Joan Salas: 'Amb 'Priscilla' visc el moment, però com a artista em reinvento cada dia'

Enhorabona per l´èxit de Priscilla, Reina del desierto...

Gràcies, Priscilla, Reina del desierto, dins el gènere de musicals està en el top, top, i és el que més ha recaptat a Barcelona. El 4 de febrer és l´última funció i marxem a Mallorca, Santander, Vigo, Múrcia, Màlaga, Còrdova... tenim fins a abril-maig tot d´una tirada.

Molt camí recorregut fins a arribar aquí? Com neix la seva vocació?

Abans de Priscilla, jo estava fent set espectacles a la vegada... Fa catorze anys que sóc a Madrid, i he treballat molt durant aquest temps. Primer vaig anar a Barcelona per acabar la carrera de piano i allà vaig començar a treballar, però les meves primeres passes artístiques les vaig fer a Figueres.

La seva vocació arrenca de petit?

Sí, jo sempre dic que vaig néixer artista i no em veig fent res més que no sigui ballar, fer d´actor, tocar el piano... Tenia sis anys, i aquell estiu la família es va traslladar de Figueres a una urbanització de Vilafant. La veïna tocava el piano, treballava en una escola que era filial del Conservatori Superior del Liceu de Barcelona. Ella em va ensenyar a tocar les primeres notes. Aquell any em vaig apuntar a l´escola de música que hi havia a Figueres i em vaig estar examinant a Barcelona fins als 17, 18 anys amb el mestre Pere Puig. Jo tenia moltes inquietuds... Havia començat a fer interpretació a l´institut Ramon Muntaner on vaig fer Fuenteovejuna, Tempestad, al costat de Joan Manuel Soldevilla i la part d´actor m´atreia molt. Vaig fer també una amb Richard Ellelman, la comèdia No preguntes por qué. M´agradava el teatre però també la dansa... Em va costar molt fer el pas, perquè llavors hi havia molts prejudicis, però vaig decidir fer unes classes de dansa clàssica amb Marta Coll. En aquella època, Silvia Busquets, que ballava en la companyia de David Campos, em va veure i vaig aconseguir tenir una beca a Barcelona amb la companyia, van creure que tenia potencial per convertir-me en ballarí.

Barcelona va obrir-li nous horitzons?

Sí, a Barcelona va ser completament diferent, podia ser jo mateix... podia acceptar que allò era el que jo volia, superar el bloqueig que tenia a Figueres. Quan ja estava a Barcelona ballant, l´any 1999, vaig tenir una lesió a la mà i va ser quan vaig proposar-li a la soprano Carmen Rodríguez de Figueres muntar la sarsuela Katiuska, de Pablo Sorozábal. Va ser un repte molt potent. Anys més tard vaig amb la gira de la companyia David Campos, que em va agafar de ballarí, i vaig tornar a actuar al teatre Jardí.

Quan decideix fer el salt a Madrid?

Volia complir els meus somnis, i necessitava volar. Vaig marxar cap a Madrid, considerava que allà podia aprendre més. Vaig aconseguir una beca de la companyia de Víctor Ullate, una cosa em va portar a l´altra i en els últims catorze anys he fet de tot, és una mica bogeria la meva vida... Pianista, actor, obres de teatre musical i ballets amb la companyia de María Giménez, no he parat... Vaig patir una lesió al peu i vaig dedicar-me més a fer acompanyaments de piano de classes de ballet amb companyies de prestigi com la de Víctor Ullate. Vaig treballar per l´Asociación de la danza de Madrid, continuo fent col·laboracions com a pianista en el Ballet Nacional de España, i en la producció Antología de la Zarzuela vaig actuar amb Plácido Domigo. Quan em vaig recuperar de la lesió, vaig fixar-me una nova meta: formar-me i dedicar-me al gènere del musical.

I va arribar Follies, de Mario Gas... Una gran oportunitat?

Vaig treballar primer en Elvis Presley El Musical i audicionant vaig aconseguir entrar de ballarí a l´espectacle Follies, dirigit per Mario Gas, amb gent molt potent de l´escena. Va ser una lluita molt dura per aconseguir el paper, però va ser una experiència molt gran, treballar amb grans actors com Vicky Peña, Massiel, Carlos Hipólito, Asunción Balaguer, estar en escena amb ells, compartint la humilitat que tenen amb el treball. És cert que després de Follies se´m van obrir nous camins.

Priscilla ha canviat la seva vida d´alguna manera? Quin és el seu paper?

Els tres personatges principals de Priscilla són la transsexual Bernadette, i les drags queens Tick i Felizia. La resta interpretem diferents personatges que apareixen en el camí. Jo reencarno la jove Bernadette, quan el personatge rememora els seus moments de glòria com a vedet a París. També al principi de l´espectacle em transformo en una drag molt histriònica, que posa un punt d´humor en un moment difícil del personatge de Tick. Els tres protagonistes emprenen un viatge en un autobús, Priscilla, a través del desert australià i passen moltes coses, és un anar i venir de personatges.

Quantes funcions són ja?

El musical va estar dos anys a Madrid, al Teatre Alcalà, encara que jo vaig entrar en la segona temporada, i aquest agost passat va començar la gira. De dimarts a diumenge, cada dia, i divendres i dissabte, doblet, fent cada dia el mateix... Encara que aquest musical no deixa que tinguis un moment de baixon, és un musical de diversió, tots anem maquillats, amb perruques, purpurines, és un món més frívol, de diva, interpretem les cançons més conegudes de la història de la música, des de Madonna, Tina Turner, I Will Survive, i això fa que després de potser mil funcions continuïs amb les mateixes ganes de ballar, té aquesta força! I nosaltres estem amb aquesta energia, una explosió que es contagia d´uns als altres.

Aquí rau part de l´èxit?

No tens temps per plantejar-te res, ni el que està dalt de l´escenari, ni el que està a baix, són dues hores i mitja que passen volant. La gent diu: "m´he evadit totalment, ha estat divertidíssim", i nosaltres, també, estem sempre a l´escenari, amb la qual cosa ens passa volant la funció: ens canviem catorze vegades de vestuari, per dins és també una coreografia, està tot estructurat i preparat pels canvis, tot penjat: bambolines a dalt i un equip molt heavy perquè surti tot perfecte. Hi ha molt bona comunicació, ens ajudem entre uns i altres, som companys de feina i amics, al final és com la teva família, ho vivim amb molta intensitat.

A part de la diversió, l´espectacle aborda grans temes...

És un musical a la llibertat d´aconseguir els teus somnis, de ser tu mateix... És un musical que et toca, molta gent se sent identificada amb la història dels personatges, és molt propera i molt real... El musical -sorgit de la pel·lícula- ha fet molt bé pel fet de ser portat a l´escenari i que molta gent ho hagi vist, perquè de forma divertida moltes persones que poden estar patint una situació similar, veuran que no passa res, que s´ha de lluitar pels teus principis, pel que vols ser.

Ara és el moment de viure i assaborir aquesta oportunitat?

Són moltes hores d´assaig, moltes funcions ja, visc el moment, però sempre tenim al cap, com canta Rocío Jurado a la cançó Punto de partida, que a la nostra professió cada matí, quan t´aixeques, comences de nou, és un punt de partida... Altre cop reinventar-te! Avui tens això, però saps que això s´acabarà i t´has de preparar mentre encara ho estàs disfrutant. Quan no tens feina, t´has de seguir formant, és una dedicació molt gran, molt sacrificada, tens moments que estàs emocionalment a baix, i després a dalt: avui tens una gran feina i demà no en tens i has de fer 8 treballs a la vegada per sobreviure.

Algun nou somni en què li agradaria treballar...?

La mateixa productora de Priscilla farà un altre musical, Billy Elliot, però m´agradaria canviar també de registre, sempre tinc inquietud de fer coses noves. Tant de bo Priscilla duri molt temps, però vull canviar, continuar creixent en la professió i fer coses noves. Tinc molts somnis, em falta fer una pel·lícula. Potser no serà ara, però ja arribarà l´oportunitat, recordo que Asunción Balaguer deia: "Tinc 82 anys, qui m´havia de dir a mi que a la meva edat jo ballaria per primer cop claqué? Mai és tard per fer coses noves, s´ha d´estar preparat sempre per tot en aquest món"... I és veritat, jo sempre he tingut molts somnis, i encara que m´hagi costat arribar-hi, al final ho he aconseguit.