Sílvia Soler i Guasch (Figueres, 1961) és periodista i escriptora. La seva aposta fa uns anys de deixar la seva feina per bolcar-se en la seva veritable passió, l´escriptura, l´ha conduït a la felicitat, assegura en aquesta entrevista, feta fa uns dies coincidint amb la presentació de la seva darrera novel·la, 'Els vells amics', a la llibreria Text de Figueres. En aquest nou llibre reflexiona sobre l´acte valent de defensar una vocació o renunciar-hi. Soler parla també del tema de l´amistat, a través d´una colla de cinc amics que comparteixen el somni de ser pintors.

Aquest Sant Jordi tenim novetat literària, què explica el llibre?

Sí, aquest any sí, he agafat el ritme de publicar cada dos anys i en aquest cas ja feia molt temps que tenia ganes de parlar d´una amistat, d´un grup d´amics que durés tota la vida. Jo tinc la sort de tenir una colla d´amics que ho som des de petits, una experiència que no pot tenir tothom, perquè la gent, normalment, conserva un amic o dos, però no una colla, i tenia ganes de veure com evolucionava. Paral·lelament tenia molt d´interès de parlar de la vocació artística, justament perquè jo fa uns anys vaig prendre la decisió que llavors em va semblar molt arriscada, de deixar la meva feina a Catalunya Ràdio i intentar defensar la meva vocació. M´ha anat bé i sóc conscient que sóc molt més feliç havent-ho fet. Aleshores, d´una manera natural, els dos temes es van ajuntar. En comptes d´utilitzar la literatura, he fet servir l´art, perquè vaig trobar que era més atractiu fins i tot per mi, ja que m´ha permès aprendre coses, aquesta novel·la.

És un acte de valentia apostar pel que realment t´apassiona?

Jo estava segura que era un acte de valentia, però després d´escriure la novel·la m´agrada dir que he arribat a la conclusió que tan valent o tan difícil és defensar la teva vocació com renunciar-hi, si es fa a desgrat malament, però si és una renúncia que s´assumeix dignament, cosa que fa moltíssima gent, trobo que també és valent fer-ho, però, crec que sempre et queda un foradet.

Els personatges topen constantment amb aquest dilema, des de la innocència de pensar, quan eren joves, que tot era possible...

Exacte! Coneixem cinc joves en el moment que volen ser pintors i es pensen que ho seran perquè als 18 anys creus: aconseguiré tot el que em proposi. I després veurem tota aquesta evolució i les actituds que tenen cadascun d´ells davant aquests tria de dir: faig passar la meva vocació per davant de tot i renuncio a una vida econòmicament estable, a una família o no. Bàsicament la novel·la consisteix en això.

Per escriure, ha fet servir la seva pròpia experiència?

No en els personatges, ells només són cinc i estan units per l´amor a l´art, que és una cosa molt concreta, però sí que m´ha servit molt aquesta experiència d´haver-me fet gran al costat d´uns amics, de veure com ha evolucionat aquesta amistat. També hi ha una altra idea que ve de la meva pròpia experiència que és pensar -quan ja tens una edat-, en realitat no sé si som molt amics, no sé si ara els conegués si em faria amiga d´aquesta persona, el que ens uneix és haver crescut, haver arribat fins aquí i que quan estàs amb ells tornes a tenir vint anys.

L´amistat s´ha de preservar, però és difícil?

Per a nosaltres ha estat una cosa que durant molts anys ha funcionat sense haver de posar cap esforç, i quan les coses es van començar a complicar i cadascú tenia els seus problemes, feia tants anys que érem amics que tots volíem salvar allò, perquè era el nostre refugi.

Novament indaga en les relacions personals i els personatges es despullen emocionalment... amb intensitat.

En aquesta novel·la, més que mai, cobren importància les relacions personals: no hi ha paisatge pràcticament, no hi ha context, és una novel·la de personatges. M´interessaven ells cinc i veure com s´interrelacionen entre ells, és el que m´interessa, perquè és el que també m´interessa a la vida, no només per escriure, per això d´una manera natural és el que em surt.

Parla d´una amistat de llarg ­re­cor­regut, té la sensació que la seva ­car­rera està en aquest punt?

Tinc la sensació de recollir ara fruits d´haver estat al peu del canó quan les coses eren més complicades. I reconec que, quan vaig decidir fer aquest pas, les coses em van anar prou bé de seguida, també és veritat que m´hi vaig posar amb tota la meva força, perquè a mi és el que més m´agrada i no em representa un sacrifici.