aconseguim.

La poesia és el camí per engendrar bellesa. És això el que cerca?

Doncs, sí. Cerco crear una imatge bella encara que sigui a partir de la tristesa, que potser engendra imatges poètiques d´una intensitat superior a les que genera l´alegria.

En el pròleg, Sam Abrams parla de com vostè és capaç de copsar les virtuts de la condició humana. La humanitat encara és inspiradora malgrat tot el que succeeix? Vostè es remet a drames com el sirià.

A tots ens afecten els drames que els humans generem i és obligació del poeta fer-se´n ressò. Aquells infants només sobreviuran si els pintem el futur de verd esperança i aquesta missió és en mans de tots, també dels poetes.

Abrams també apunta que l´art no és un refugi per allunyar-se de la vida, sinó que és l´eina que l´ajuda a fer-ho. Hi està d´acord?

Sí, certament, què faríem si no omplíssim els nostres dies amb petites dosis d´art, que al cap i la fi és bellesa? La nostra existència seria lúgubre i ens sobrepassaria. Només l´aconseguirem dominar si procurem embellir-la, encara que sigui des de la més simple modèstia.

Abrams qualifica la seva poesia de delicada i en destaca alhora la fortalesa, una poesia que no té por de la veritat. El poeta sempre ha de ser la consciència viva?

La veritat és la meva premissa, encara que sigui envoltada de símbols i de metàfores per tal de donar-li l´ambigüitat que el lector necessita per poder tenir el seu somni particular a partir d´uns simples versos, talment com ho faria amb la visualització d´unes imatges pictòriques.

En aquest volum l´acompanya la filòloga Anna Maria Velaz, per a molts, en una faceta molt desconeguda, la d´aquarel·lista. Com va sorgir la idea?

Va ser molt espontània, molt poc pensada; tenia la necessitat de compartir amb ella els meus poemes i ella volia implicar-s´hi, per complaure´m. Així van sorgir les aquarel·les, a partir del que li suggerien alguns dels poemes. Sempre li ha agradat la pintura, des de l´època escolar que li he vist moure els dits amb un llapis per plasmar al paper imatges espontànies i ben traçades. Amb el temps i l´aprenentatge, el seu traç ha esdevingut ferm i bell, però és un do innat de l´Anna Maria que potser moltes persones hauran descobert tot just ara.

Versos i pintures conviuen en un equilibri fantàstic i s´alimenten els uns dels altres. El missatge, creu que es potencia?

No solament es potencia, sinó que enriqueix l´obra en el seu conjunt i estreny llaços d´amistat, que en definitiva es transforma en la joia de compartir.