'Mal Martínez, humor i hòsties', és el monòleg amb què l’actor i director i ara també humorista Marc Martínez es despullarà davant del públic del Festival Còmic. La cita és dissabte dia 15 al Teatre Jardí, una vetllada per gaudir d’un show on parla d’un Raval, d’una Barcelona i de la seva vida, de la mà del Terrat. Després d’interpretar el “mataiaies” a la sèrie de TV3 'Nit i dia', l’actor assegura que l’èxit no li ha portat feina. I davant la necessitat de sobreviure ha creat aquesta obra amb la qual puja a l’escenari de la seva vida per commoure i fer riure l’espectador, amb un text directe i sense artificis.

Com sorgeix el projecte de fer un monòleg autobiogràfic?

Per necessitat en aquesta època de precarietat des del punt de vista cultural. Soc actor i director, però rebo poques ofertes. Hi ha gent que treballa molt i ho copa tot i la resta malvivim. Llavors, què faig?, munto el meu restaurant i faig el que sé fer. Faig un ­exercici d’honestedat i surto de la casella de sortida. Considero que és un mostrari a partir de la meva vida, de les meves històries. Després la gent em diu que és un show que cal anar a veure i això és el que em va motivant... Faig teatre per necessitat, però també per la gent. Però el punt de partida és aquesta necessitat de tenir un show, un espectacle senzill que pugui moure. La cultura està molt malament, un 8% es guanya bé la vida i la resta estem en precari, que no ens enganyin! La gent va al teatre a veure el que ens diuen que anem a veure, però no van a veure teatre. Hi ha dos teatres, el que pica pedra, el popular, el que investiga, el que innova, el que arrisca... i l’altre, el teatre que dona diners. Que a mi em di­guin: no es pot classificar el que fa en Marc, és un dels piropos més grans. He intentat ser autèntic i no copiar ningú, en tot cas els meus models són els grans, és clar que m’agradaria ser com en Rubianes!

També neix de la seva necessitat de treure el que tenia a dins?

Sí, però no vull enganyar ningú, jo sóc com en Rubianes, a mi m’agrada treballar poc, el treball no dignifica. Jo sóc alumne seu en el sentit que era el meu amic i l’he anat a veure sempre que podia i al Carles Flavià i al Faemino y Cansado i no he après aquestes bestieses d’ells. En intentar sortir-me’n faig el que sé fer, que aprofito per treure merdes, sí; però també per fer riure la gent, em serveix de teràpia?, també.

Com viu aquesta experiència sol a l’escenari?

A mi m’agrada molt estar a l’escenari, sempre he estat a l’escenari, més que vocació per a mi és una vacació. No em sento un actor vocacional, jo visc a l’escenari perquè m’ho passo bé, no hi ha un crit del públic, quan no tinc públic, també estic actuant. Per mi és una manera de viure. Estic enverinat pel teatre, allà on vaig, des de petit, sempre aprofito per liar-la, per fer show. Soc apassionat a la vida, soc molt intens, i he aprofitat que soc com soc per dedicar-me a fer això, hi ha amics que diuen: “jo vull morir en un escenari”, jo no, jo vull morir al meu hort.

La música té un pes important?

A la meva vida! I aquí m’acompanyo de tot el grup, perquè he tocat totes les tecles i a l’obra volia fer una paella amb tots els ingredients. L’espectacle no està gens polit, no he tingut pretensions literàries. Pensava: “Va, tira mitlles, sigues valent i digues el que vulguis”. Això és que li dona molta personalitat a l’espectacle... té llibertat absoluta, em despullo, és com un striptease... A mi m’agradaria ser més bèstia, més transgressor i ho seré, però aquest és el meu primer espectacle i no puc. Tinc ganes de poder dir segons quines coses, però de moment ho faig a Twitter i ho peto. Aquí parlo de la meva vida, però faig com el meu mestre Rubianes, ell com va començar?, amb les seves coses, amb molta poètica i després a mida que es va fer més popular, ja no es callava una, parlava del rei, d’Espanya. Aquí parlant de mi he aconse­guit arribar de forma honesta a la gent: aquestes són les meves merdes, dic, i la gent es pixa. Parlo de la meva família, estic fent teatre i explico les coses a la meva manera... Intento commoure, fer riure a partir de l’humor i de les hòsties.

Per què a l’espectacle es diu Mal? Per aquestes hòsties, pel mal que ha vist?

El Mal és per moltes coses, una píndola “que encierra muchas cosas”, que té moltes accepcions, el mal que he vist i que m’han fet i que jo he fet. Soc d’un barri molt bèstia, he patit... Quan vaig començar em van dir: “t’has de fer un nom artístic”. I és veritat que amb Martínez, m’ha costat molt més que a un altre. Aquesta càrrega dels noms vulgars, populars, també està aquí. Aquest mal em va anar molt bé, ja de petit tot el que feia ho feia malament, abans era així... Ara els nens són els reis.

Va fer servir la creativitat per sortir del barri?

El meu barri era una trampa. El meu pare i els primers mestres que vaig trobar em van donar una bona guia d’instruccions. Jo tinc altes capacitats creatives i això és una cosa que en aquest país encara està a les beceroles, però la meva terapeuta m’obliga a sortir de l’armari i a dir-ho. Soc superdotat, i això l’únic que m’ha comportat és patiment. Tinc facilitat per fer les coses creatives, rapidesa, però un gran desequilibri: si la teva intel·ligència creativa està molt amunt, pateixes tant com els que no hi arriben. El teu cap és una olla de grills, però a èpoques m’he pogut concentrar i he fet d’actor, de director... El mateix problema el tinc amb el meu fill, ho explico a l’obra. Aquí estic molt a gust, em dona molt de plaer fer això, la llibertat és molt bonica i a vegades, quan estàs en un repartiment fent les coses d’una determinada manera, no tens aquesta llibertat.

Quin recorregut té fins ara l’obra?

L’he representat 26 cops, he estat dos mesos al teatre Raval, dos mesos al Teatre Regina, he fet bolos i en seguiré fent la resta de ­l’any, jo seguiré amb això, no vull deixar de dirigir, tinc una pel·lícula amb en Sergi López aquest estiu, però no em concentro amb la meva carrera d’actor. Per parir aquest projecte del Terrat, vaig estar un any, i vaig arrencar gràcies a la productora, que em va animar i la meva terapeuta, que em deia que jo havia de tenir el meu show. Jo, de seguida que puc, faig un show. A casa ja ho feia i amb el meu germà teníem un grup de varietés, ell no va seguir, però jo sí, tot i que vaig decantar la meva carrera cap a la interpretació. I arribo a fer coses com l’assassí de Nit i dia. Cal dir que va ser un èxit, però això no m’ha donat res, encara estic esperant que em doni feina.